| |  MISÈRIES DE CATALUNYA · MEMÒRIA HISTÒRICA
Tirem una mica enrere, cap a dissabte, diumenge i dilluns... Un miserable s’ha estat preguntant últimament com és que s’ha pogut tornar a la normalitat, per dir-ho així, tan fàcilment, amb total impunitat. Quan, ja fa temps, en aquest mateix lloc, es va fer una gran afusellada i després una certa i agradable destrucció general (amb l’ajut inestimable del gran Geni de la Llàntia) les coses van seguir el seu curs normal i un miserable se’n va anar a l’infern tranquilament i allà va estar passejant i conversant amb tota mena de personalitats de totes les èpoques fins que un dia Zeus va dir prou més o menys així: ZEUS: Prou! El déu Hermes, que estava buscant un miserable amb l’ajut del mestre Ruyra, va dir: HERMES: Però és que estàvem passejant per l’infern... I Zeus va continuar: ZEUS: Ja hi passejareu un altre dia! HERMES: Però si acabem de començar... ZEUS: Ja fa mesos que hi sou! HERMES: Mesos? ZEUS: No em voldreu fer creure que no us en heu adonat... HERMES: La veritat és que no... ZEUS: Fora! HERMES: Però per què? ZEUS: Perquè ho dic jo! I de cop i volta, com qui no vol la cosa, va aparèixer un miserable (tant que l’havien estat buscant per tot arreu) i va dir: UN MISERABLE: I jo no hi tinc res a dir? I Zeus li va respondre: ZEUS: Tu? Ha, ha, ha! UN MISERABLE: Tantes coses que volia dir sobre l’infern... ZEUS: Ja les explicaràs un altre dia! De manera que les coses van tornar a ser com eren per la gràcia de Zeus i un miserable i tots els afusellats van tornar a la vida i a fer el mateix que abans... Apareix un torracollons. TORRACOLLONS: De fet, sempre ha sigut així. UN MISERABLE: Què vols dir? TORRACOLLONS: Que això de la mort i la vida mai no ha tingut un gran valor aquí. UN MISERABLE: Esclar, és que aquí es fa teatre, tot és mentida... De manera que els afusellats i tots els altres (perquè no oblidem que el gran Geni de la Llàntia va eliminar milions i milions de persones) van fer veure com si no hagués passat res... TORRACOLLONS: Tu, ho vas fer veure! UN MISERABLE: Esclar, esclar... TORRACOLLONS: No, és que és molt important! UN MISERABLE: Què vols dir? TORRACOLLONS: Que tu et penses qui sap què, i després... UN MISERABLE: I després què? TORRACOLLONS: No, que tot continua igual... UN MISERABLE: Home, ja ho sé, ja t’he dit que això és teatre. TORRACOLLONS: I què? UN MISERABLE: Com? Tornem a tirar enrere. Quan el déu Hermes i Joaquim Ruyra passejaven per l’infern i van veure tots els afusellats de cara a la paret van dir: HERMES: Qui són tots aquests? JOAQUIM RUYRA: Aquests són els que, amb l’ajuda del Geni de la Llàntia, un miserable va afusellar. HERMES: Aviam, que me’ls apunto. Innominable, Maragall, Carod, Ratzinguer, Woitila, Boadella, Francesc de Carreres, Arcadi Espada, Felix de Azua, Fernando Savater, Francisco Caja, Jose Alcaraz, Joan Saura, Imma Mayol, Josep Piqué, Judit Masco, Narcis Serra, El Conde de Godo, Pedro Schwartz, Artur Mas, Fraga, Rajoy, Aznar, Zaplana, Angel Acebes, Pilar Rahola, Josep Cuní, Duran i Lleida, Terricabras, Serrat, Maria del Mar Bonet, Calixto Bieito, Sarkozy, Jacques Chirac, Ignacio Ramonet, Josep Borrell, Josep Ramoneda, Xavier Rius, Arnaldo Otegui, Antonio Miro, Angels Barcelo, Carles Francino, Tomàs Molina, Francesc Mauri, Toni Nadal, Dani Ramirez, Monica Lopez, Francesc Baltasar, Javier Solana, Kofi Annan, Jose Montilla, Maria San Gil, Losantos, Antoni Tàpies, Nuria Espert, Pedro Almodovar, Tony Blair, Penelope Cruz, Baltasar Garzon, Mario Vargas Llosa, George Bush, Dick Cheney, Condolezza Rice, Donald Rumsfeld, Empar Moliner, Bill Gates, Francisco