Des de principis de l'estiu que la Carlota i un servidor hem estat donant voltes per Montserrat, acompanyats de tant en tant per la Selene, el Jesús, en K & Co. L'objectiu era cercar l'essència de l'escalada de finals dels 80. Perquè us en feu una idea, volíem sentir les sensacions que desprèn aquest mític vídeo. Òbviament, ni les vies, ni el material, ni per suposat les nostres habilitats són les mateixes que la dels protagonistes!


Com que aquestes sortides les hem portat a terme durant l'estiu, era important que els sectors estiguessin a l'ombra. Segurament ja feu tard per anar-hi, però l'any vinent espero que la informació us serveixi d'alguna cosa i us motivi a fer-hi alguna visita. És evident que em deixo molts sectors i moltes vies tant o més guapes que les visitades.

Aviso d'un bon principi que en aquest post (llarg), parlaré d'impressions personals i de grau. Ja sabeu que no acostumo a fer-ho. Si es fereix algun ego, que s'hi posi fulles... amb carinyo!
Veureu que hi apareixen algunes ressenyes extretes de la segona edició de la guia de St. Benet del Toni Jiménez (1989). El pobre no sé què va fer, però està tot ple d'errades. Suposo que aconseguir informació en aquell temps no era tan fàcil com ara i se li ha d'agrair l'esforç. Aquestes ressenyes donen un toc encara més vuitantero, je, je, je...

Així doncs, comencem...


Un dels primers sectors que vam visitar, molt a finals de juny, va ser el Totxo del Knijo. Molt aprop del camí de Trinitats a St. Benet, però suficientment amagat perquè els arbres el protegeixin del sol. Les vies són curtes, d'uns 6-8 metres, amb un desplom continuat i perfectament reequipades amb parabolts inox. Totes obertes al 1986 i algunes fetes sense corda 2 anys més tard (i sense alguns picats!).

La següent sortida va ser al sector del Colló Esquerre i Totxo Cagat, força multitudinària per un peu de via tan estret. No vam ser capaços de trobar el camí del Toni i vam fer servir l'aproximació tradicional de la Sallona i el Medellín. Un cop passat el trauma de la canal (hi ha una corda nova) vam poder gaudir d'espectaculars vies i d'altres que no ho eren tant.


Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!

Les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. Sort que les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre ens van fer gaudir de debò. Grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables!



El Totxo del Paco és un lloc ideal per a fugir de la calor, també mig amagat entre arbres, aquest desplomat bloc pot fer-nos tibar de valent. Tinc bons records de les tres vies que he fet, i en especial d'arribar a la cadena de la Mu i començar una imponent tormenta estival que em va fer arribar ben xop al cotxe.

Recent descobriment el Totxo Santana. M'encanta el joc de paraules amb Sant Anna i la primera via oberta al sector Mas lolo era antes (ja veieu que això va de tenistes). Aquesta última, juntament amb la Veinte iguales para hoy, són les vies més antigues, la resta són relativament noves.


Sector amagat del camí, tot i estar sols a 3 metres per sobre. Els arbres ho cobreixen tot, t'amaguen de la gent i del sol. Peu de via ideal i amb bauma arreglada per dormir o per evitar tempestes (llàstima de descobrir-ho tard!). Totes les vies tenen bons parabolts, a excepció de la 7 que sols té un burí a l'inici i demana l'ús de camalots.


Les vies són curtes, entre els 8 i 12 metres, de forats i amb tacte cara nord. Hi ha un projecte del Nando que espanta sols de veure'l, des de sota sembla que hagi de caure tot, i segons tinc entès per les fotos de la nova guia de St. Benet, és pot utilitzar el totxo per fer travesses de bulder.


Jo sols he pogut treure el rot punk, en una segona visita, de les que ara us faig cinc-cèntims:

En una visita solitaria vaig poder gaudir de l'ombra de primera hora del matí del Totxo WC, just sota el Mac-Cana. Els arbres protegeixen el peu de via (excel·lent, per cert) del sol, però segurament a partir de les 11h deu caure amb força sobre la paret. Recordeu que com a mínim heu de poder fer la via més fàcil, ja que la sortida a peu no sé si és del tot factible!


Les vies són molt bones en general. Totes elles amb spits en prou bon estat. El pitjor són les reunions. La de la via 1 és un sol spit i poca cosa s'hi pot fer, l'altra reunió, que fareu servir per rapelar és fàcilment reforçable amb un cordino finet, que passi pels spits TAK ocupats per la cadena. Anotacions de la meva visita:

I si no volem pujar escales, podem fer els Vagos...

Una bona opció per a ocupar tot un dia amb múltiples al·licients: no hem de caminar, tenim ombra tot el dia i no ens molestaran els turistes. Per contra haurem de contribuir a engreixar les arques del patronat de Montserrat i gaudirem de l'anarko-tecnologia d'en Millet a les reunions d'algunes vies.

Us proposo el següent recorregut...


Podem començar escalfant motors a La Piedra, amb aproximació gairebé nul·la des de davant mateix de la porta del Càmping, canal amunt. El peu de via comença a estar una mica matojero. Hi trobem quatre vies i ombra fins a migdia.

Les vies són una mica cutres, a excepció de la via clàssica que dóna nom al sector, Menos da una piedra. Magnífic puzzle cotat actualment de 6b (ex-6a) i que un plus més no hi sobraria. Quan ens pensem que s'ha acabat la via hi trobarem els passos més durs abans d'arribar a la reunió (2 picats que no es veuen!).


L'equipament és curiós, majoritariament spits en bon estat amb ponts de roca intercalats (cordino cutre) i algun pitó. Mereix especial atenció la primera assegurança: un pitó falcat amb un plom!

