| |  Via fora els adormits! · Noves agressions feixistes a Castellar del Vallès
Què passa a Castellar? Una pregunta que molts i moltes coneixem. No és casualitat que a la caserna de la Guardia Civil d'aquest poble s'hagin comès casos de maltractaments sonats: l'abril de 1995 va morir un detingut als calabossos d'aquesta caserna, i els agents responsables, tot i haver estat detinguts, van ser posats en llibertat en pocs dies. http://www.defensadelaterra.org/Actualitat/antecedents.htm A Castellar està en boca de tothom que diversos d'aquests agressors neonazis que reincideixen en les seves batudes criminals són fills o familiars dels membres d'aquest cos armat establert a la vila. No importa si han estat detinguts deu o disset vegades per haver agredit persones amb motivacions racistes o anticatalanes, ni tan sols que hagin comès delictes com robatoris o trafic de drogues: compten amb una mà protectora que els assegura la impunitat. Tal i com va passar a Berga, aquest grup marginal (aquests ja marcadament feixistes) actua amb en una boirina de protecció policíacojudicial que els permet actuar de nou com si res hagués passat. Calen morts, i la indignació del dol i de la ràbia, perquè aquests personatges deixin de cometre els actes d'atemoriment i les agressions habituals.  · La terra és la nostra riquesa: amb el diners no s’hi juga
La terra és la nostra riquesa: amb el diners no s’hi juga.
Com ens roben. Com ens enganyen. La claca mediàtica no es cansa de repetir, amb ànim de convèncer la totalitat dels ressignats i incrèduls, que vivim a un país lliure. La realitat és un altra, i a banda del fet que pensem que vivim a la ignominia d’un país que es creu lliure sotmetent-ne d’altres, hi ha tota una tirallonga de transaccions i moviments de la nostra vida quotidiana que demostren tot el contrari. Paguem per tot, i rebem ben poc, i a sobre amb l’escarni d’empassar-nos la religió del pensament únic amb què hem de combregar; per les bones o per les dolentes.
Són coses quotidianes que passem per alt ben sovint. Dos exemples: el cuento del reciclatge i la màfia del joc.
El reciclate de les gran poblacions catalanes és una qüestió que sovint surt a conversa. No és que no se’n parli, però predomina, si més no entre la gent que conec, la idea que les petites contribucions individuals afavoriran a una solució a un sistema de producció insostenible i destructiu. Tothom es queda amb la consciència lliure de pecat després d’haver separat amb ànim de “voluntariat” les diferentes brosses que després distrubueixen entre contenidors de plàstic, paper, vidre o matèria orgànica. Una feina inútil i un gest de submissió a les consignes dels qui gestionen el poder i la riquesa.
No és que sigui contrari al reciclatge. Em fa la sensació que a algunes de les petites poblacions d’aquest país potser es porta a terme una gestió adequada i més o menys equitativa d’aquestes matèries de rebuig. Deuen treure profit de la reconversió i el benefici que se’n desprèn deu revertir en beneficis per al municipi i en llocs de treball, en el millor dels casos. Però a les grans i mitjanes poblacions això no és així, com ho demostren diverses proves obtingudes del seguiment de la gestió d’aquest pressumptes “reciclatges”. A banda que tot sovint el contingut dels diferents contenidors s’acaba barrejant i té com a destí un abocador qualsevol, tota l’operació propagandística i de subcontractació dels anomenats parcs de reciclatge amaga un immens negocis que, com en tantes altres coses, acabem pagant els vilatans i gent de carrer. I per a més inri, en el cas que s’aprofiti la matèria seleccionada, en qualsevol cas compten amb una mà d’obra primera que els ha destriat el rebuig: nosaltres.
Aquesta tendència jesuítica la podem observar també pel que fa a la promoció i gestió dels jocs d’atzar per part dels “nostres” governants. Un negoci immens, que no poc immoral, que proporciona una entrada incalculable de diners a una administració inamobible (que no canvia amb els governs) i que manté un sector enconòmic privat que compta amb molt poques exigències i amb una nul.la competència: recordem, si no, com l’aparell judicial i policial van perseguir els conats de competències que podien fer l’ombra als monopolis del joc (crec que es deia Prodiecu, però també les tòmboles de bar de tota la vida).