Franco, Zapatero, Jordi Pujol, Lluís Companys, Lluís Llach, Joan Miró, Fernando Alonso, Ronaldinho, Camilo Jose Cela, Mònica Terribas, Baltasar Porcel, Gaudí i Dalí. Ja hi torna el torracollons: TORRACOLLONS: No hi acabo de veure una relació, entre tots ells. UN MISERABLE: Vols dir que cal, tot això? TORRACOLLONS: No ho has titulat «MEMÒRIA HISTÒRICA»? UN MISERABLE: Sí, sí... TORRACOLLONS: Doncs, au. Amb cantarella: UN MISERABLE: Segons un miserable, aquests són individus que, si desapareguessin, el món seria «millor»... TORRACOLLONS: I amb aquests n’hi hauria prou? Amb cantarella: UN MISERABLE: No, però és que només se’n podia triar un cada dia... TORRACOLLONS: Per tant són els més importants? Amb una cantarella cada cop més ben dissimulada: UN MISERABLE: No, simplement els primers que em van passar pel cap. TORRACOLLONS: Ets sindicalista? UN MISERABLE: Per què ho dius? TORRACOLLONS: Perquè vas afusellar els «falcons de Washington». UN MISERABLE: No, això va ser per fer contents els sindicalistes, que els acusen de tots els mals del món. TORRACOLLONS: Em continua semblant una llista molt esbiaixada... UN MISERABLE: Què vols. TORRACOLLONS: ... UN MISERABLE: ... TORRACOLLONS: ... UN MISERABLE: ... Una mica de llenguatge no verbal. TORRACOLLONS: Jo també em sento ridícul. UN MISERABLE: Deixem-ho, doncs. TORRACOLLONS: Això de la memòria històrica és una collonada. I comencen a passar. TORRACOLLONS: Només una última cosa. UN MISERABLE: Digues. TORRACOLLONS: Res, és igual. UN MISERABLE: No, digues, digues. TORRACOLLONS: No, és igual. UN MISERABLE: Va... TORRACOLLONS: No, que tinc una pregunta. UN MISERABLE: ... TORRACOLLONS: Tot això, per què ho fas? UN MISERABLE: ... TORRACOLLONS: ... UN MISERABLE: I tu m’ho preguntes? Sona una musiqueta i se’n van. · Una ocasión muy feliz y emotiva
Àfrica. Un avió aterra en un aeroport ple de pols d'una ciutat plena de pols. Uns berbers hi acosten una escala plena de pols i en baixa l'Innominable amb la capa i el ceptre i la corona i diu: INNOMINABLE: Hola. A continuació l'Innominable puja a un cotxe ple de pols i mentre recorre els carrers plens de pols d'aquesta ciutat plena de pols va saludant a la gentada, plena de pols. A continuació puja a una tarima plena de pols, encaixa la mà plena de pols de l'alcalde ple de pols i diu: INNOMINABLE: Hola. L'alcalde aplaudeix, s'acosta al micro ple de pols i diu: ALCALDE DE CEUTA: Españoles, hay quien dice que esto es Africa, pero no es verdad, esto es España como la madre que me pario y como alguien vuelva a decir que esto es Africa me cago en Dios. Por ende quiero decir que esto siempre sera España, cago en Dios. I mentrestant a Gibraltar es foten un fart de riure. I a continuació esclata la tarima i s'obren dues línies d'investigació. · Abdicant
Entra el Losantos amb una flor de llis. LOSANTOS: Me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto, o no me retracto, me retracto. · Un poco de respeto
Un miserable ha tingut accés a la conversa privada entre l'Innominable, l'Esperanza Aguirre, el Zapatero, el Losantos i l'Aznar. ESPERANZA AGUIRRE: Un poco de respeto para el Losantos, hombre. L'INNOMINABLE: Respeto? Respeto! ESPERANZA AGUIRRE: Pero que no ves que todo eso te hace mas fuerte? L'INNOMINABLE: Fuerte? Fuerte! ESPERANZA AGUIRRE: Si, hombre, todo es por amor a España. L'INNOMINABLE: España? España! ESPERANZA AGUIRRE: No le coja mania al Losantos... LOSANTOS: Por favor... AZNAR: Por favor... ZAPATERO: Por favor... · Maragallada
PASQUAL MARAGALL: Estic malalt. Serà divertit veure el canvi de to de les bromes que fareu sobre mi a partir d'ara.
