Els grans comtes de Barcelona és una obra bàsica per conèixer com es va formar, entre els segles X i XII, l’Estat català que perviuria fins a principis del segle XVIII. Escrita pel prestigiós medievalista Santiago Sobrequés i Vidal, ens trasllada a l’època dels grans i ben reconeguts sobirans de Catalunya: Ramon Borrell, Berenguer Ramon i els Ramon Berenguer. A ells correspon el mèrit d’haver configurat, al voltant dels comtats de Barcelona, Girona i Osona, el nucli polític central del Principat de Catalunya i una sòlida administració catalana i d’haver donat vida a una capital, Barcelona, destinada a esdevenir el pal de paller del país a l’època de plenitud nacional. El llibre explica també els intents, en bona part reeixits durant molts anys, dels comtes de Barcelona, esdevinguts sobirans indiscutibles de Catalunya, de formar un autèntic imperi feudal a banda i banda dels Pirineus. Aquesta és l’obra de síntesi, alhora amena i científicament solvent, més important a l’abast d’un públic ampli, per conèixer els orígens històrics de la futura Catalunya moderna independent.

»

Aquest llibre, escrit amb rigor i amb estimació cap al biografiat, presenta els tres aspectes que defineixen la vida i l’obra de l’eminent professor, historiador i ciutadà Santiago Sobrequés i Vidal (1911-1973): la seva dedicació abnegada i generosa com a catedràtic d’història de l’Institut d’Ensenyament Mitjà i del Col·legi Universitari de Girona; la magnitud de la seva obra científica com a medievalista; i el compromís cívic amb la seva ciutat natal i amb Catalunya durant els anys del franquisme. Més enllà del que va ser la seva trajectòria personal, la vida de Sobrequés es presenta com a paradigma del destí d’un jove catalanista i demòcrata que va fer la Guerra Civil amb l’exèrcit de la República, i que en els anys de postguerra va haver de refer, en tots els àmbits, material i professional, allò que havia assolit abans de 1936 i que el nou règim li havia arrabassat. Aquesta no és només la història de Sobrequés, és també la de tants milers de joves que varen haver de tornar a començar després de la desfeta de 1939.

«   »

Els barons de Catalunya és una obra pionera. S’hi presenta el paper polític de la noblesa catalana des dels orígens nacionals de Catalunya fins al pas a l’edat moderna.

El llibre conté informació d’un gran valor per a aquells que vulguin conèixer la història social i la mentalitat d’un sector bàsic del nostre passat, el dels barons catalans. En aquest aspecte és la més solvent història social que s’hagi fet mai sobre el paper d’aquells que varen exercir, gairebé en exclusiva i fins molt avançada l’edat mitjana, la gestió dels afers públics de Catalunya. Els barons parlen de tu a tu amb la monarquia i impulsen o frenen els projectes polítics de tota mena promoguts per la casa reial. No tenen només un poder polític, el tenen també social i econòmic. Fan de jutges i de policies en els extensos territoris que posseeixen, en els quals viuen milers i milers de camperols sotmesos al règim senyorial.

Per això aquest llibre és imprescindible per entendre una bona part de la història de Catalunya en el moment de més gran plenitud nacional.

«   »

El present llibre analitza el paper que va desenvolupar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en l’àmbit de les polítiques unitàries catalana i espanyola sota el franquisme quan, passats els anys de més gran repressió, la resistència al franquisme tractà d’estructurar-se sota uns paràmetres comuns.

L’argument que vertebra l’obra és la teo-ria i la pràctica militant dutes a terme pel PSUC per crear una unió entre totes les forces democràtiques i aconseguir la Ruptura amb el franquisme. El PSUC va ser el principal partit de l’oposició i el seu veritable motor, si bé les seves posicions no sempre van ser acceptades. Giaime Pala no es limita a narrar els fets, sinó que els interpreta i se’n qüestiona el perquè, tot tractant de donar una resposta a les següents preguntes: quina mena de política unitària volia construir el partit? Com i per què van néixer la Comissió de Forces Polítiques, l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques? I com van influir l’actuació del govern d’Adolfo Suárez i la reaparició del president de la Generalitat en l’exili, Josep Tarradellas, en la crisi de la política unitària tal com s’havia estructurat fins al 1976?

En uns temps com els actuals, de desafecció per la política i de fort abstencionisme electoral, l’autor copsa el sentit d’aquella experiència unitària i dels valors bàsics que la van nodrir. Una experiència el llegat polític de la qual convindria recuperar per augmentar la qualitat democràtica de la nostra societat.

«   »

La Festa de Treball ha estat la festa popular més gran celebrada a Catalunya, un lloc de trobada i de convivència on la gent progressista es reunia per compartir i debatre experiències i inquietuds i també per passar un cap de setmana d’esbarjo, en què les reivindicacions s’unien a activitats culturals, amb projeccions de pel·lícules i actuacions musicals, sovint de primer ordre.

El present llibre narra la història d’aquesta festa popular que organitzà el Partit Socialista Unificat de Catalunya, a Barcelona, entre 1977 i 1990 i posteriorment, Iniciativa per Catalunya entre 1991 i 1998. La Festa va sorgir en un moment de molta efervescència política, de grans mobilitzacions ciutadanes i de multituds que volien gaudir de les llibertats recentment reconquerides, ocupant el carrer, els espais públics, sentint-se protagonistes de la història.

Una festa que va ser l’activitat més multitudinària organitzada per una força política a Catalunya des de la recuperació de la democràcia fins als últims anys de la dècada dels vuitanta del segle passat. Un esdeveniment civil i social que, compaginant els aspectes lúdics, polítics i culturals, concentrava, any rere any, desenes de milers de ciutadans, superant el marc estrictament partidista del PSUC.

Aquest llibre parla d’aquesta cita de cada tardor, entre l’Onze de Setembre i la Mercè, i ho fa més enllà de la història del PSUC, de les vicissituds, els èxits o fracassos del partit dels comunistes catalans, evitant caure en la nostàlgia però recuperant per al lector d’avui un tros de la història popular del nostre país.

«   »

Aquesta obra ens presenta un personatge que ha esdevingut llegenda, però que ha estat també envoltat pel misteri i la incògnita. L’almirall Roger de Llúria, sicilià de naixement i català per decisió pròpia, fou el més gran estrateg militar naval de l’edat mitjana. Al llarg del segle XIII, s’enfrontà nombroses vegades en inferioritat de condicions a la flota francesa de Carles d’Anjou i els seus successors i la derrotà sempre.

Al servei de Jaume I, Pere el Gran, Alfons III i Jaume II, Roger comandà l’armada catalana pel Mediterrani, del nord d’Àfrica a Sicília, i expandí el domini català per tot el Mare Nostrum, fins al punt que, com digué el mateix almirall, «cap peix no gosarà llançar-se al mar si no duu l’escut i el senyal del rei d’Aragó». Els autors d’aquesta obra narren les grans batalles de Roger de Llúria al capdavant de l’armada, alhora que incideixen en el marc històric, en la fidelitat de l’almirall als reis catalans i en el retrat psicològic de Roger i les raons que el portaren a odiar els francesos i combatre’ls sense treva.

A través d’una narració trepidant que descriu amb mestria la disposició tàctica dels combats navals, les armes i els soldats, els tipus de vaixells i l’alimentació dels mariners, el lector se sentirà transportat a l’època més gloriosa de la Corona d’Aragó.

«   »