| |  Mails per a HipàtiaBloc intermitent de Vicent Partal. · Facebook
Al setembre de l'any passat em vaig apuntar al Facebook però no vaig saber massa bé per a què el podia fer servir. Ara he tornat a entrar però continue sense entendre massa bé de què em serveix. Algú em pot ajudar? Podeu suggerir-me què hauria de fer amb ell? · Es veu que no sóc d'on sóc
Vaig a treure'm el permís per a tirar coets la nit del quinze i em trobe amb la sorpresa que un funcionari municipal considera que no sóc d'on sóc. Al final, gràcies a l'ajuda del meu germà Joan, la cosa queda resolta però no la meua perplexitat.
A Bétera cada any restringeixen més i més la coetà. Ho vaig denunciar en el discurs que vaig fer de mantenidor de les festes, l'any 2001. Aleshores vaig dir que em feia vergonya veure que l'ajuntament repartia un paper on deia en quins carrers no es podien tirar coets. Poc em podia pensar que set anys després el paper diu en quins carrers es poden tirar, perquè en la immensa majoria ja ha quedat prohibit.
Fins ara si hi havia carrers on algun veí no volia coets prohibien tirar-ne allà. Enguany han donat dos passos més en el camí de la destrucció de la festa. El primer és que ara han de ser tots els veïns d'un carrer els que firmen demanant si es poden tirar coets o en cas contrari estarà prohibit. Al meu ho hem fet però hem estat dels molts pocs on tots els veïns sense excepció han signat. El segon pas ha estat prohibir que tire ningú que no siga de Bétera. Explícitament però que estiga aveïnat a Bétera. Com que jo tinc els papers a Barcelona he hagut de veure com un funcionari em deia en primera instància que no sóc del poble i que per tant no puc tirar coets. Sort del meu germà, que ho ha pogut arreglar.
El primer any que vaig tirar coets no el recorde. Vaig eixir amb l'estanquer i em van cremar al cul prop del castell. Devia tindre dotze anys. Des d'aleshores crec que només m'he perdut una coetà. He estat majoral. He tirat la coetà del gos. He fet de mantenidor de les festes. He escrit anys i anys en el llibre de festes sobre les coses més variades... i ara he de veure que tot això i la meua arrel més profunda sembla que no vol dir res davant un senyor amb uniforme que ni alça la vista i només mira el carnet, displicent...
He eixit del castell, on vas a apuntar-te, amb una profunda sensació de tristesa. Em tem que ells ja han guanyat i que la desaparició total de la coetà és cosa d'uns pocs anys. Sé que l'enyoraré molt. · Paisatge lingüístic
Fa molts anys quan anàvem a Barcelona ens cridava l'atenció que els rètols del carrer estigueren en català, cosa que ací era tota una novetat. Un bon amic va arribar a fer una teoria sobre el que n'anomenava "paisatge lingüístic" i la seua importància, que aleshores veiem amb una gran enveja.
Doncs he de dir que cada vegada el paisatge lingüístic ens és més favorable al poble també. Fa anys algun pub, el Travessanya crec que va ser el primer, era l'únic establiment en retolar en català i encara de la forma més prudent imaginable. Avui en canvi n'hi ha dotzenes i dotzenes de rètols i cada volta en són més. I de tota mena de coses i establiments: hi ha forns i autoscoles, advocats i venedors de roba, mecànics i dentistes que prenen la determinació d'anunciar-se en la llengua del poble, de fer-la visible també com a senyal important de la seua activitat. La valencianització del paisatge comercial de Bétera és una evidència constatable. Potser encara no arriba a la meitat dels establiments comercials però cada vegada es fa notar més, sobretot si tenim en compte que l'Ajuntament no ha fet mai un pla de normalització lingüística i que tot creix des de baix, silvestre. Avui he fet un passeig quan el sol ja baixava i he anat fotografiant allò que veia, simplement i content.
· Llibres d'estiu
Com cada any comence a fer pila amb els llibres per llegir a l'agost. Enguany no he tingut massa temps per a anar de llibreries encara. La setmana vinent miraré de passar-m'hi. De moment la llista és:
-Books on Fire. Lucien Polastron. Thames & Hudson. Un volum espectacular sobre la crema i destrucció de llibres i biblioteques a través de la història. Promet.
