Mails per a Hipàtia Bloc intermitent de Vicent Partal.
· Titulars
Fa anys que quan em pregunten on m'agradaria treballar, fora de VilaWeb, conteste que al Headlines Desk del New York Times. Són unes taules de luxe on uns periodistes fantàstics es dediquen només a posar els titulars. Ells no escriuen els articles sinó que els periodistes quan ja els han escrit, si van a les capçaleres de secció o portada, els els porten a ells. Ells se'ls lligen amb tota la calma del món i passen una bona estona estudiant quin ha de ser el titular perfecte. Ben sovint he esperat el Times del dia de després de les eleccions presidencials (n'he viscut unes quantes allà) per admirar com en un titular de tres línies, excepcional, s'explicava el contingut sencer del diari.
Aquesta vesprada a la redacció hem jugat al Headlines Desk. Implicava un risc parlar del que faria el Madrid, per allò de la mala fortuna però el titular ha quedat fixat i és aquest que podeu veure: 'El Madrid només hi posarà el camp'. Elegant. Que va més enllà. I còmplice. No? Si m'ho permeteu crec que està a l'alçada del Headlines Desk.
Un dia llarguíssim i molt complicat ahir. La neu fa molt bonic en un primer instant però després comencen els problemes per tot arreu. Jo tenia una reunió a la vesprada prop de la Diagonal i vaig acabar tard, cap allà a les nou. La ciutat era fantasma. Vaig pujar al metro i vaig haver de mirar l'hora: no hi havia ningú, semblava que fora matinada.
La foto és del pati de casa a primera hora de la vesprada, abans d'anar a aquesta reunió. Espere que les plantes hagen aguantat bé...
Quan vam vindre a la nova redacció, situada en la part més baixa de Barcelona, esperava moltes coses. Tenia moltes expectatives. Però aquesta d'avui ho supera tot. No hauria esperat mai veure nevar des del meu despatx i això és el que estic veient ara mateix. Neva i neva fort. Encara no es queda la neu al terra però al pas que anem tot podria passar. Els veïns no recorden una cosa semblant.
Ara fa una estona que estàvem fent un consell de redacció i hem decidit que eixiem fora al carrer a fer-nos una foto. De record. Així sempre podrem dir allò de l''any que va nevar' a ran de mar i tot.
Veig el 30Minuts i se'm fa impossible no evocar la primera imatge que vaig tenir de Ciudad Juarez. Només hi he estat una vegada als anys vuitanta. Formava part de la ruta d'un viatge inoblidable per tots els Estats Units. De fet anàvem a El Paso. Viatjàvem amb un bitllet sensacional de Delta Airlines que ens permetia agafar en un mes tots els avions que volíem. Així que ens plantàvem en l'aeroport i triàvem. A Nova Orleans van triat El Paso. No sé perquè. Igual perquè em sonava de les sèries de cow-boys. Vam haver de parar a Dallas abans però finalment vam arribar a El Paso, ben de nit. Des de l'aeroport es veia un núvol de llum que aviat vaig aprendre que era la suma de les dues ciutats, El Paso i Ciudad Juarez, a Mèxic. Al mig el Rio Grande.
A l'hotel hi havia la televisió mexicana. Vaig posar un informatiu i en acabar passaven els detinguts del dia. En vídeo es veia a les persones que la policia havia detingut que feien allò de les fotos: perfil dret/de cara/perfil esquerrà. La sorpresa va ser que al cap d'una estona de passar detinguts els noms anaven acompanyats de la professió de policia. Fulanodetal, policia. La cosa feia efecte. Molt. Més encara en els darrers que eren identificats com a policia secreta. La mà de policies i policies secretes detinguts cridava al cel. Ja fa trenta anys.
Evidentment no vaig poder resistir-me a passar a l'altra banda i trepitjar Ciudad Juarez. Que supose que ja devia estar aleshores en mans dels narcotraficants.
Sona el telèfon de casa. Des de Cugat.cat em demanen per a parlar de Ramon Barnils ara que s'acosta l'aniversari de la seua mort. La xicota que fa l'entrevista, crec que m'ha dit que es diu Anna, de repent fa una desinència verbal en -e. Ep! tu eres valenciana! De Banyeres de Mariola, que em diu. Una lletra, una -e en comptes d'una -o canvia l'entrevista i acabem parlant del Barnils valencià: Fuster deia que era l'únic del nord. Una lletra només és prou...