· Passi-ho bé
ALBERT BOADELLA: Em sento tan lluny de Catalunya com de Birmània. LA VEU DE CATALUNYA: Qui ho diria. ALBERT BOADELLA: Així que... Me'n vaig! LA VEU DE CATALUNYA: ... ALBERT BOADELLA: Que m'heu sentit? Me'n vaig! LA VEU DE CATALUNYA: Ah, molt bé, molt bé... ALBERT BOADELLA: Em sembla que no m'enteneu... Me'n vaig per sempre! LA VEU DE CATALUNYA: D'acord, d'acord. ALBERT BOADELLA: Per sempre, eh? Ja no tornaré! LA VEU DE CATALUNYA: D'acord, collons! ALBERT BOADELLA: Em sento tan llunyà... LA VEU DE CATALUNYA: ... ALBERT BOADELLA: Que me'n vaig... LA VEU DE CATALUNYA: ... ALBERT BOADELLA: Me'n vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaig... LA VEU DE CATALUNYA: Doncs va, tira. ALBERT BOADELLA: Me'n vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaig... LA VEU DE CATALUNYA: Doncs va, fora, adéu, va, tira! ALBERT BOADELLA: Me'n vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaig... LA VEU DE CATALUNYA: ... ALBERT BOADELLA: Me'n vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaig... LA VEU DE CATALUNYA: ... · Tengo una pregunta para usted
Un reservat d'un restaurant de marisc. Cinc individus xuclant percebes, xarrupant ostres, esbatanant llamàntols. Quatre o cinc ampolles d'albarinho. RAJOY: Habeis visto que los españoles no tienen argumentos? LOSANTOS: Que quieres decir? RAJOY: No, esto del Carod en prime time. AZNAR: No te fijes en esas tonterias, hombre. RAJOY: Es que el muy cabron ha desmontado todos los argumentos. AZNAR: Es que no son argumentos. PEDRO JOTA: Quiza les podriamos dar argumentos de verdad... ROUCO VARELA: Crees que hace falta? RAJOY: Hombre, es que han hecho el ridiculo. ROUCO VARELA: Lo que cuenta son los votos, no los argumentos. RAJOY: Pero es que el Carod ha demostrado que... AZNAR: Pero que dices, hombre! LOSANTOS: Crees que ha convencido a alguien? RAJOY: No, pero es que... LOSANTOS: A ver, a ver. Tu dejanos a nosotros. RAJOY: Pero es que no les dais ningun argumento de verdad... ROUCO VARELA: Y que? AZNAR: Lo que cuenta es ser incapaz de escuchar los argumentos de los demas. PEDRO JOTA: Ya comprendo... LOSANTOS: Claro, hombre. AZNAR: Que nos falta, si tenemos la constitucion y los tanques? RAJOY: Pues que los españoles no queden en ridiculo delante de Carod. AZNAR: Pero tu realmente crees que ha convencido a alguien? RAJOY: No sé, no sé... ROUCO VARELA: No te preocupes, hombre, que esto lo tenemos atado y bien atado. · Ja és Nadal
Un miserable ha vist, i assegura que no ho ha somiat, que avui, 16 d'octubre, han començat a penjar els engalanaments nadalencs als carrers de Barcelona. UN MISERABLE: Perdoni, què fan? UN ENGALANADOR: Pengem els engalanaments. UN MISERABLE: Els d'aquest Nadal? UN ENGALANADOR: No, els del Nadal del 2008, els d'aquest Nadal ja els hem despenjat. · El periodisme avança
Fins ara es dicutia si s'havia de dir "ha dit" o "va dir", però ara TV3 i Catalunya Ràdio també fan servir el "dirà". UN PERIODISTA: A la reunió que mantindran aquest matí, Ibarretxe dirà a Zapatero que farà el referèndum, i Zapatero dirà a Ibarretxe que res de res, que és il·legal. Increïble. · Una passa endarrere, una passa endavant