La veïna dreta, Del Batalla, està prou bé, equipada amb bolts però amb roca una mica crostosa a la part de dalt. Això si, el grau proposat està a anys llum de Menos da una piedra. La via de més a l'esquerra té força vegetació i la de la dreta del tot té el peu de via ple d'esbarzers. Tot i això val la pena la visita per la via citada, que no us faci mandra!



Després d'haver escalfat a l'anterior sector, ens desplacem 20 metres a l'esquerra i pugem la canal fins arribar a la Roca del Càmping, amb ombra tot el dia i roca de pel·lícula.

Quan estiguem cansats de l'anterior sector, baixem la canal fins al Via Crucis, reculem 50 metres i ràpidament trobem les indicacions per pujar a la Miranda de Fra Garí, quan s'acaben les ziga-zagues del camí, just davant tenim l'últim objectiu del dia, l'Agulla dels Micos.

Totalmen a l'ombra i amb un bon peu de via (obviant la via de la cara SO). Aqui hi trobem com a mínim dues joies de forats i continuïtat.


Vies de 15 a 20 metres amb parabolts i reunions psicodèliques però acceptables:

Un altre sector ideal per una tarda de dia laboral és el Frontón y Mataró. És l'essència dels Vagos, aproximació gairebé inexistent. A l'estar una mica per sobre del camí del Via Crucis, quedes més o menys protegit dels turistes, que com a molt et faran alguna foto.


Amb la Carlota, en una tarda vam tatxar totes les vies reequipades (totes menys Pensaments bruts i El inglés). La conclusió va ser que o estàvem molt fluixos o calia ignorar la graduació de la guia (idèntica a la guia vella que a la del Luichy). Això si, vies molt bones on trencar-se el cap durant una bona estona per trobar la solució del puzzle. Roca blanquinosa amb tacte patinós a vegades.


Quatre pinzellades de les línies del sector:

Pròxim al sector del Frontón hi trobem la Placa del Vici. Aquí si que serem aparador de turistes. Els spits es cauen tan sols de mirarar-los, però atenció!, aquí hi trobem una de les millors vies que he fet aquest estiu. Pintat amb blau el nom a peu de via hi tenim la Melocotón Melba, impressionant línia reequipada amb bolts inox.

Si resolem l'entrada a vista la resta de la via és una delícia. De forat a forat i deixar fer el cos, que vagi sol. Les assegurances no semblen aprop, però vas fluint i de cop xapes sense problemes. S'ha de fer!

Al costat hi ha la Tripis pa mis tripas que té una reunió inox, però les xapes encara s'han de canviar. Sols top rope! Aquesta no l'he fet però sembla ser que és força dura pel grau marcat...


I finalment, quan ja sigui tard i els turistes hagin desaparegut amb els últims cremalleres, és el moment d'assaborir l'escalada dels Vagos en estat més pur, la zona del Visa. Sector famós per trobar-s'hi un dels primers vuitens d'Espanya. Actualment gairebé tot reequipat amb bolts.


Les vies que he fet no sé si són les més recomanables, però aquí teniu les meves impressions:

I fins aquí aquesta mena de resum estival de recuperació de l'essència dels anys vuitanta. Alguns pensaran que no val la pena, altres que les vies són un rostoll, d'altres que són molt guapes i jo... que S'hi ha d'anar!

Frares Encantats, una de les regions del Montserrat profund. Dimecres ens hi vam acostar amb la sergent Arensivia.


La via segurament la reconeixereu per les fotos, l'Aresta Ribes al Bastó del Frare. Una clàssica de les clàssiques de Frares, que segons vagi passant el temps deixarà de ser una clàssica per ser una no caiguis. Però ja és això la cara nord, no?


La ruta està comentada en milions de llocs, i per això poca cosa a dir. Que es fa en cinc llargs, el primer està molt equipat amb pitons, el segon és una grimpada a l'estil Tarzan, i els tres llargs que conformen l'esperó, brutals.


Jo vaig veure els burils en un estat decent. No crec que aguantin grans caigudes, però es veuen prou sòlids. No com els pocs spits que hi ha a la via, en teoria a mode de restauració, però els que no són de 1800Kg (plaquetes d'espeleologia, no d'escalada), resulta que ballen de mala manera, i és que ja ho deia la Generalitat: la feina ben feta...


Per sortir de la via cal pujar el contrafort del Frare Gros i just al collet amb aquest comença una via amb algun spit que pot anar bé per arrodonir la jugada. He estat incapaç de trobar quina via pot ser.


A fi de comptes una via molt recomanable, de grau assequible, però per anar a fer abans que l'òxid acabi per convertir-la en clean.

Avui, amb el Parias i la Selene hem anat a redescobrir un petit sector a cavall entre el Vallès i l'Osona. Roca més que curiosa, és dolomita però a mi em recorda el fang compactat. Això sí, l'equipament és impecable...


L'altre dia ja hi vaig estar i vaig tastar les vies de placa, per això avui tocava provar les fissures, que es veien més que atraients. Comencem escalfant per Malvagio, segurament la via més assequible del sector, però amb un tram força exposat.


Ràpidament hem entrat en matèria i davant de l'espectacular entrada de Gerardini no hem pogut resistir la temptació. Via amb trams impressionants, tota una fissura de dalt a baix, uns 20 metres. Llàstima que la poca freqüentació del lloc fa que igual t'hagis de barallar amb una eruga que amb aranyes que amb fang que amb algun pobre ocellet...


Baixant he deixat muntada la seva veïna, Mamma Mia. Aquesta via té un tram central que es veia força contundent i com que volia provar la resta de fissures, li hem fet un top rope. La via també és molt bona i l'esperó central de petites regletes i afinats moviments dóna més guerra del que sembla.



De nou la fissura de l'esquerra tampoc desmereix, Piccola. Potser una de les millors que he fet avui. Entrada força física en bavaresa, creuar un sostre per una fissura invertida i de nou bavaresa fins a una cova.