'A més d’aquests valors dels quals he parlat, cal potenciar els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. Les relacions humanes troben el seu coronament en la confiança: el matrimoni, la família, l’amistat, el comerç, la medicina, la cura en les situacions de fragilitat, qualsevol organització que vulgui dur a bon terme un projecte... La sospita generalitzada portaria a col·lapsar els intercanvis humans. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica; no ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. No deixem, doncs, que la suspicàcia, que la desconfiança, entrin dintre nostre i ens portin divisió. La relació, el diàleg, l’intercanvi creen confiança i solidaritat. '
(Del text llegit per l'Abat de Montserrat Josep Maria Soler, en l'acte d'homenatge a Josep Lluís Bausset.)
Avui s'ha anunciat un nou vol de Barcelona a Chicago, que el farà Pakistan Airlines. Curiós. De fet serà un vol de Pakistan a Chicago que farà una aturada a Barcelona, on podran pujar passatgers per a fer una part del trajecte. Pel que sembla això es posa de moda a l'aeroport de Barcelona. Anuncien també un vol directe a Bamako (Mali) que ve de o segueix cap a París i hom especula amb un vol a Rio que seria la continuació del servei de Singapore Airlines cap a Singapur.
Tant de posar Barcelona al mig em sorprèn, així de sobte. Però m'ha sorprès més encara el perquè. En el cas del vol del Paksitan la raó és que els Estats Units no deixen arribar avions directes del Pakistan. Els fan parar primer a Europa on obligatòriament ha de ser regirat l'aparell, especialment les maletes i paquets, abans de despegar cap a allà. O siga que som una espècie d'assegurança d'explosió...
El concepte de criptomnèsia el vaig apendre d'Hubert Reeves. Vol dir que és possible creure que una idea o concepte l'has inventat tu però que un dia descobreixes que hi ha una altra persona que l'usa i tu no saps si l'has llegit abans i l'has assumit sense recordar-ho de forma conscient.
L'estudi de les fronteres és un dels meus passatemps preferits i he llegit a muntó sobre aquest tema. Sobretot textos de la poderosa escola francesa. Aquest cap de setmana, repassant llibres vells em trobe aquesta citació: 'Il n'y a donc pas de bonne frontière mais des frontières résultant très souvent, à un moment donné, de la recherche d'equilibres politiques, diplomatiques et militaires, ce que J. Ancel nomme des isobares politiques'. Ancel? No recorde haver llegit res d'aquest geògraf de primeries del segle XX però ara ja no sabria dir si hem arribat per separat al concepte d'isòbara política per a definir la frontera o si es un cas de criptomnèsia. Jo sé que ho vaig escriure ja en textos de finals del vuitanta. Però havia llegit jo aleshores Ancel? O algú que parlava d'Ancel? No ho sé...
Baixem a l'Octubre a sumar-nos als centenars de persones que volen retre el seu homenatge a Josep Lluís Bausset en ocasió dels cent anys d'aquest històric valencianista, independentista i partidari dels Països Catalans ja en plena dictadura de Primo de Rivera. L'acte ha estat molt notable. Des de l'alcalde de L'Alcúdia a l'ex-president Pujol els parlaments han estat al nivell de qualitat, de rigor que mereix un home com ell. El vaig conèixer fa molts anys quan em va portar a fer una conferència al seu poble i intercanvie amb freqüència correus amb el seu fill Josep. La seua trajectòria honora tot el nostre poble i ens anima. Em sembla que ha estat el rector de la Universitat de València que ha dit el que molts pensàvem: 'si Bausset, als cent anys, no està cansat com anem a estar cansats nosaltres?'
Dit i fet: quan han anunciat que se sumava a l'homenatge un grup de dolçainers de la Ribera, la seua comarca, Bausset als seus cent anys ha estat el primer en posar-se dempeus per a escoltar l'himne. Com si l'hagueren punxat. Amb el rigor i la valentia que ha demostrat durant cent anys. He sentit enveja d'ell i m'he sentit confortat de saber que està sempre disposat i que no es cansa mai. Per sort de tots nosaltres, que tenim en ell un model de vida a seguir.
Rep un correu spam d'aquells que m'aconsella aprendre anglès al llit. Home... Afirma que el llit és el millor lloc per a aprendre una llengua i això em porta al record el tio Pertegaz, Vicent.
El tio Pertegaz va ser un dels darrers oficials de la república a abandonar el país, muntat fora (fora, no dins) de la cabina d'un avió biplà que anava d'Alacant a Orà. Després va anar a parar a la Unió Soviètica on lluità amb l'exèrcit Roig contra Hitler i treballà en diverses institucions polítiques i culturals. inclòs el mateix Kremlin. Amb els anys, i enmig d'algun que altre problema amb el règim, acabà anant cap al sud, al Caucas, a la recerca d'algun paisatge que se semblara a València. Va viure a Geòrgia. crec que exactament a Adjària.