UN MISERABLE: Valia la pena tornar, per fer el mateix? LA VEU DE CATALUNYA: Estem igual, no? UN MISERABLE: Precisament. LA VEU DE CATALUNYA: Precisament. · XIM PUM XIM PUM
Madrid, 12 d'octubre de 2007. Pel cel passen divuit F-18, quatre Mirage F-1, quatre F-5, quatre Harrier, quatre Eurofighter, quatre avions de transport, un Boeing 707 acompanyat de dos F-18, vint-i-sis helicòpters, quatre Canadian, un Awacs E-3 i set avions de la Patrulla Águila. Pel terra passen tancs, tanquetes i soldats de tota mena. Un nen li diu a un home: NEN: Papa, que es esto? HOME: Es para los catalanes, hijo. NEN: Son muy malos los catalanes, verdad? HOME: Vaya preguntas, niño. Que te enseñan en la escuela? No gaire lluny, sota d'un toldo, l'Innominable i tota la seva patuleia contemplen l'espectacle. INNOMINABLE: Has visto, Zapatero? ZAPATERO: Has visto, Montilla? MONTILLA: Claro, claro. · Camacurts i ballarics
El President de la Generalitat, Jose Montilla, s'ha permès somriure durant el discurs de Woody Allen (perdó, Quim Monzó) a la Fira de Frankfurt. També han somrigut, i fins i tot rigut, la resta de presents. El discurs ha insultat d'una manera molt suau (inocua) les centenes i desenes i unitats d'encorbatats que omplien la sala amb aquell seu estil tan característic, exclusiu dels adaptats a les situacions més insostenibles, els grans triomfadors. Quants quilos i quilos de cartolines, diapositives i dissenyadors no deuen haver calgut per armar aquest espectacle! Si servís d'alguna cosa... Però servirà, servirà. Servirà per veure que no ha servit de res. Monzó! Haguessis contribuït molt més al reconeixement de la cultura catalana amb un Kalashnikov! Fixa't que no en parla ni Libertad Digital! Si Ramon Llull aixequés el cap es fotria un tret. · Ja no ve d'aquí
Un miserable ha tingut accés a la conversa telefònica que van mantenir la neneta que fa de director de Catalunya Ràdio i una immigrant exemplar, Cristina Peri Rossi. OLEGUER SARSANEDAS: Hola, guapa, que tal? CRISTINA PERI ROSSI: Que? OLEGUER SARSANEDAS: No, que hola, como estas? CRISTINA PERI ROSSI: No me lo puedo creer. OLEGUER SARSANEDAS: No, si llamo porque te quiero readmitir. CRISTINA PERI ROSSI: Que? OLEGUER SARSANEDAS: Que te readmito. CRISTINA PERI ROSSI: Y eso? OLEGUER SARSANEDAS: Mira. CRISTINA PERI ROSSI: Has oido el Losantos? OLEGUER SARSANEDAS: Si, y tengo miedo. CRISTINA PERI ROSSI: Claro. OLEGUER SARSANEDAS: Y es por eso que... CRISTINA PERI ROSSI: Me readmites? OLEGUER SARSANEDAS: Si. CRISTINA PERI ROSSI: Hay que ver lo mierdecitas que sois los catalanes, eh? OLEGUER SARSANEDAS: Mira, que le quieres hacer. CRISTINA PERI ROSSI: Sois incapaces de resistir ni cuatro dias. OLEGUER SARSANEDAS: Que quieres. CRISTINA PERI ROSSI: Pero ahora me tendreis que pagar mas, eh? OLEGUER SARSANEDAS: Claro, claro. · Exclusiva