Els governs, i aquí cal parlar de la Generalitat de la Catalunya autònoma, inverteixen alguns dinerets per bastir la façana en la tasca assistencial contra la ludopatia, però contiuen enriquint-se i enriquint els intermediaris i responsables d’uns jocs d’atzar (que sempre són fraudulents) que viuen de les misèries i febleses, i de les malalties mentals, d’aquells que s’hi deixen el sou al bingo, a les màquines escurabutxaques o a les Bonolotos. Un negoci de gànsters que aporta molts diners i que el govern “catalanista i d’esquerres” no ha gosat qüestionar ni una mica.
El pitjor del cas, tant pel que fa al reciclatge com amb el joc, és que prima un pensament únic que no permet la més mínima crítica a aquest estat de les coses. Poques o petites veus periodístiques (i no cal parlar de les polítiques) s’atreveixen a denunciar aquest complex mafiós de silencis i complicitats. I nosaltres, els que ens situem a l’Esquerra Independentista, què fem pel que fa a aquests temes? 
 · Manifest del 8 de març de l'Esquerra Independentista
Em sembla interessant adjuntar aquest manifest en el Dia de la Dona; reflecteix les tres opressions de què parlava el poema de la Maria Mercè Marçal. ----------------------------------------------------- Manifest del 8 de març de l'Esquerra Independentista L’any passat diversos col·lectius feministes i antipatriarcals de l’esquerra independentista i rupturista ens vam trobar sota el lema “Recuperem el vuit de març”. Aquest any tornem a ser aquí, perquè el vuit de març ha de ser una jornada de lluita, i perquè creiem necessari situar-nos al marge del feminisme engolit i utilitzat per les institucions. Creiem que el vuit de març ha de ser una lluita diària, i pensem que cal anar més enllà de les campanyes publicitàries i les denúncies. Nosaltres també denunciem, exigim i reivindiquem acabar amb totes les formes d’opressió que continuen sotmetent a les dones, pel sol fet de ser dones. Però també reivindiquem un feminisme de classe, ja que entenem feminisme com a rebuig de totes les formes de dominació: personal, social i nacional. Una forma de dominació també la patim en la llei cívica que l’Ajuntament de Barcelona ens ha imposant. Una llei que ens retalla les llibertats individuals i col·lectives; criminalitzant i traient del carrer tot allò que els hi fa nosa. Sense fer cas, un cop més, de les mobilitzacions populars que s’han manifestat en contra. Negant i reprimint, sistemàticament, els moviments socials. La política institucional només ha donat resposta a les demandes puntuals d’igualtat legal, però no real, entre homes i dones. Creant reformes legals concretes: com la llei integral contra la violència de gènere. Una llei per cobrir l’expedient, que es queda amb una mera declaració de principis, perquè les institucions no han desenvolupat els recursos i les eines necessàries per aplicar-la. Fer-ho, faria trontollar la seva estructura de poder: Els sistemes capitalista i patriarcal. Superar aquests sistemes, que es retoralimenten, és constituir-nos com a subjectes per construir un nou model de relacions entre les persones. Cadascú i cadascuna de nosaltres és responsable d’aquest procés. És un treball que hem de fer de forma continua i transversal. I sobre tot és el nostre projecte col·lectiu per transformar la realitat i assolir aquest nou model de societat que volem. Allibera’t dels murs que t’oprimeixen!!!