-Núria Cadenes. Vine al Sud!. Columna. La Núria ha escrit una guia lúdica del País Valencià que m'ha picat la curiositat.
-Déu, Cosmos, Caos. David Jou. Viena Edicions. El meu raconet d'especulació per a fer volar el cap. Fa unes setmanes vaig compartir una taula rodona i un dinar amb ell, i em vaig acabar de convèncer per a llegir el llibre.
-La lluita per la vida. Charles R. Darwin i Alfred R. Wallace. Un altre dels meravellosos llibrets editats per la Universitat de València els darrers temps, amb traducció del Juli Peretó.
-Where to invade Next. The Editors of McSweeney. Una curiositat estranya. Set assajos sobre els països que els Estats Units podrien invadir en qualsevol moment.
-Moldavie ex-soviétique: histoire et enjeux actuels. M. Cazacu. Un bon repàs sobre Moldàvia i la seua història.
... i uns quants llibres sobre Bretanya, que si no passa res visitaré a finals de mes.
(He carregat també Visions of the Future, de Robert Heilbroner, tinc ganes de repassar-lo) · El Barça es nega a volar als Estats Units amb un avió d'Air Berlin
...i exigeix a l'empresa que va contractar el vol que canvie l'aparell. Ho trobe perfecte. Impecablement perfecte. Per això, per aquest tipus d'actitud, és que m'agrada Laporta. · Adéu al ratolí?
No sé si els track-pads aquests que usem els qui escrivim amb portàtils d'Apple es poden considerar encara ratolins, a l'antiga. Però sembla que l'ofensiva va ara més lluny. Tot de rumors els darrers dies parlen de la seua substitució per una espècie de segona pantalla en miniatura on podríem fer tot de gestos amb els dits, seguint el format d'èxit de l'iPhone. No ho sé. No ho acabe d'entendre. Si es tracta de fer com una segona pantalla rèplica de la principal no seria més fàcil treballar directament sobre la principal? És a dir fer un tablet PC o alguna cosa així? Que es moguen les coses, però, indica que l'època aquesta anunciada tantes vegades on veurem la desaparició de l'ordinador tal i com l'interpretem avui (pantalla, teclat, ratolí) va arribant. · Aigua
Cap de setmana tranquil a l'Empordà. Música a la nit i tranquil·litat de dia. Per dues voltes, però, un núvol interromp la serenitat i arruixa de valent tota l'aigua que porta, de forma immisericorde. El mire i no m'ho crec. És un nuvolet sol, únic, reconeixible en la seua soledat. I tanmateix decidit, resolt, disposat a fer-se notar. Plou sense pietat ni permís. De forma concreta. Exacta. I els humans a veure'l passar, ben cofoi i orgullós ell, per damunt de la plana. · Crits
Anit crits i forts al patí de casa. Un veí pegava al seu gos i uns altres li retreien a crits pel celobert. La conversa, diguem-ne, va durar ben bé mitja hora i pujava de to per segons. Van començar dient-li que ja estava bé i el ventall de temes sobre els quals discutien al final era inabastable. Sembla que altres nits ja es dedicava a pegar l'animal i que algunes veïnes gran s'han dedicat a seguir-li els passos. Era com una mena d'organització que havia controlat des de qual el gos no eixia al carrer, perquè l'amo es veu que no el treu mai de casa. La situació va arribar a ser d'una tensió notable mentre ell (que no vaig acabar de saber en quin pis viu) de tant en tant seguia amb els colps al gos, que impressionaven de forts que eren. I jo que m'anava preguntat per què el vol... per pegar-li? · Cos 14
Sopar de celebració amb els contertulians habituals de L'Internauta, per a donar per acabada la temporada. La cosa deriva cap a anècdotes de vellets, que és el que comencem a ser. Recordem anècdotes increïbles dels primers anys d'internet. Una s'emporta el premi major.