La cova deuria estar habitada fa temps per algun ser volador de grans dimensions perquè hi va deixar constància, i els que algun cop us heu trobat entrant a una buitrera ja m'entendreu, així que a extremar les precaucions perquè alló rellisca de veritat...



La sortida de la cova és espectacular, tota la vall del Congost sota els peus i grans cantells que fins i tot permeten no utilitzar els peus.



Per acabar hem fet l'última via del sector, Bambini, que comparteix reunió amb l'anterior (i cova, i ocell, i ...)

Més assequible que la seva veïna, però també espectacular. Abans d'entrar a la cova creua una xemeneia desplomada però amb molt cantell al seu interior.


Doncs res, un altre sector a l'ombra per a l'estiu que ja acaba. Això sí, estil d'escalada alpí i roca a tenir en compte. Com diria en Ballart, para mentes todo-terreno...

Ah, per cert! la Selene ha desbrossat tot el peu de via... Gràcies!

Aquest matí disposava de molt poc temps i he estat incapaç de trobar algú que s'hi adaptés, cosa totalment comprensible, ja que l'horari era força limitat.

Amb aquest handicap he decidit que ja era hora de pujar sol a St. Benet a fer unes sessions de shunt-rope a un totxo del que no tenia gairebé referències, el Totxo WC. Amb en TR havíem parlat de que estava una mica deixat i que ell fa anys hi va anar i no li va agradar gaire...


La veritat és que no havia sentit parlar mai a ningú d'aquesta pedra, però a la guia tenia bona pinta i a més s'hi arribava rapelant per dalt, ideal per als meus propòsits. Com que em temia el pitjor, fins i tot he agafat les tisores de podar perquè em pensava que el peu de via serien bàsicament esbarzers.


Per arribar a la cadena de ràpel, de davant del Totxo Manolito, cal creuar 10 metres de bosc tot ple de branques, punxes i arbres caiguts, això no pinta bé. Trobo la cadena que és una mica cutre, buff! Munto el ràpel i voilà, peu de via impecablement net i roca perfecta. Com s'ho curren els santbenedictes!

No sé si s'hi pot arribar caminant per algun costat, ho he vist força tupit de vegetació. La cadena de ràpel fa mala impressió pel rovell, però els spits de les vies estan en perfecte estat. Els graus de la ressenya adjunta no m'acaben de quadrar del tot, hi ha diferències respecte la guia, però ja sabeu que jo sobre això no opino...

Roca brutal a tot el totxo, visita recomanada i bona opció per escalfar quan la Direcció Obligatòria estigui saturada o esteu fins els nassos de fer-la.

Entenc que per a molta gent no descobreixo res de nou, però a mi m'ha fet il·lusió aquest petit raconet. Apa, a gaudir-lo!

Com cada estiu seguim buscant i catant noves contrades a l'ombra, que de segur faran les delícies del que queda de vacances o de l'any que ve.

No us enganyeu... he esborrat la corda.

Feia temps que no passava per Can Bronx (Cèllecs). Normalment hi vaig un cop a l'any per veure com estan les assegurances. Aquesta vegada m'han cridat l'atenció tres coses:

La primera d'elles és que algú ha desbrossat un camí de baixada directa fins al sector. Segurament es deu haver fet en el marc de la neteja post-nevades d'aquest hivern. Ara, com ja he dit, el camí és tot recte cap avall. A mi em sembla perfecte, en 30 segons des de la pista principal hi ets, però s'hauria de criticar que tal i com ha quedat la canal, s'erosionarà en breu i serà una pista de patinatge.

Aprofitant aquest desbrossament, algú (els mateixos?) ha netejat tota la part superior de la via amb spits que quedava a la dreta (que esperant informació sobre el seu nom la vaig batejar com a The Soul of a New Machine). Ha aparegut la reunió de dos spits (un xic precària, però vàlida que deuria quedar molt tapada pels matolls) i l'ha via ha quedat molt maca. Sobre el 5c/6a, com bé algú ha pintat a peu de via. Xapó per la feina!

La tercera qüestió és que aquesta neteja de la part superior de la via citada ha permés arribar a la reunió de les vies El blog de Pitu i No em sap cap greu dur la boca tancada amb massa facilitat. Les garses de Cèllecs han actuat i l'han eliminat.

Per la resta, content de que les vies es vagin repetint. He trobat restes de magnesi i en general tot el sector força net de molsa. A tibar-li!


PD: Es sap si s'ha repetit El verí de l'Escurçó, a la Placa de Cèllecs?

PD2: Segueixo esperant (ja deu fer més de mig any) una ressenya de l'Ag. de Cèllecs per corregir el que calgui...

Un dels destins d'aquestes vacances ha estat Vall di Mello, prop de Milà i sota l'imponent Piz Badile. En aquesta vall són famosos dos escaladors espanyols, els diaboli spagnoli els hi diuen.

Ja sé que tots vosaltres penseu que som en Gatsaule i un servidor, però sento decebre-us. La setmana que hem estat per aquelles contrades hem fet alguna que altra escalada, però aquí els famosos eren en J. Gálvez i en especial el crack del Josechu Jimeno.

Llegiu aquesta entrevista a Desnivel (Abril'93) abans de que us expliqui les nostres batalletes...

Apa!, marxem uns dies cap a estranys destins... Fiesta!

Avui hem revaloritzat el sector superior de la canal de Les Gaites a St. Llorenç del Munt. Sempre que pujava la canal fins dalt em quedava mirant la burilada que en Manuel López va fer fa anys al bombo superior de la canal.

Aquesta burilada rebia el nom de Terminator i intimidava una mica per l'estat dels burils i en especial per veure durant anys i panys un vell cordino al tercer buril. Però la roca era brutal...