Construïm una societat antipatriarcal!!! [Alternativa Estel, CAJEI, CEPC, Dolça Lluita, Dones del Sac, Endavant, Justa Revolta, La Fàbrica Roja, Maulets, MDT]
 · Torna el terror ultra impune
Leo Bassi, un còmic que aquests dies repesenta un show teatral a Madrid i que havia estat amenaçat anteriorment pels integristes de la moral catolica (i de les JONS), ha patit l'ensurt d'un atemptat fallit amb un artefacte explosiu-incendiari. No ha passat res, però la col.locació d'un explosiu a un recinte ple de gent de gom a gom és alguna cosa més que un episodi passatger i sense importància. Un fet amb pocs precedents? En qualsevol cas haurà estat un atemptat que, com els d'aquestes característiques, sempre quedarà impune. Només cal que recordem tota la tirallonga d'actes criminals realitzats per la ultradreta a l'Estat espanyol, pels quals cap dels seus responsables o executors ha trepitjat la presó més de quatre dies. Són incomptables els actes terroristes que pretenien intimidar els valencians que lluitaven pels seus drets i llibertats (amb víctimes com Joan Fuster o Manuel Sanchís Guarner, escarnides a més des del poder). Actes impunes. Més recentment, i a la Catalunya autonòmica, alguns grupúsculs ultres, en molts casos sota la cobertura policial (consulteu les hemeroteques), havien desplegat la seva activitat violenta i intimidatòria contra el creixement de l'independentisme, contra l'activitat cultural catalanista, locals gais, però també contra hospitals, com va ser el cas de la bomba contra la Clínica Dexeus, culpable d'haver realitzat interrupcions d'embaràs a dones que així ho desitjaven. Aquests mercenaris mai van ser processats per l'Audiencia Nacional, reservada a les dissidències molestes, sinó que van seguir un procés judicial ordinari i condescendent, tot i la reincidència, que va afavorir la seva ràpida llibertat els diversos cops que havien estat detinguts. Són els mateixos, els que posen bombes als hospitals perquè s'hi practiquen avortaments i aquells que han intentat fer-ho dins d'un teatre ple de gent, senzillament perquè el contingut de l'obra és obscè. Encara no he sentit cap condemna de l'Església. Ni dels comdemnadors per antonomàsia del PP. Ni tan sols del govern de Madrid. No mataràs, resa un dogma de la secta catòlica (i tota la tradició judeocristiana per extensió). Però ells armen generals, mercenaris o esquadres quan comencen a perdre un xic de la seva parcel.la d’interessos.
 · Fortalesa de Montjuïc: els apologetes del terrorisme
No té nom el fet que el PSC-PSOE hagi votat en contra de la proposició de llei presentada al Congreso, amb l’ajut del PP, contra la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. És una nova mostra de quins són els objectius i interessos d’aquest partit-entramat, sempre contrari a la memòria històrica, a la dignitat i als drets i llibertats dels catalans i catalanes.
Aquesta nit la Mònica Terribas donava veu a l’opinió d’una defensora de no sé quina associació defensora del castell i del seu museu casernari de les atrocitats i els crims. Era filla d’un militar, és clar, defensora de les glòries escrites amb sang i el dolor dels treballadors d’aquest país. Uns minuts d’apologia del terror que a qualsevol país més civilitzat no s’hagués consentit.
La fortalesa de Montjuïc que vigila Barcelona va ser construïda el segle XVII i ampliada el XVIII. Durant tot el segle XIX va esdevenir el símbol de la repressió de les dissidències i lluites obreres, on es torturava, empresonava i executaven les persones que en aquest país lluitaven pels seus drets i llibertats. Al segle XX s’hi van assassinar, amb la legitimitat jurídica i política espanyola, persones destacades com el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, una llarga llista de reus més o menys coneguts, i també el president de la Generalitat Lluís Companys, detingut per la Gestapo i sentenciat per l’avalador de l’actual cap d’estat.
Però la fortalesa de Montjuïc és recordada –encara- per la seva funció aberrant de ser el lloc des d’on es bombardejava Barcelona quan els seus habitants no mostraven la submissió que s’esqueia. Una mica com el punt aquell de la Carta Magna de la Constitución espanyola que dota l’exèrcit i els seus míssils la capacitat de ser garants de la “unitat” de l’Espanya.
Montjuïc no era l’únic indret des d’on es disparaven bombes contra les persones indefenses d’aquesta ciutat. També la Ciutadella, construïda a sang i foc pels borbons després de la derrota final dels catalans el 1714, tenia aquesta finalitat, i des de les dues casernes les bombes plovien ara sí ara no, perquè els barcelonins i els catalans no eren prou obedients. Per sort, la Ciutadella va ser destruïda durant la revolució democràtica de 1868 en què va expulsar els borbons temporalment; per això és un parc amb flors i ànecs i no un museu del terrorisme militar.