Diu que no anava el correu de Terra, allà a la prehistòria, i crida al servei tècnic. Per una raó que no ve al cas li passen al servei VIP (caram!) que ha d'averiguar com siga què està passant. No hi ha manera així que comencen a repassar les preferències del correu. Diu cos de lletra Verdana 14. (No recorde si era Verdana o Arial, tant hi fa...) i la senyoreta de Terra, a l'altra banda del fil telefònic, bota com una fera en la cadira: "Ja ho tinc! El cos de lletra no pot ser superior a 12 perquè si no no passa pel tub d'internet! és massa gran". L'ínclit usuari, tan estupefacte com és possible que hom estiga, penja el telèfon i comença les gestions per anar-se'n a un altre lloc.
(Per cert: gràcies a tots els oients que ens heu acompanyat a L'Internauta aquesta temporada i les anteriors i també als contertulians habituals: Joan Jofra, Mercè Molist, Xavi Caballé, Núria Masdeu, Martí Crespo, Cristina Ribas, Amadeu Abril i Keta Karmany. · La xiqueta de Kaielisha
Em va passar a Kaielisha. En aquesta township, un barri negre oficialment inexistent, a la vora de Ciutat del Cap la policia havia entrat un matí disparant i matant qualsevol persona que trobava pel carrer. Va ser una de les darreres massacres de l'apartheid, un vessament de sang tant horrible com inútil. Jo hi vaig acudir al dia següent. M'imaginava que hi hauria un funeral així que em vaig adreçar a la missió, un edifici una mica més robust que els altres amb un campanar xicotet que el distingia i feia impossible la confusió. Per a mi aquell viatge era un viatge difícil. Des de feia molts anys la lluita contra l'apartheid havia estat un dels meus compromisos concrets i quan vaig tindre l'oportunitat d'anar-hi com a periodista em va costar decidir-me, tenia massa implicació personal. I a Kaielisha vaig trobar-me de cara una de les lliçons de la meua vida.
Vaig baixar del cotxe davant de l'església. No es veia ningú i vaig cridar a una porta xicoteta de vidre que hi havia al costat. Vaig deduir que devia ser la casa del rector. En fer-ho vaig escoltar uns passos que s'acostaven i una veu de xiqueta que cantava amb una certa alegria ...fins que va veure la meua cara. No oblidaré mai que la ganyota que va fer en veure el meu rostre va ser terrible i que abans que jo poguera reaccionar havia tancat dos forellats, arrencava a córrer casa endins i cridava espantada. Quedí atordit. Sec. Em va costar entendre què havia passat i mira que era fàcil: jo sóc blanc i per a aquella xiqueta era indistingible dels malparits que el dia abans havien sembrat la mort en el seu poble.
Poques vegades m'he sentit tan abatut. A aquella criatura no podia explicar-li quantes nits havia travessat el pont del trenet a València amb un exemplar de Jeune Afrique a les mans, que invariablement em parlava d'aquell home que era un mite, de Mandela. No podia contar-li que em vaig esforçar a entendre el francès per a entendre l'Àfrica i que aquelles revistes les llegia els primers anys amb un diccionari a la mà mentre Sari devorava els seus inacabables apunts de medicina i queia la nit sobre València. No podia llegir-li els articles que havia escrit blasmant contra l'apartheid o les manifestacions a que havia anat. O la il·lusió amb la qual vaig descobrir 'Mandela Song' de The Special Aka en un vell tocadiscos allà a la casa on assajava Apocalipsis. Manolo me la va ensenyar i em va ensenyar també a cridar "Free Nelson Mandela" amb aquella cadència de carib londinenc que enganxava la solidaritat. La meua història li valia de ben poc a aquella xiqueta que en mi només veia un blanc. Que és el que sóc.
Poc temps després em recorde a casa emocionat mirant per la CNN com Nelson Mandela eixa de la presó. La Txell era menuda, de bolquers encara, i jo l'aguantava en braços dient-li: mira!, Txell, mira!, és Mandela! és lliure! I recorde haver-me quedat quiet pensant en la xiqueta de Kaielisha, de sobte amb l'alegria glaçada. Vaig dubtar. Vaig creure que allò no ho podria canviar ni Mandela. Que en un món on una xiqueta corria espantada només en veure una cara blanca el missatge del vell presoner, la crida a construir una nova Sud-àfrica de tots, sense colors ni passats, només mirant el futur amb optimisme, era un somni impossible que ni Mandela, el rei xhosa, el líder del poble, la veu de la dignitat, l'home recolzat pel món sencer, podria portar a terme. M'equivocava. Mandela ho va fer. En va ser capaç.