La Carlota em va acompanyar a reequipar-la fa uns dies. Dels tres burils es va passar a dos parabolts inox, ja que el segon buril estava molt aprop del primer, segurament deuria ser oberta en artificial. La via no tenia reunió, per això sempre hi havia aquell cordino penjant.

Abans que la roca es tornés putrefacta, vam afegir dos bolts M12 amb anella. La via és més fàcil del que marca la ressenya, però és maca, de bons cantells sobre roca abrasiva. Llançaments St. Benet Old Style...


Va quedar pendent obrir una línia a l'esquerra que aprofités millor el desplom. Amb aquesta idea hi hem tornat avui i hem deixat enllestida i encadenada la nova "Això sembla un cony de dona...", dedicada a un gran alpinista i millor amic.


La via en qüestió surt més dura que la seva veïna. Llançaments, bidits, passos llargs de bons cantells, i desplomada... Molt bona pel meu gust, però amb entrada taquicàrdica a la reunió. No he pogut posar un parabolt on hauria volgut perquè la roca sonava estranya, així que excursió cap a la reunió amb llançament precari al final... No és perillós, però als porucs ens estressa una mica això de volar tota la via (no es toca ni paret ni per suposat el terra!), je, je, je...

Més info, en breu, a aquí. Apa, a gaudir-les!!

Temps d'eufòria col·lectiva gràcies a la victoria de la roja, rememorant aquella gran actuació del que fou ministre de defensa: "... Viva Honduras!...". Per sort la Carlota i un servidor, alejados del mundanal ruido ens vam refugiar a St. Benet.

El pla inicial era una mica eclèctic: ella m'acompanyava a mi al Totxo del Knijo i jo l'acompanyava a ella a la Bimba.


Cap a les 14h ja estàvem al peu del primer sector, el totxo del Knijo. Tot molt ben reequipat però amb el peu de via una mica aprimaverat (és a dir, aritjols). Per escalfar poso les cintes a la via més fàcil, Desertores del Arado. Al primer intent subestimo uns creuaments sobre picats i caic a l'últim pas. Al següent intent surt bé. Entrada molt explosiva i la resta de la via anar fent llançaments a bons cantells... força maca.


Després volia provar Kepuentero, però la línia no m'acava de fer el pes i decideixo seguir escalfant a Mata al Nacho y roba al Gabacho. Ja, ja, ja... escalfar no seria la paraula, més aviat recalentar! De la primera, i única xapa, cap amunt cap problema, però no trobo la forma de fer l'entrada. L'única opció que veig factible és un llançament de 1,5m de bon forat a fissura bona. M'ho miro i m'ho torno a mirar, 5 intents i res, 6 intents i res, ... joder!


Finalment, 4 ulls veuen més que dos, apreciem restes d'una llastreta petada a la dreta del gran forat inicial... aquí ha petat alguna cosa! (consuelo de débiles). Finalment al novè intent, pinçant les restes de la llastra, surt el super llançament, i la resta de la via. Crec haver fet 7b's més fàcils que aquesta via a St. Benet. Algú sap si ha petat alguna cosa?

Ens despedim d'aquest sectoret agradable, però no amb la millor roca de la casa i marxem cap a la Bimba.


Un cop allí, li toca el torn a la Carlota i es menja tota la part dreta de la paret. Van caient una darrera l'altra: Vegeta, Songhoan, Paseo y tal...

També fem els dos la bonica Tropontrònika amb els seus burils añejos.


Destaca la bona actuació de la Carlota a la contundent Jackson's Five, que li surt en top rope, però sense cap caiguda. I veient que ja s'acosta el fred mato a vista la també mítica Mata a tu Padre y viola a tu Madre, amb un inici un pèl polit però una part de dalt espectacular...


Una bona tarda d'excursió i athletisme vertical, amb el segell de la casa...

El pla d'ahir era anar a patir una mica a Montserrat per preparar l'estada a Val di Mello, però els núvols ens van intimidar i vam optar per una via blogger: la Desiré al Cavall Bernat.

Sembla ser que al final no va ploure gaire a Montserrat, però ens vam lliurar de l'estrès del mal temps sumat a una via difícil.


De la Desiré poca cosa a dir que no circuli per inquantificables blogs. Una via força assequible en l'estat actual. Trams macos o molt macos i un llarg una mica rostoll d'Ae si no es té el grau o la motivació, perquè a sobre no semblava gaire maco per fer en lliure...


Com a curiositats podem destacar que a l'arribar a peu de via descobreixo que he agafat els gats trencats i fets pols d'entrenar, que a sobre em vénen sobradament grans. No passa res!, tornarem al vell costum d'escalar amb els mitjons! Ara que ja sabeu la causa, no quiero risas amb les fotos, eh!


Tot i la sensació de guiri amb sandàlies per les rambles, s'ha de dir que ja no recordava la comoditat dels peus de gat amples, i mira, tampoc van tan malament els mitjons!

A la via em va sortir en lliure gairebé tot el que em podia sortir (no hi ha res millor per triomfar que rebaixar els objectius, ja, ja, ja...). Al primer llarg vaig fallar al desplom del final, i fet un A0, ja no vaig tenir remordiments per fer els tres restants fins a la reunió, i òbviament el quart llarg ni se'm va passar pel cap...


La resta de llargs sí que van sortir, amb passos molt macos i assegurances a tutiplen, així no hi ha cap problema per forçar!

Del quart llarg em va cridar l'atenció que hi ha xapes (en especial les de 8mm) que tenen els dies comptats, ja que ballen molt. Suposo que quan veiem una expansió tots treballem el pitjor possible amb l'estrep/s, i així estan les pobres. Fins i tot hi ha algun long life que es mou...


Últim llarg segons el mestre Castellnou, com el més maco del Cavall Bernat. Una afirmació arriscada, je, je, je... roca brutal, grans còdols, verticalitat, però no sé, jo el de l'Anglada també el recordo una mica així... sigui com sigui, és un llarg molt bo.

