Després de la travessa pel Parc Nacional, vam fer camí cap al peu de la seva muntanya principal, el Gran Paradiso. Té la peculiaritat que és la més alta que es troba completament en territori italià, ja que n'hi ha de més altes, però les seves meitats pertanyen a França, Suïssa o Austria, ja que els cims fan de frontera.
Després del descans a Aosta i de dormir en un bonic prat (per cert, ple d'aranyes), prop de Valsavarenche, ens vam dirigir al Parking Praviou-damon (1869m) i vam fer unes quantes proves d'encordament i de rescat en esquerdes, ja que només en sabíem la teoria i més valia provar-ho a la pràctica almenys un cop abans que per mala sort ens hi trobéssim realment..
L'últim poble on podíem comprar menjar i al camp al costat del pàrquing fent proves d'encordar
El Gran Paradiso es podria dir que es el 4000 més fàcil que hi ha als alps per començar, tot i que, no per això s'han de descuidar els riscs inherents de l'alta muntanya i sobretot amb una gelera pel camí. Tot i que no és una gelera amb perill excessiu, com a totes les geleres, hi ha esquerdes que poden quedar amagades per una capa de neu acabada de caure (i gelada durant la nit) o per plaques fetes pel vent, que poden confondre a qui hi passa per sobre pensant-se que és sòlid i que cedeixi en passar-hi.
Es per això que cal anar encordat en grups, com a mínim per anar bé, de 3 persones, perquè si un cau, les altres dues puguin fer el rescat de la millor manera possible. De fet, just abans de pujar, vam conèixer uns catalans a Aosta, en una oficina de turisme que havien tingut mala sort al Cervino, crec, i 2 havien hagut de ser rescatats pels altres.
Vulguis que no, que et diguin això abans de pujar fa una mica de cosa, tenint en compte a més que feia pocs dies (no quan hi vam anar) que recmenaven no pujar-hi degut a la calor que va fer de cop i volta. I és que els canvis sobtats, i sobretot passar cap a més calor, són dolents per fer muntanya, ja que desfan les capes superiors de neu i poden provocar esllavissades o despreniments de blocs de gel.
L'ascensió (10-11 agost '06)
Ruta aproximada des del pàrquing al cim
Dit això, i amb els deures fets, el primer dia vam fer camí cap al refugi Chabod (2750m), on vam arribar més o menys havent dinat. El camí era molt verd i començava primer bastant dret per uns camins en ziga-zaga per dins un bosc prou tupid. Llavors s'arribava a una alçada on només hi quedaven herbes i gespa per arribar finalment a la zona on no hi queda vegetació, des de la qual es podia veure el Gran Paradiso i les seves geleres.
Aquella tarda, un cop amb tots els trastos deixats, vam mirar una mica quin era el camí a seguir i vam estar al bar fent unes cartes i uns escacs (John, encara em deus una revenja!!:P) mentre preníem una xocolata ben calenta.
Ens vam posar una mica nerviosos en veure que venien núvols a mitja tarda i la previsió deia per algun lloc núvol i per algun altre mig sol. I es que vulguis que no portavem bastant temps il·lusionats amb la idea de fer, alguns, el nostre primer 4000 i la idea d'haver de tornar enrere sempre fa una mica de ràbia, encara que, si cal, es torna sense pujar.
Núvols amenaçadors i Pau surfejant
Aixi doncs, crec que allà les 7 vam sopar i cap a dormir amb els nervis a la panxa. Ens vam llevar a 2 quarts de 4 del matí, ja que el camí és llarg i si fa sol, es més perillós caminar al migdia que no de nit, quan la neu està ben agafada. Així que ens vam calçar les botes, l'anorac i el frontal i vam enfilar cap a la tartera gairebé en processó perquè tothom qui pujava sortia més o menys a aquesta hora.
Arribats a la gelera ens vam retrobar i les dues cordades vam preparar tot lo necessari per l'encordament i la gelera: boudrier, cordes, grampons, piolet, casc, polaines, "muesli's" i ganes de pujar :)
Preparant-nos a l'inici de la gelera de Laveciau amb la lluna al fons
La progressió per la gelera no és ràpida. Cal mantenir una distancia de seguretat de manera que la corda estigui més o menys tensa perquè en cas de caiguda els altres la puguin parar de seguida i no siguin arrosegats pel desafortunat que cau. També s'ha de mirar bé per on es passa i quan algú està passant una esquerda els altres teòricament han de tenir el piolet a punt per fer una autodetenció i evitar caure també. Tot i així, s'ha de mantenir un ritme més o menys igual entre la cordada, sinó o uns es cansen més o altres es cansen massa poc..