El líder d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, bastió de la cristiandat i de la correcció política, ha estat vist per un miserable en un lavabo. En un lavabo, sí, i un miserable ha vist perfectament com escupia a l'orinal i com després de pixar no es rentava les mans. On pot anar, aquest país, quan els seus mateixos fonaments trontollen? Quina credibilitat pot tenir un home que predica la submissió a totes les lleis però que no respecta ni els principis més bàsics de la bona educació? · La fixació de l'opinió
El nou factòtum de la comunicació, el senyoret Roures, no en té prou amb muntar un nou mitjà cada quinze dies, sinó que ara també vol revolucionar els fonaments del periodisme. Segons ha explicat aquest matí a Catalunya Ràdio, hi ha dos tipus d'opinió: la subjectiva i l'objectiva. Les paraules han estat (més o menys) les següents: JAUME ROURES: Hi ha diaris que fan anàlisis i articles molt subjectius... ANTONI BASSAS: Home, esclar... JAUME ROURES: No, però és que els diaris han de fer anàlisis i articles objectius. ANTONI BASSAS: Objectius? JAUME ROURES: Sí, sí, objectius. ANTONI BASSAS: Però l'opinió sempre és subjectiva... JAUME ROURES: No, no, hi ha opinió objectiva. Si que anem bé. · L'Innominable està de moda
INNOMINABLE: Como me gusta la "nueva" Vanguardia, jo, jo. Como sabian que hoy venderian tres o cuatro mas han abierto con un tema bonito, mis palabras de ayer. Y es que dices un par de tautologias y te sacan en portada, jo, jo. Hay que ver lo listo que es el Godo este. "Nunca habiamos vivido tanto tiempo en paz en democracia", jo, jo. Claro, porque antes no habia democracia, y cuando la habia los militares haciamos un golpe de estado, jo, jo. Claro que tambien hicimos un golpe en esta, lo de Tejero y eso, jo, jo. Y va y se lo creen todos. Vaya panda de estupidos. Claro, con gente como el Godo y el Asensio cualquiera, jo, jo. Suerte que no ponen la logica como asignatura obligatoria. Les dices una tautologia, y te aplauden. Les dices una contradiccion, y ni se enteran. "El rey, defensor de la democracia", jo, jo, jo, jo, jo, jo, jo. · Reaparició de l'Innominable
INNOMINABLE: Se me están empezando a calentar los cojones con esto de las fotografías. En la próxima reunión del Club Bilderberg les diré que en Cataluña hay petróleo. Seguro que alguno invierte en los separatistas catalanes, y en pocos años estalla un tibio conflicto armado y reprimimos con fuerza y de una vez por todas a estos putos catalanes. Ya lo decía mi tatarabuelo Felipe cuando adquirió este pedazo de península: no hay manera, no hay manera, cago en dios. · Dijous
INFINITIU
Bé, han passat uns quants dies, però un miserable torna a ser aquí.
GERUNDI
L'intent fallit d'escriure una nova Eneida, és a dir, una divina comèdia postmoderna es va quedar entre una passa i l'altra: Zeus va dir prou. Per si fos poc, era un temps que jo no estava gaire per hexàmetres... Potser és que només sóc un aprenent de xiquet de Valls. Del pobre senyor Ruyra no n'he sabut res més, no sé si encara és allà baix o si ja tothom l'ha oblidat completament. Pel que fa al Geni de la Llàntia, em sembla que es va convertir al budisme i se'n va anar al Tibet.