Antoni Vallescà, a “Efemérides barcelonesas” (Ed.Millà, 1946) ens aporta una interessant descripció d’alguns d’aquests bombardejos cruels i covards: El dos de desembre de 1841 l’exèrcit espanyol, comandat pel general Van Halen, va tornar a aterrir Barcelona: “ Doce horas había durado la terrible congoja. Sobre la ciudad habían caido durante aquel tiempo 1.014 proyectiles y 462 edificios, entre los derruídos, incendiados y perjudicados, habían sufrido las consecuencias.”
La legitimitat del terror i de l’assassinat, per molt que ens pesi el poc que hem avançat, és la mateixa que estableix el punt de la Carta Magna citada. Les paraules d’aquell general deixaven clar per quin motiu assassinava i atemoria els barcelonins: “(…) si se me obliga a ello, estoy decidido a hacer quemar entre las llamas de la ciudad a los enemigos de la reina Isabel II, de la Constitución y de la Regencia que la representación eligió.” Qui conegui la història d’aquest castell i continuï creien que ha de ser un museu que exalti les glories militars i els valors de l’espanyolisme històric mereix, crec jo, el qualificatiu d’apologeta del terrorisme.  · Ordenança contra l'"incivisme": un esglaó més de l'autoritarisme postmodern
Un tram més contra els drets i llibertats que els nostres avis i revesavis van guanyar amb suor i llàgrimes. Quatre xavos, un plat de llenties que és panxa calenta per avui i merda per demà (especialment per al proïsme que no pertany a la nissaga establerta a la burocràcia governant), els grups polítics que governen l'ajuntament barceloní han creat o han consentit la imposició d'una normativa (conjunt de lleis anomenada ordenança) que té el nazisme alemany com a precedent directe. El nazisme va englobar els homosexuals, gitanos, jueus, tota mena de dissidents i improductius, especialment els comunistes, sota el terme d'ANTISOCIALS per dissenyar la seva exterminació física, en alguns cops per bastir una estratègia de mà d'obra esclava fins l'extenuació. La Barcelona actual s'està construïnt en uns paràmetres similars que fan por. La dissidència està controlada i, ja, legalment estigmatitzada pel que fa a les seves possibles fòrmules l'expressió (prohibits els cartells, octavetes, pancartes, per no parlar dels mitings, que han de passar pel filtre governatiu amb la negativa disfressada amb qualsevol pretext). Altres formes de viure al marge del model productiu que enriqueix les arques d'aquest macromunicipi també queden estigmatitzades a mercè de la persecució: la venda ambulant, la recollida del tradicional drapaire recicladors, la prostitució tradicional, la mendicitat que produeix el propi sistema... Ja ho advertia l'antropòleg Manuel Delgado quan es referia a la Barcelona dels fastos del Fòrum de les Cultures: "...no només fins
quin punt aixó és una tapadora, una coartada, per una operació urbanística [..], sinó fins quin punt desplega i exhibeix els que són els
items fonamentals del que realment és una nova forma extremadament subtil, i estetica, i estetitzada, de feixisme." No em sembla exagerat qualificar de nazisme i món orwellià els sistema políticosocial que regeix les vides dels barcelonins (i de tantes altres poblacions on s'imposa aquest model; si no, que li preguntin als sabadellenc com sobreviuen el despotisme caciquil d'en Manuel Bustos). El control, la persecució, la propaganda goebbeliana i l'expolicació dels recursos econòmics dels barcelonins (i dels seus visitants) només mereixen aquest qualificatiu. Qui s'atreveix a votar els partits que governen aquests ajuntament tot prenent-los per progressistes, malgrat saber en la seva fonda consciència que aquests partits són anorreadors de les nostres vides? Qui s'atreveix a deixar de callar?  · Via fora els adormits!
Amb aquest títol d'un opuscle recuperat per Narcís Roca i Ferreres enceto aquest bloc.Després de les mobilitzacions dels dies 11 i 18 de febrer em sembla que és hora de començar a caminar. Organitzadament i sense trepitjar-se.  |
|