Després de la mort de Franco el tio Pertegaz va tornar al poble, on el seu germà Eugeni havia resistit la dictadura des de dins. I com no podia ser altrament els joves del poble ens reuníem al seu voltant per a escoltar unes històries fascinants que ens semblaven autèntics films d'aventures. Ell, a més, ho contava amb molta gràcia. Tenia un do narratiu extraordinari que va plasmar en diversos llibres autobiogràfics que no es van arribar a publicar.
Un dia xerràvem amb ell sobre el coneixement de llengües. No només sabia rus sinó també diverses llengües caucàsiques, que són rematadament complicades. Semblava que tenia una certa facilitat natural i en preguntar-li-ho ens va donar una resposta tan certa com sorprenent. Va dir 'xiquets: la millor gramàtica és un bon llit. Al costat d'una dona aprendreu qualsevol idioma per difícil que siga'. I nosaltres ens vam imaginar aquella barreja de Lenin i Humprey Bogart estudiant de la millor manera imaginable el georgià...
Durant la llarga sessió al Parlament de Catalunya d'avui molts diputats han anat usant el twitter per a explicar com anava la discussió. Molt interessant i una indicació més de com canvien les coses fins i tot en la política.
He vist el president Benach, Santi Rodríguez, Consol Prados, Pere Aragonés, Marina Llansana, Carles Puigdemont, Núria Ventura, Miquel Iceta, Pia Bosch, Jordi Cuminal... de tots els partits i en abundància. Quin goig!
L'altre dia van visitar la redacció els alumnes de l'Institut Agustí Serra de Sabadell. Els vam preparar una explicació de com es fa un diari, un xicotet debat sobre coses que haurien de tenir en compte quan fan ús d'internet i una demostració de com funciona VilaWeb, acompanyada d'una visita per la redacció. Ací trobareu les seues impressions.
Quan érem molt molt joves Toni Marzo, a Bétera, cantava Espriu. Ell va posar música a un poema sobre el carrer de l'Om
La teva mare broda en el carrer de l'Om. La teva mare broda broda claror. La pluja li contava la teva mort, la pluja li contava com has mort sol. Albes de fred agrisen tot el record. La teva mare plora en el carrer de l'Om.
Jo aleshores no sabia que aquell era un poema escrit per a la mort del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel i encara menys sabia que Arenys de Mar, amb el pas dels anys seria també un poble meu, el poble d'Assumpció, de molts caps de setmana, de molts dies d'estiu, de les xiquetes, d'amics i família.
El carrer de l'Om de fet és la casa pairal de Rosselló-Pòrcel a Palma i no crec haver-hi estat mai. Però he recorregut pràcticament tota la geografia de Sinera i ara reconec en els poemes d'Espriu ecos vells, imaginacions de com era allò que llegia i reconec paraules i espais que tenen un significat concret per a mi. Quan llegia Espriu a Bétera les referències eren abstractes i poètiques. Ara a la seua Sinera sé què és un aloc, veig els tres turons i tem el bot desbocat del rial que ja no hi és però que jo he vist encara.
He tingut sort en eixe sentit. Seguisc dient que per al meu gust Espriu és massa trist i fosc. Però gràcies a la meua Sinera m'emocione quan escolte Raimon cantar 'He mirat aquesta terra' i ara ho faig no només per la terra tota simbòlica sinó també per la terra concreta, per Arenys. Hi ha matins que des de la boca del carrer de l'Olivar he vist una imatge extraordinària, quan la mar es veu allà baix alçant-se per damunt de la línia de l'horitzó, majestuosa i potent. I sempre que em passa això m'he d'aturar un segon a assaborir tanta bellesa, allà a la boca de la riera, i en fer-ho me n'adone invariablement que ningú mai sabrà definir aquell paratge millor del que ho va fer Salvador Espriu quan ens parlava en aquell vers de 'la llum pujada des del fons del mar'
En els actes a favor dels referèndums vas trobant a cada lloc particularitats interessants o divertides que fan impossible la monotonia. Anit a Breda hi havia el sorteig d'una panera impressionant. Impressionant per tot el que hi havia -n'he vist de grosses però cap com aquesta- i impressionant pel fet que eren regals de les botigues del poble i així doncs en un moment de l'acte van fer-ne l'agraïment. I allò era la guia comercial. Van llegir tants noms de botigues que se sumaven així al referèndum que arribava a impressionar.
L'altra gràcia de la nit va ser l'actuació de Claret Papiol, del Circ Cric. En principi sonava estrany que enmig dels parlaments hi hagués una actuació de circ -d'un màgic. Però va ser sensacional. Ens va obsequiar amb una demostració pràctica de l'espoli fiscal que a part de fer-nos petar de riure va ser tan contundent i inapelable que vaig pensar que l'hauríem de passar per televisió cada cinc minuts. Brillant de veritat.
vicent's blog
trobareu les seues impressions.