PARTICIPI
Total, que vet-ho aquí que un miserable, no se sap com, s'ha materialitzat altra vegada en aquest país de mentida que es diu internet. I que tornarà a reproduir fidelment el guió dels personatges d'aquesta nostra pobra, trista, orgullosa Catalunya. Per ara res més.
· PROU
Entra Zeus. Diu: ZEUS: Prou, no em diguis res més. · Dilluns (5)
Hermes i Joaquim Ruyra passegen per l'infern. HERMES: No m'ho imaginava pas així, això... JOAQUIM RUYRA: Què vol dir? HERMES: No sé, ho veig molt, com li ho diria... JOAQUIM RUYRA: Modern? HERMES: Modern? JOAQUIM RUYRA: Poc clàssic? HERMES: No l'entenc. JOAQUIM RUYRA: És igual. HERMES: Vull dir que... Ja sé que sóc un déu, i que potser hauria de saber com és l'infern, però no sé... La veritat és que no me l'imaginava pas així. JOAQUIM RUYRA: Com se l'imaginava? HERMES: No me l'imaginava, aquest és el problema. JOAQUIM RUYRA: Ja l'entenc. HERMES: A vostè no el va sorprendre? JOAQUIM RUYRA: Una miqueta. HERMES: Vull dir totes aquestes galeries, aquesta immensitat... Aquesta sensació d'estar en un lloc infinit... JOAQUIM RUYRA: No és una sensació... L'infern realment és infinit. HERMES: Però l'infern no és sota terra? No té uns límits com la terra? JOAQUIM RUYRA: La terra té límits? HERMES: Home... JOAQUIM RUYRA: En tot cas ja li dic que a l'infern no hi trobarà cap límit. HERMES: I com ho sap, vostè? JOAQUIM RUYRA: Perquè l'he recorregut. HERMES: Què? Com el pot haver recorregut, si diu que és infinit? JOAQUIM RUYRA: És difícil d'explicar. HERMES: No sé què dir... JOAQUIM RUYRA: Potser quan es mori ho sabrà. HERMES: Però si jo no em puc morir! JOAQUIM RUYRA: Llavors no ho sabrà mai. HERMES: Aquí hi ha una cosa que no em quadra. Com és que sóc aquí? JOAQUIM RUYRA: Perquè és un déu, no? A vostè no li cal estar mort per venir aquí. HERMES: Esclar. JOAQUIM RUYRA: No deia que ha vingut a buscar un miserable? HERMES: Exacte. I de fet ja estic fent tard. JOAQUIM RUYRA: Tard? HERMES: Vull dir que l'he de trobar el més aviat possible. JOAQUIM RUYRA: I no té cap dada sobre aquest miserable? HERMES: Es veu que és un que va contribuir a destruir el món. JOAQUIM RUYRA: Destruir el món? HERMES: Una mica. JOAQUIM RUYRA: N'hi ha molts, d'aquests, també... HERMES: Es veu que ho va fer en companyia d'un geni de la llàntia... JOAQUIM RUYRA: Mmmmm... Em sona, això... Em sembla que n'he sentit parlar. HERMES: Sí? JOAQUIM RUYRA: Sí. Vingui per aquí. · Dilluns (4)
Hermes es troba amb Joaquim Ruyra. HERMES: Escolti... JOAQUIM RUYRA: Digui. HERMES: No, perdoni, és que és el primer cop que baixo... JOAQUIM RUYRA: El primer i l'últim, m'imagino. HERMES: Què vol dir? JOAQUIM RUYRA: Home, doncs que aquí entrar s'hi entra, ja ho crec, però el que és sortir... HERMES: Escolti, que jo sóc un déu! JOAQUIM RUYRA: Un déu? HERMES: Sóc Hermes, concretament. No veu una llum especial al meu voltant? JOAQUIM RUYRA: Una llum? Què vol que li digui... HERMES: Aviam, aviam... JOAQUIM RUYRA: Sí. HERMES: Vostè fa temps que hi és, aquí? JOAQUIM RUYRA: No ho sé. HERMES: Com que no ho