I ja que hi som, una pregunta tècnica: els long life es poden repicar per apretar-los?

Apa doncs, en resum una via ràpida amb trams macos...

Aprofitant que tant la Carlota com un servidor teniem el matí lliure, hem decidit anar a fer una visita a la Cova de l'Arcada, a Montserrat. Però la visió dels nuvols de mig matí ens han fet canviar de plans a última hora. Al final ni ha plogut ni res, però si que feia una mica de fresca.


L'objectiu inicial l'hem substituït per la concorreguda Can Jorba, per sort ahir sols hi havien bombers i l'ambient era acceptable per un misantrop com jo, je, je, je... Hem començat a escalar al sector que hi ha abans del sector Guacamayo, crec que es deia totxo d'Abaix. Hem estat fent les vies centrals, fins a dalt.


Com sempre, obres magnes de roca brutal i menys sobades del que m'esperava, donada la gran afluència de públic en cap de setmana. Així han anat caient la Punktual, Cantonada, Kiskillós i el desplom de la dreta de tot del segon llarg, que mai me l'havia ni mirat i és molt bo.


Com que no m'ha agradat mai la zona central (Guacamayo & Co.) no mhavia ni fixat en el grapat de vies noves del company Indi. Així que avui que no hi havia gaire gent m'he decidit a provar-les. Sense ressenyes hem optat per les menys desplomades.


Hem pogut gaudir de la Pelaroques, Enganyapastors i Marea. Totes tres m'han semblat molt bones, en especial les dues últimes. M'he quedat amb ganes de fer el Duc, però ja hi tornarem...

Dissabte, amb en Groinket, la Nesa i la Carlota, vam fer una visita a la Moratona. Una de les millors escoles de la zona centre. Poca cosa a dir que no s'hagi comentat ja aquí.

El que havia de ser un matí inestable es va acabar convertint en un matí agradable i fins i tot calorós en alguns moments. Vam muntar el campament a la zona de la Panolieta on hi han vies més assequibles per escalfar.


Vam fer entre tots el pack complert: El Repte del semi-lolo, La Noia de les Bruquis, El Passarell i la Panolieta. La Carlota també es va atrevir amb l'elegant Guerrillera, un clàssic de la zona, d'aquelles vies que mai et canses de repetir.


Jo em vaig decidir per l'Ovella Negra, de la que el Jortx m'havia parlat prou bé, i de les poques assequibles que em queden per fer... Al primer intent, no sóc capaç ni de començar la via. A l'inici hi ha una lleixa des d'on s'agafa la primera presa mitjançant un salt, però les pluges l'han convertit en una banyera de fang...


Em complico una mica més la vida per poder començar, acabo posant les cintes i al següent intent ens l'enduem cap al sac.

Per acabar de rematar els meus pobres tendons, ja tocats de la Mu del dia anterior, els hi deixo muntada la maca Sin Sosten al Groinket i la Carlota. Un matí ben aprofitat per l'estat dels meus avantbraços...

En Martin Scheel, un jove suís que a l'any 88 era entrevistat a la revista Extrem. Una entrevista una mica curiosa a aquest punky, capaç de parlar alhora d'hidrats de carboni, de mal rotllo entre escaladors o de si s'havien de desterrar les competicions.


I què té d'especial aquest personatge? Doncs ben bé no ho sé, potser ser un avançat al seu temps, per la forma d'escalar, de viure o d'entendre la vida (pel que he llegit d'ell, que ja m'agradaria conèixer-lo!)

El que sí que sé és que va marcar el panorama montserratí al 86, deixant algunes joies en forma de vies per St. Benet. Sembla ser que en Martin, després d'obrir la via Mu al Totxo del Paco, es va decantar pel braç de la Mòmia, on va obrir el mític Prisionero (veure comentaris del Tranki), però el fred de l'hivern el va decantar cap al Totxo Mac-Cana, on ens va regalar la Vuelo a Ciegas.



Possiblement aquestes dues últimes vies no les podré fer mai, però almenys avui he volgut tastar una miqueta del seu estil i al segon intent m'he pogut fer amb la Mu. Tot un orgull per mi poder fer una via del Martin Scheel, d'algú que ha estat capaç d'obrir i molts cops encadenar Prisioneros, Vuelos a Ciegas o Punks in the Gym.


Respecte la Mu, una via de 10 metres concentrada en els primers passos, força lesiva a nivell de monodits i a partir de la meitat remades sobre bons cantells. Actualment les xapes són una mica precàries. Però val la pena...

Al llarg del post teniu aquesta entrevista, com ja he dit una mica curiosa... (feu click per veure les imatges en gran).

Tarda de Vagos, discutint sobre turmells i cames. A l'ombra del sol i dels turistes. Aprofitant els reequipaments que poc a poc es van materialitzant a la zona, fets amb carinyu per gent a l'ombra... del sol i dels "turistes".


Aprofitant que la Carlota encara no coneix molt Montserrat em dedico a marcar-li gols d'aquesta magnitud: Totxo Fronton i Totxo Mataró. Escalades mítiques dels anys 80, com bé vam poder comprovar... Tranquila Carlota que mi arrepentimiento es tal que el pròxim dia esculls tu la zona...


Petites obres d'arts de les que gaudir a l'estiu. Roca brutal, gens sobada donada la proximitat al cotxe. Equipament excel·lent, però... dures, dures a vista. D'aquelles que arribar a la cadena és la glòria.


Vam poder patir Espasmos Nerviosos, per escalfar. Je, je, je... fina, fina. Seguim amb Su Puto Interés, obra d'art però amb un pas infernal pel grau proposat... com mola!!