Aquí l'altra cordada: Guillem John, Laura i Pau. (John i Pau mig adormits :))
Nosaltres vam anar avançant a bastant bon ritme i vam tardar menys del previst i tot. A mig pujar vam fer una petita parada per agafar energia i beure aigua ja gairebé glaçada! Hi havia un punt on s'ajuntaven els "camins" que venien del refugi Chabod i del Vittorio Emanuele (primer rei italià, que acostumava anar a caçar "ibexs" pel parc natural). Nosaltres vam triar el Chabod perquè és més petit i familiar, mentre que el Vittorio Emanuele és molt gran i sembla una mica un hotel (tot i que potser s'hi està la mar de bé)
Progressió per la gelera i alguna esquerda
Aturada de reagrupament. Feia mooolt fred i gairebé no es veia res amb la boira..:(
Pel que fa al mal d'alçada (ara recordo alguna discussió al Chivasso sobre "sujeto A-sujeto B" jejej ;) ), que teòricament pot aparèixer, si el cos no està aclimatat, a partir dels 3000 metres, quan vam fer aquesta parada, potser vaig tenir petits indicis lleugers ja que recordo notar una mica de desorientació i la visió una mica més emboirada del compte (tot i que era dificil saber-ho amb la boirota que hi havia!), de tota manera no va ser preocupant. Tot i així cal vigilar, ja que si els símptomes s'accentuen es imprescindible baixar d'alçada ràpidament o es corre el risc de quedar "inutilitzat" per baixar i fins i tot desmaiar-se. Les metgesses del grup ens en van fer unes bones explicacions!:P
Tornant a la ruta, ja gairebé a dalt, hi ha un pas amb un barranc on cal assegurar-se i hi han fixats 3 parabolts a la paret. El pas és de primer o segon i es senzill, però allà dalt, amb el vent que hi pot fer i el barranc que hi ha a sota, del qual no se'n veia el final, és millor anar assegurat.
Cal comentar una cosa un pèl desagradable allà dalt. I és l'actitud prepotent d'alguns guies de muntanya (diria que principalment francesos) ja que a mi una mica més i em tiren avall per les presses de passar cap avall amb els clients. Una cosa, malhauradament, cada cop més habitual a la muntanya (només cal recordar l'actitud indiferent de tot un grup d'alpinistes davant David Sharp, un alpinista que tenia problemes amb l'oxigen a l'Everest i el van deixar morir agonitzant per l'ambició de "fer cim") i que s'allunya una mica dels "principis" de convivència i solidaritat gairebé majoritaris a tot el món muntanyenc.
Malgrat això, vam fer el cim!!! I la sensació realment és indescriptible!!:) Vam arribar diria que alla les 10 del matí, després d'unes 6 hores de camí. Per mala sort, estàvem dins un núvol i no vam poder gaudir de la vista tan desitjada, però la satisfacció d'haver arribat dalt la vam tenir igualment.
El cim des de l'ultim pas on cal assegurar-se. La Madonna esperant :)
Marta i jo després del pas (mireu la gentada acumulada darrera)
CIM!!:) Marta, Albert i jo , amb la "Madonna" al darrere i congelats de fred
Ara només ens quedava la baixada, que encara que no ho sembli és on cal vigilar més, ja que és quan hi acostumen a haver més accidents per la falsa idea de tranquil·litat al conèixer més o menys el camí. Tot i així no vam tenir cap problema i a quarts de 3 ja érem al costat del pàrquing remullant-nos els peus (almenys jo, plens de llagues i d'ungles morades de la baixada despreocupada) i celebrant l'excursió!:)
Vista de la vall, tot baixant
De fet, es notava molt als genolls el desnivell de +1300/-2200 en continu i ens vam regalar uns dies reposant la caminada per Aosta tot anant a algun restaurant i passejant pel poble...
Després vam anar cap al Coll Gran de San Bernardo i vam creuar cap a Suissa (amb la intenció de fer el on també vam acabar reposant en un poblet on celebrant alguna cosa i fent una mica d'escalada nocturna amb mitjons :)
Segons ens va explicar el Josep de Castelló, és molt típic aclimatar al Gran Paradiso abans d'anar al Mont Blanc... queda pendent, doncs, repetir!!