I avui ell ha fet noranta anys i jo com faig cada any li he enviat un correu de felicitació -que mai no he sabut si llig i que ben bé m'importa molt poc si llig o no. L'escric perquè el necessite jo. Simplement per donar-li les gràcies. · El mapa
Arran el mail obert que publique avui: El mapa! el mapa!!! , el Miquel, un amable lector m'envia "el mapa". És de 1850 i, igual que les balances fiscals, és incontestable. Hi ha l'"Espanya uniforme", que és la que ara rep els diners -amb l'excepció explicable de Madrid. L'"Espanya foral" que continua anant a la seua. I l'"Espanya incorporada o assimilada", que paga la broma.
Gràcies Miquel. · Música del poble
Avui música del poble. El vídeo no és cap meravella però per això ja hi ha el Ramon al saxo.
· Una placa a Morella
Recordava la carretera de forma vaga. D'adolescent Morella esdevingué un lloc mític, un indret de felicitat per a mi. Però ara feia molts anys que no hi tornava i pujant camí del Port de Querol em preguntava com la veuria aquella ciutat, què quedaria del meu passat i què del seu...
Tot just passat Borriol, el poble de la Consol, el paisatge s'obre de forma ferotge. La massa de ciment que tabica la costa fins a l'insult desapareix i de seguida comences a veure verd i muntanyes, enormes espais buids i fèrtils. I de sobte, passat aquell infern de corbes, apareix Morella. Hi vaig arribar dijous quan el sol just si era un record, suficient per a pintar de roig la solemne bellesa de la capital dels Ports. Allà dalt, al voltant del castell, apareixia com sempre, com un senyal de segles hissat amb orgull.
I vaig reconèixer les portes i vaig entrar a poc a poc dins la muralla recordant els sants que li donen noms. I vaig passejar i vaig xerrar molt a gust amb estudiants i professors de la universitat, i em vaig seure de nou sota els savis porxos que protegeixen ara del sol ara del vent, i vam menjar de valent i vaig dormir amb fred i vaig reconèixer racons i espais vells, peces del passat.
Només em faltà trobar un signe, una llegenda que recorde de forma aproximada i que diu "És llogar que fa per nul hom del món, sinó a rei". Em recorde a mi mateix fa molts anys, molt jove i prim, mirant en un carrer que ara no he sabut trobar una placa amb aquell fragment de la Crònica del rei i pensant que jo no ho podria explicar millor. Que de veritat deu ser llogar (renunciar a la pròpia personalitat) que fa per nul hom. Aquesta vegada però, no he trobat la placa i ignore si existeix encara. M'hauria agradat tornar a veure-la precisament en un cap de setmana tant i tant complicat com aquest que vaig començar il·lusionat pel meu retorn a Morella. · Dol al Cafè Lisboa
El Cafè Lisboa de València és un d'aquells indrets que qualsevol novel·la sobre València es veu obligat a posar. Hi passa de tot, hi passen tots, han passat tots. Ara el Lisboa, on ens han passat tantes coses, és de dol per la mort del Pep Bonet. Per ell uns versos de Pessoa, home de cafès a la Lisboa real i el meu record:
Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples.
Tem só duas datas - a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.
· Sant Zenon
Traca cerimonial a Arenys per a honorar Sant Zenon. Després de les meravelloses completes de cada any. El primer any que vaig veure la traca d'Arenys sembla, jo no ho recorde, que vaig fer un comentari diguem-ne de sorpresa vist l'estil de tir. Aleshores vaig aprendre que devia callar per respecte als meus amics i familiars arenyencs i calle escrupulosament cada any. Venen i em pregunten, en la meua condició de valencià, què m'ha semblat. I jo calle.
Enguany però la traca ha aconseguit la proesa de desconcertar fins i tot els arenyencs. I encara ha vingut més gent de la que és habitual a inquirir, en base als meus reconeguts coneixements pirotècnics, com ha estat la cosa. Indescriptible. Però calle.
|
|
vicent's blog