Acte seguit jo munto Pilla Cacho i la Carlota es decanta per Nuevo Mercado de la Droga. A cap dels dos ens surt el projecte personal. Pur equilibri i moviments tècnics, molts bidits i peus a estudiar és la tònica del sector.


Al primer intent, després de posar cintes, em surt la Pilla Cacho, un viote dels d'abans. La Carlota arriba a fer tres intents més al seu os particular, però al final es decanta pel top rope per arribar a la reunió... això és motivació!

Per rematar la feina, provo Suc de Nap, potser la menys agradable del sector. Un diedre cec amb passos de posicionar-s'hi.

En resum, un lloc molt recomanable per a una tarda laboral / estival, i sempre que no ens importi gaire el nostre ego.

Matí tropical en tots els aspectes, sol, calor i via adient: Tropicana a la Proa. Llàstima que això no és Cuba i faltaven les pinyes colades. Per sort, hem calculat bé l'horari i hem anat seguint l'ombra de la cara oest de la Proa.


Per arribar a peu de via, la selvàtica canal d'accés segueix com sempre, a veure si algú s'anima i porta l'electron a un museu, que molesta més que ajuda. Un cop a peu de paret, ens costa trobar l'inici de via, i és que mai recordo que comença tan aprop de l'aresta Brucs.


La memòria em falla sovint i avui no ha estat cap excepció. Fa anys vaig haver de baixar de la primera reunió sota una copiosa nevada i avui no sabia ni on començava la via, ja, ja, ja...

Finalment situats comencem la via amb un bonic primer llarg que puja amb tendència diagonal fins la gran cicatriu d'aquesta roca. El primer spit està una mica amunt, però es pot equipar una fissura amb algun tascó o micro. Roca impecable!


El segon llarg també té una roca de pel·lícula, on es combinen còdols amb grans cantells. La sortida de la reunió és potser el pas més complicat, la xapa no és molt lluny però sí convida a no fallar. A meitat de llarg un petit desplom se supera amb l'ajuda de grans còdols. Un llarg molt bo i molt assegurat.


El tercer llarg surt recte per anar a agafar l'aresta Brucs, té bons còdols, no és gaire llarg però no hi ha cap assegurança. La Carlota el resol sense problemes i a més troba un spit mig aixafat però encara utilitzable a meitat de llarg (tendència dreta).


A la ressenya que portàvem marcava les reunions com a rapelables i aquesta era la nostra intenció, però la veritat és que no estaven preparades per a baixar, així que hem deixat algun maillon i algun cordino, però amb un tres i no res tornàvem a ser al terra.


Com que es veu que la Carlota encara no s'havia ratllat d'aguantar-me, m'ha deixat provar el primer llarg de la Titànic. Un llarg boníssim, de forats i molta pila. Al segon intent m'ha sortit sense aturar-me, però no l'he trobat fàcil... Això sí, no és gaire obligat.


Una bona matinal montserratina per anar tatxant vells projectes... Jortx!, ja veus, ara el que no surt a les fotos sóc jo, ja, ja, ja... bon viatge bou!

Títol del post molt suggerent per als que ahir vam escoltar la magnífica explicació de l'art assassí de les rates. Sopla, sopla un dels bons LPs dels grans Tijuana in Blue. Petita dedicatòria al seu festiu cantant mort fa uns anys en estranyes circunstàncies, seguint els passos del Mahoma o d'altres de la seva època...

A les 9:30h en Jortx i un servidor som a Terradets, amb l'objectiu de fer la Destellos al cap, però les plaques de dalt del Peladet estan molt molles i decidim anar a fer vida social amb el K-Team. Pròxima estació: Tartareu.

Del sector poca cosa a dir... massa prefabricat (almenys on vam estar nosaltres, Guacamole, crec recordar...), fins i tot per un sikaman com jo. (Abans que els anònims afileu les dagues, recordar-vos que dels 5 cantells sikats que vaig posar al Maresme, sols en queda un i és per saltar uns grans esbarzers. Rectificar és de savis... o no)


A Tartareu hi ha força cantells retocats o directaments picats, no m'agraden massa, però com que volem escalar, doncs endavant sense miraments, no és bo jutjar sense conèixer la causa! Comencem per la bonica Carpe Diem, pensant que serà una bona via per escalfar. Ràpidament passem a Sika del Pryca donat l'éxit de la nostra elecció. La nostra única ressenya és de la Destellos...


Després d'escalfar com déu mana, sí que aconseguim encadenar la Carpe Diem. I jo em centro amb la Bravo Isolana, una línia impressionant des de baix... fent-la te n'adones de que és poc natural. Moviments macos però llargs, em calen més intents dels esperats per encadenar-la, ja que al primer fallo a l'últim pas per no mirar bé els peus... pringao!


Dos intents amb els dits encesos a Puput i pleguem veles, que els triomfadors del dia són del K-Team i toca convidar al bar.


Aquest post serà dels últims que tindrà un report gràfic de qualitat. És ben sabut la meva animadversió a la càmera i el sr. fotògraf oficial, en Jortx, ens deixa uns quants mesos (tranquils, que no està embarassat).

Li faria un homenatge en forma de fotografies, però com és obvi, no en tinc, ja, ja, ja... Bou!! que vagi molt bé el viatge!!!

Dilluns de Pasqua ens ajuntem en Jortx, el pàries, Còrpix i un servidor. L'objectiu és buscar ombra prop de casa i sols se'ns acudeix fer-li la visita anual als cingles del Folló.


Com que estem una mica tocats del cap de setmana ens dediquem a fer les vies més clàssiques. Així van caient joies com Munalis, Moby Dick, Heura, Finestra al cel. Però ja que som allí no deixarem passar l'oportunitat de tornar a tastar una de les dues vies pendents que tinc...


Provem una mica els moviments de Decapitació. Fa gairebé dos anys ens van semblar molt complexes, però avui encertem la seqüència bona i al primer intent per baixa, cau...