En resum un bon viatge per recordar i una bona companyia amb qui anar!
Montatge de grup per una xerrada que van fer la Laura i el Guillem a la UAB amb el CAU
Aquest agost, després de l'escapada al Carlit, vam anar de viatge amb la colla del CAU (Club Alpi Universitari) a fer una travessa pel Parc Nacional del Gran Paradiso amb una pujada final al cim del mateix nom... van ser les primeres vacances de muntanya i la veritat és que va ser diferent i va estar molt bé!
Vam marxar el dia 5 des de Santpedor cap a la Val di Rhêmes, concretament ens vam trobar al poble de Thumel, amb el Guillem, El Pau i el John, que ja havien començat la travessa un parell de dies abans, i vam passar la primera nit en un prat al costat d'un riu...
La ruta va durar 4 dies i vam fer el recorregut que es veu al mapa dibuixat. Vam tenir una mica de mal temps el primer dia, però es va arreglar i vam estar amb un sol increible durant 3 dies.. (just fins l'hora de pujar al Gran Paradiso...)
Recorregut de la travessa, del 5 al 9 d'agost
Ruta dia 1: Thumel (1863m) - Col Rosset (3023m) - Pic desconegut (3143m) - Refugi Chivasso (2604m)
Foto 1: Thumel i cim desconegut (Comic cortesia del Guillem:)). Foto 2: Col Rosset. Foto 3 i 4: Cascada i arribant al refugi Foto 5: Refugi Chivasso (el millor al que vam estar!)
Ruta dia 2: Refugi Chivasso (2604m) - Col di Nivoletta (3152m) - Punta Bassei (3338m) - Refugi Benevolo (2285m)
Foto de dalt: Panoràmica amb la Laura des del Chivasso..dia esplèndid!
Vistes mentre pujàvem, jo amb el Gran Paradiso al fons, coll de Nivoletta i pujada a la punta Bassei, i a la punta Bassei (Gran Paradiso al fons) amb el Josep de Castelló, que vam conèixer al Chivasso i ens va acompanyar a alguns cims :)
La immensitat de les vistes i elMont Blanc (4808m), el cim més alt dels Alps i
Montatge de panoràmica 360º des del Col di Nivoletta. Es veu des del Mont Blanc, una punta de Cervino, el Monte Rosa, al Gran Paradiso i la punta Bassei. Llàstima que el blogger l'ha reduit de tamany i no es veuen els noms..
Hora de rentar-se el cap i paradeta per menjar i fer una mica de bloc...
Ruta dia 3: Refugi Benevolo (2285m) - Col Bassac Dere (3082m) - B. delle Traversiere (3337m) - Refugi Bezzi (2284m).
Refugi Benevolo i voltants. Papallona i llac di Goleta amb Granta Parei (3387m) reflexada. Foto de grup amb la Granta Parei al fons des de l'altra banda i... al cim Bca. della Traversière. Ruta dia 4: Refugi Bezzi (2284m) - Col Bassac (3143m) - Thumel (1863m)
Vista des del Bezzi, i panoramica de la vall..Arribada a Thumel i "apalanque" immediat en un parc
Dia 5: Descans merescut a Aosta, pizza bona i compra de postals :P
Dormint en un prat, cafès recuperadors a Aosta i exposició de talla
Finalment, havent "aclimatat" i entrenat una mica, vam anar cap al peu del Gran Paradiso amb la intenció de pujar-lo, tot i que el temps no ens va acompanyar tant com haguéssim volgut...
Després de decidir que les vacances d'agost les faria als Alps i fer massa temps que no feia exercici, vam decidir, amb l'OriF, d'anar a passar 3 dies a la Cerdanya francesa, per pujar al Carlit i a part escalar una mica pels voltants.
El Carlit (2.921 m)
L'1 d'agost, doncs, vam enfilar camí cap a l'Estany de les Bulloses. Vam parar a Puigcerdà perquè jo m'havia descuidat la bombona del fogonet, però a cap de les botigues en tenien. Total: passariem els 3 dies menjant pa bimbo amb nocilla i les sopes de sobre les deixaríem al cotxe..mal començament!