sap? JOAQUIM RUYRA: És que aquí el temps no passa, aquí tothom té la sensació com si s'hagués mort fa mig minut. HERMES: Mmmmm... A mi no em passa... JOAQUIM RUYRA: Potser és que no està mort. No ha dit que és un déu? HERMES: Sóc Hermes! De veritat que no em coneix? JOAQUIM RUYRA: Esclar, que el conec! HERMES: I llavors per què em fa ballar el cap? JOAQUIM RUYRA: Jo? HERMES: Aviam, aviam, li explico. He vingut a buscar un miserable. JOAQUIM RUYRA: Un miserable? HERMES: Sí. JOAQUIM RUYRA: Aquí n'hi ha molts, de miserables... HERMES: Déu meu, i com m'ho faré, jo, per trobar el meu? JOAQUIM RUYRA: Vostè sabrà. HERMES: Vostè els coneix, aquests paratges? JOAQUIM RUYRA: Prou. HERMES: Doncs acompanyi'm. JOAQUIM RUYRA: D'acord. · Dilluns (3)
Entra Hermes, desesperat. HERMES: Zeus em matarà, Zeus em matarà... Em va dir que anés a buscar un miserable a l'infern i encara no he ni començat... Aviam, aviam... On era la porta de l'infern? Hermes va volant fins al llac de l'Avern, prop de Nàpols, i se'l troba tot brut i ple de pescadors. HERMES: Per aquí s'entra a l'infern? UN PESCADOR: Ma cosa dici? L'inferno? No! L'inferno non esiste! HERMES: Che non esiste? Cau un llamp del cel que fulmina el pescador. Entra Zeus. ZEUS: Inútil! HERMES: ... ZEUS: A l'infern s'hi pot entrar per tot arreu! HERMES: ... ZEUS: M'estàs fent perdre la paciència... Zeus desapareix. HERMES: Déu meu... Hermes es tira al llac. De cop i volta es troba sota terra, sec. Mira al seu voltant. Hi veu una gentada. S'acosta a un individu. HERMES: Escolti... · Dilluns (2)
Llamps i trons. Entra Zeus. ZEUS: Hermes! Entra Hermes volant. HERMES: Què mana? ZEUS: Què et vaig dir? HERMES: ... ZEUS: ... HERMES: És que últimament estic molt enfeinat... ZEUS: ... HERMES: ... ZEUS: Ràpid! · Dilluns (1)
Cim de l’Olimp. Entra Zeus, i després Hermes. ZEUS: Així, doncs, què dius que ha passat? HERMES: Ha sigut terrible, i encara no acabo d’entendre com és que no ho hem vist abans. ZEUS: Però digues, parla, què és exactament el que ha passat? HERMES: L’ira d’un geni de la llàntia s’ha desplegat per tot el món. Ha sembrat la destrucció entre els homes, ha enderrocat pobles i ciutats. Allà on s’acabava el món antic hi ha tirat unes bombes molt curioses, d’una perfecció brutal. Del món modern no en queda rastre. I després ha tornat a aixecar un parell d’imperis. ZEUS: Quins? HERMES: El xinès i el romà. ZEUS: Bona elecció. HERMES: Però es veu que ell diu que no elegia. Que destruïa i construïa sense cap pla premeditat. ZEUS: Però això no és pas possible! HERMES: Ell diu que sí. ZEUS: Vull parlar amb ell. HERMES: Això sí que no és possible. ZEUS: Per què? HERMES: Va fotre un pet com una gla. ZEUS: I d’on dius que va sortir, aquest geni? HERMES: De dintre d’una llàntia. ZEUS: I qui la va fregar? HERMES: Un pobre miserable que va pagar cara la seva infantil temeritat. ZEUS: I on és, ara, aquest pobre miserable? HERMES: És a l’Hades descansant. ZEUS: Envia algú que el vagi a buscar. · Les indignacions d’un miserable
… Silenci. … Silenci. … Silenci. … |
|