Molt concentrada entre dues xapes. Els spits encara tenen bona pinta, tot i que la xapa sembla com molt fina, no sé, em dec haver acostumat als bolts. Matinal complerta...

Doncs jo no ho sé, perquè a casa sempre hem tingut WC i al poble com a molt teníem comuna, però l'impresentable que es va fotre a fer les seves necessitats just al mig de la via si que ho deuria saber, i ara les nostres cordes també... Tu sabes lo que son 15 años cagando en los joyos?


Fet l'apunt escatològic, dir que ahir vam anar a fer la Integral Freekòpata. Feia temps que la teníem en llista i just ha anat a coincidir amb el recent reequipament (algun cantell hem tingut que bufar encara pel polsim del trepant). Gràcies per la feina!


Bé, com que la via ja està comentada en més d'un blog, sols fer quatre apunts sobre els llargs. Primer llarg el més assequible, amb roca molt bona i les assegurances a lloc. El pas més complicat és un petit flanqueig a la dreta a meitat del llarg, baixar l'assegurança 20 cm l'ha fet més lleuger per al coco.


Segon llarg amb una sortida fineta de la reunió, després es deixa fer i trobem el segon desplom, aquest cop amb grans còdols. Un llarg molt guapo. El tercer llarg comença rampós però ràpidament es torna molt vertical, a l'últim pas difícil em passo de llarg amb el lance, deu ser l'emoció... Baixo a la reunió i al segon intent surt sense problemes, no és gaire més difícil que la sortida de la reunió del llarg anterior.


L'arribada a l'aresta de l'agulla té roca dubtosa, però després de les experiències de la setmana passada a Ecos, cap problema. Dono la volta a l'agulla, un friend en una bona fissura i reunió al teix del collet (allargar les assegurances!).


Aquí la via canvia un xic (al meu entendre) i els llargs es tornen més obligats. El quart s'ha d'escalar, dificultat sostinguda en els 30 metres. Un cop al cim de la següent agulla fem una caminada fins al peu de la Salamandra (aquí vam tenir l'incident ja comentat).


Últim llarg, per mi el més difícil. Primera assegurança lluny, un C1 pot ajudar. Un tram de placa molt guapo i excursió entre dos pitons, donat l'estat dels dos pitons la caiguda pot ser important... Per arribar al cim sols resta un petit desplom de grans cantells.


Una via guapa però on no es regala res, s'arriba content al cim...

Ahir a la tarda, en Gatsaule i un servidor vam profitar per fer una petita sortida montserratina, i és que hem d'entrenar per als projectes estivals!


Volíem una via relativament ràpida, i que fos tot el contrari de la de diumenge. I com que un dels components de la cordada és molt vago, doncs vam optar per l'Esperó del Místic (Vagos - Monterrat). He de dir que és una via que sempre m'havia atret i després de llegir tants bons comentaris a la blogsphere, doncs directes...


Aprofito per definir un terme que vam gestar ahir, la via blogger. A partir d'ara definiré la via blogger com aquella que apareix a més de 3 blogs. Per a la via en qüestió he comptat un mínim de 9. Així que aquesta és extremadament blogger... És curiós que al món blogger (català, que és el meu àmbit de coneixement) hi ha un conjunt de vies que no les fa ni dèu (per difícils, exposades o rostolls) i un altre conjunt que les fa tothom...


No hi ha terme mig. Em refereixo a vies com la ja comentada Diedre Pericman, suposo que abans força repetida, faria pensar en que és una via blogger, però ara es fa difícil trobar informació en algun blog (Marsi i poca cosa més). I per al Camí de l'Alsina tot el contrari... proveu-ho al Google.

El sorprenent és que per a la via dels Increduls (Paret de Catalunya) també hi ha molta informació, i no la considero precisament fàcil... costa de creure, però la via dels Increduls és una via blogger, ja, ja, ja... Així s'ha de descartar que una via és blogger sols quan és fàcil, caldria fer un anàlisi més detallat dels "perquès"...


Tornant a l'Esperó del Místic, roca impressionant, que a vegades talla i tot de l'adherència que arriba a tenir. Graus assequibles i ben equipats als passos difícils, rapelable i molt ràpida. A l'ombra d'una tarda d'estiu...


Al baixar aconsegueixo enganyar al pobre Gatsaule perquè m'asseguri a una via que va recomanar en TR, la Top Rope a la Roca del Càmping. Com que no tenim ni idea d'on és la pedra en qüestió anem a petar al Totxo del Pepe, que també té molt bona pinta, però per a un altre dia...


Després de creuar uns quants aritjols, feu cas al Luichy amb el tema dels corriols perduts, je, je, je... Poso les cintes a la via i acte seguit, una altra via al sac. Roca brutal de cara nord amb petits (i no tan petits) forats per bidits.

Una llàstima que aquests sectorets estiguin condenados, les vies dels voltants es veuen molt bones, però les reunions no conviden a pujar-hi...

Diumenge en Jortx ens proposa anar d'excursió a la Paret d'Ecos (Montserrat), es veu que té ganes de caminar i prendre el sol. En Gatsaule i un servidor decidim acompanyar-lo, que així estirem les cames.


Un cop allí ens atrau l'espectacular Diedre Pericman i ens decidim a pujar-hi, per casualitat hem portat les cordes i un bon grapat d'amics. El primer llarg és brutal, feia temps que no pujava per un lloc tan desagradable i mira que sóc un fan de St. Llorenç del Munt!



Per sort, els tres llargs centrals són molt bons. El segon i tercer els fem en un de sol, la roca és bona i la fissura, quan no és taponada per les plantes es deixa equipar molt bé, predominantment amb aliens. Es van trobant burils, una mica tocats pel pas del temps i algún pitó mig amagat a la fissura.