Entre tantes parades vam arribar bastant tard al llac de les Bulloses, l'últim lloc on pots deixar el cotxe i on començava el camí cap al refugi que volíem anar... La idea era dormir en un refugi del costat d'un llac i veure de bon matí la sortida de sol des d'un lloc amb unes vistes excepcionals. El problema és que ens quedava més d'una hora de camí i es començava a fer fosc... Finalment vam arribar a un llac on una vaca ens va fer un bon ensurt al brillar-li els ulls amb el reflexe del nostre frontal! Però gracies a la vaca ens vam girar i vam poder distingir un una llauna verda que es confonia amb el verd dels arbres,... el refugi. A dins, al terre de sorra hi havia palla per fer mes còmode l'estància. Ens hi vam instal·lar i ens en vam anar a menjar una mica de pa bimbo al costat d'un llac on després de "fer gana" i menjar vam mirar una estona el cel estrellat des del silenci i la calma d'una nit d'estiu al Pirineu. Aquella calma no té preu. Alla les 11 vam anar a dormir.
A les 5 ja estàvem llevats per començar la pujadeta al Carlit. El camí es molt verd i ple de llacs, comencem a pujar amb el frontal fins que apareixen les primeres llums. Ens enfilem a un turonet al costat de l'Estany Sobirà (el més alt i, per tant, sobirà de tots els altres) i tot esmorzant veiem com surt el sol per sobre un mar de núvols que cobreix la Cerdanya. Realment ha valgut la pena llevar-nos tant d'hora només per veure el crepuscle. Ara només queda la pujada per la tartera amb alguna grimpadeta i una cresteta fins al cim. Encara trobarem restes de neu en algun lloc ombrívol.
El refugi de llauna i l'Ori, abans de sortir cap a veure la sortida de sol (retocada perquè es vegi algo :P)
Sortida de sol des del turonet del costat de l'Estany Sobirà
El primer personatge que trobem és un senyor gran que va xino xano cap a dalt, i que parla un català afrancesat, molt amable l'home. A part d'aquest senyor que s'ha llevat d'hora com nosaltres, no trobem ningú més. De fet som els primers d'arribar al cim i només trobem gent que puja quan ja estem de baixada.
Des del cim es pot veure tot, però ens fixem en la Pica d'Estats, que té forma de tricorni, el Canigó, que queda a l'esquerra de tot mirant a Catalunya (si no és que ja hi som!:P) ja que és el primer cim gran que apareix venint del mar, i ara no recordo si també es veia l'Aneto.
El desnivell total no passa dels 1000m, però és un bon entrenament pels Alps, on cada dia hauríem de fer entre 800 i 1300m.
Algunes fotos de la pujada:
La primera llum il·lumina el Carlit des d'on esmorzem.
L'estany Sobirà a l'esquerra quan comencem a pujar
Al cim!
El conjunt de llacs de baixada
Al fons, borrós, el Canigó.
Una bona remullada pels pobres peus adolorits al riu, fem gana...i a dinar!
Les vies esportives d'escalada estan a la parada de bus que es diu "Roc d'escalada" (o anant-hi en cotxe si és a partir de les 7 de la tarda, fins les 7 del matí, que és l'únic horari de lliure circulació entre juny i agost) . Un cop a la plana s'ha d'agafar un camí amplet a la dreta. Volen editar un llibre amb les ressenyes però encara no ha aparegut, així que ens vam haver d'informar amb un noi d'una botiga d'esports d'aventura, que ens ho va dir de paraula..
La majoria de vies de l'esquerra son IV's i V's, després vénen uns 6c's de placa i al final un 6a. La roca és granit de bona qualitat i està tot assegurat amb anclatges químics. Que estranys que són de veure! Amb això sí que pots escalar tranquil...
Vam escalar sense saber el grau de les vies, i crec que vam fer un parell de IV's, algun V i l'Ori va provar amb el que suposàvem que era el 6a.... jo no m'hi vaig veure en cor, perquè a part de tenir el dit lesionat, mentalment no estava al 100%, ja que feia poc que havia fet la meva primera volada obrint una via de (6 o 7 m de vol) i no estava per obrir i, menys, vies no assequibles al meu grau... Espero que aquell ensurt se'm passi aviat i torni a obrir tranquil·lament.
L'ambient és increíble, vistes al Carlit, un riu on banyar-te a menys de 5min i un peu de via espaiós i còmode.