El quart llarg és potser el millor de la via, el diedre es torna mantingut i les preses de peu es fan més petites, tot i això es passa prou bé, es xapa una ristra de 3 burils i s'arriba a una espècie de lleixa. Sortir d'aquí és la part més mantinguda, el diedre es torna molt vertical i cal equipar fins a la reunió, per sort la roca és força bona.


El cinquè llarg torna a ser un rostoll, la fissura està molt tapada per matolls i les savines on assegurar-se estan mig mortes. El llarg no és difícil, però en algun pas es torna una mica expo i cal mirar-so amb tranquilitat. La part final del llarg si que és bona, amb grans còdols on progressar ràpidament (2 burils)


Per sortir de la paret l'últim llarg és assequible, tot i que a la part de dalt la roca és molt dolenta. Nosaltres vam sortir flanquejant cap a l'esquerra fins als arbres de la canal, on vam fer l'última reunió.


Suposo que és una via per a clàssics, a mi ni fú ni fà, però sobre gustos no hi ha res escrit. Això si, és una d'aquelles vies que caldria discutir si canviar burils per bolts o eliminar-los i netejar la fissura, o millor la deixem com està i així ningú s'enfada, ja, ja, ja...

Entre pluja i altres indecisions, finalment aconseguim quedar un grup nombrós al Bruc. La idea és anar al Vermell. A mi ja em va bé, que deu fer gairebé 10 anys que no hi he estat...


El grup escull la zona més propera a la Cova de l'Arcada, al costat de l'Ecològica. Sens dubte el millor lloc del Vermell per sortir correns en cas de pluja... sort de la protecció solar de la Carlota que actua a mode de talismà i podem escalar fins a les 17h sense cap problema. Fins i tot amb alguna ullada de sol.


Després d'escalfar a Bomberos con cara de atracadores i Técnica Ninja, en Jortx i un servidor ens deixem endur per les línies que anem trobant, ja que no portem ressenyes.


Continuem per les veïens vies Placa Paco, Amor Brujo i m'emporto la bufetada a Los Picapiedras, una via amb molt bona pinta, però amb cantells picats per superar el sostre, que després de tants dies de pluja són una combinació d'aigua i fang... hi deixo mitja bosa de magnesi!


Ens anem acostant a la gran bauma del sector, ja que des de petit hi tinc pendent la Te de roca, però a l'arribar-hi descobreixo que la que tenia pendent no era aquesta si no l'Arc. Al segon intent aconsegueixo encadenar-la...


Grau apretadet per una via concentrada a les 4 primeres xapes. De l'estil d'abans... Per arrodonir la jornada fem la pròxima Variant Juanillo i cap al bar, que hi falta gent!

Si dimecres arribàvem dalt del cim de la Mòmia per una de les grans clàssiques montserratines, aquest diumenge fèiem cim a la Paret de l'Aeri mitjançant una altra gran clàssica. Segur que per les fotos ja la reconeixereu... bonica via però un pèl sobada.

Oooohhhh!! Un dia sense pluja, increïble, s'ha d'aprofitar! Pugem a St. Benet amb un objectiu ben clar, avui toca fer història... no, no tranquils que no hem anat a fer la Kung-fú o similar, sinó que hem fet una via històrica, la Brown Sugar.


Suposo que per a la gent forta és una via més, però per a mi era un repte que fins ahir no em vaig atrevir a fer, a sobre em va tocar la versió gayer (llargs senars), je, je, je.... En Jortx és el que es va menjar el temut segon llarg.


Per escalfar vam fer ràpidament els dos llargs de la Yeti al contrafort esquerra de la Mòmia. Una via recomanable però que es fa curta. Un primer llarg de 40 metres amb una part més vertical de llastres buides cap al final. El segon llarg passa per dintre del diedre superior i després trobem un tram força desprotegit fins a la reunió. Baixada ràpida per la canal de la Mòmia i ja som a peu del repte...


Comença el primer llarg un servidor, consta de 4 bolts inox a distàncies acceptables, fent sempre l'escalada molt obligada. El pas crític és per xapar l'últim bolt. Jo em sé d'un que va enllaçar els dos primers llargs, nosaltres som més conservadors i fem la primera reunió a 20 metres del terra. No sé quant de temps fa que està reequipada, però ens alegrem de no trobar ja els spits, je, je, je... Bona feina per St. Benet!


En Jortx comença el segon llarg. A la ressenya que portem ens diu que el pas més difícil es troba situat entre la primera i segona expansió, on un forat repicat no es veu. El que està clar és que el primer bolt a 3 metres de la reunió ens fa por, je, je, je...

Al final resulta que el pas no és difícil, però si una mica psico.


El pas que ens va costar més el vam trobar a la meitat del llarg, on hi ha un còdol marró. La qüestió és que has d'acabar sobre aquesta pedra sense gaires preses de mans. Havíem sentit de gent que fins i tot havia fet un mantel. Al veure el còdol ja vaig entendre que el concepte no tenia gaire a veure amb el de Can Boquet, je, je, je... No us desvelo el secret, ja la fareu!



El llarg fa uns 30 metres i té 7 bolts. No hi ha passos més difícils que els altres, és anar fent sempre obligat i amb grau constant. Molts picats no es veuen o bé estan tan ben fets que passen per naturals.

El següent llarg el fem sortir cap a la dreta per anar a buscar la primera reunió de la Valor. Un primer tram vertical més assequible que els anteriors llargs, un flanqueig amb roca crunxi i un bonic diedre que ens deixa a la vira de la Mòmia.


El primer llarg de la Valor és un diedre molt assequible i ben equipat, amb un pas curiós per entrar a la reunió, on el diedre s'acaba i cal fer un tram molt vertical de placa. Últim llarg per arribar al cim molt curt i amb sols un pas per superar un sostret.

Via històrica i recomanable, ens va agradar molt, però s'hi ha d'anar...