Aquest cap de setmana passat ha estat de dedicació íntegra a la recol·lecció de bolets! Una bonic retrobament amb la natura, que, tot i no ser per fer muntanya o escalada, sempre s'agraeix, i més si després en pots gaudir a la cuina...
Divendres vam anar a buscar bolets amb el Xavi a Matadepera, que per cert va ser la meva primera sortida sol amb el cotxe (això de tardar tant a treure's el carnet després fa més il·lusió...). Total, que poca cosa vam trobar...estava tot remenat i ens vam decidir a buscar per un pendent-barranc, però allà nomes vam aconseguir acabar ben esgarrinxats!! Jo no vaig trobar res (de bo) i el xavi va recollir uns quants carlets, que pel que es veu surten en boscos amb alzines.
Sort que amablement me'n va regalar algun, que aixi vaig poder acompanyar el sopar amb un sofregit de ceba i carlets amb all i julivert..boníssim!:)
L'endemà vam marxar de Terrassa a les 6.30 i vam anar a buscar bolets en un bosc proper a Collsuspina, prop de Tona. El bosc era una pineda i estava ple de fredolics, alguna llenega i algun rovelló. En vam trobar moltissims, i vaig provar de fer la sopa de fredolics de la recepta que surt a la mini-guia de bolets...va quedar com a la foto...un pèl espessa, però ben bona!
Tot motivats per la troballa, vam decidir, que l'endemà colliríem trompetes de la mort , així que, després de descobrir que en general necessita alzines, vam buscar amb el Xavi algun mapa on sortissin els tipus d'arbre que hi ha a cada zona del Montseny. Vam trobar un alzinar, prop d'un rierol, i com que aquest bolet necessita estar a prop de rierols vam pensar que era el lloc idoni... però no! Estava pelat de bolets, només vam trobar pinatells i carlets, però de trompeta ni una... uns locals ens van dir que encara era aviat per les trompetes i que n'hi havien més a la muntanya del davant.
Algunes fotos del diumenge, amb l'Albert, la Marta i el Xavi. Ens va fer molt bon dia i el paisatge era preciós. Com podeu veure, ens van seguir uns gossets d'un mas proper durant molta estona , jo quasi en trepitjo un! També vam veure un pregadéus que va posar per la foto.
· Panoràmica des del Cavall Bernat de Sant Llorenç
Per fi hem pujat al Cavall Bernat, una agulleta emblemàtica de St Llorenç d'uns 30m d'alçada pel cantó d'aquesta via. Tota la vida passant-hi pel costat quan anava a la Mola i per fi ja sé què hi ha a dalt!:)
Aqui algunes fotos de quan hi vam pujar amb el Pere:
A les fotos de dalt: Cavall Bernat (carall trempat abans que li polissin el nom) a l'esquerra. Al mig la via Variant 1 (màxim algun pas de IV+/V) i a la dreta, després de "fer cim" amb Terrassa al fons.
En aquestes: Al cim amb el Pere, amb la Mola al fons. Al mig, fent el ràpel per baixar i a la dreta a punt d'arribar a dalt mentre el Pere m'assegurava.
Últimament m'he enganxat a fer panoràmiques, i tinc el disc dur ple de fotos que s'han d'ajuntar... És per això que he estat "investigant" sobre com poder posar una panoràmica a la web, i el que he trobat és un plug-in d'Apple que permet "enxufar-la" directament..
Podeu moure-us per la foto amb el cursor, ocupa una mica per tal de poder fer zoom, també, així que amb el + i el - us podeu apropar o allunyar. A cada lloc destacat hi veureu el nom.
D'esquerra a dreta, Terrassa i el cim superior del Cavall Bernat, Montserrat, la Mola i el Cap de Mort.
Per cert, aqui teniu la versió del Pere del mateix dia ;P Fins aviat!!
Aquest pretén ser un blog on hi anem encabint diferents reptes que ens ofereix la natura, ja sigui pujant muntanyes, parets o descobrint-ne la seva riquesa i història, coneixent-la millor.
També intentarem arxivar-hi d'altres reptes que ens permetin afrontar millor les nostres activitats a la muntanya, com ara els entrenaments programats o d'altres temes relacionats.
Benvinguts!
(a la foto: Les agulles d'Amitges, a Aigüestortes. Setmana Santa '06)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
%20(2).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
