Aquests dies del final de la setmana els he dedicat a fer una mica de recuperació després de la lesió. I com portem fent a les últimes sortides hem tornat a escollir la vall del Congost.

Ahir al matí en Jortx i un servidor, després de fer un canvi de pla d'última hora, ens decidim per repetir visita als Cingles del Folló, i és que a mi em va encantar aquesta petita escola.


Vam començar amb la Moby Dick, un magnífic 6b de fissura per escalfar. Acte seguit vam passar a avançar deures del curs que ve. Intento la Extremaunció per baix i al tercer spit veig que no puc més, Jortx pilla que em deixo anar! Però un dels dits està tan encastat a la fissura que es nega a deixar-se anar... Després de un forcejeo entre mi dedo y yo aconsegueixo penjar-me del spit... Segon intent millor en top rope, no?


El segon intent va molt millor, però a veure qui es treu la paranoia per fer-la de primer! La via és superba, un cop passes el sostre és un encastament de dits fins gairebé l'última xapa, amb una mica de desplom i pocs peus, cosa que et deixa sense pulmons, ja que no pots relaxar-te en cap moment... Segurament deu rondar el 7a+, però com que sóc un aprenent d'això dels empotraments, igual em va semblar més dura del que realment és, un bon repte!

Després provem la seva veïna, Decapitació. De baix no sembla gaire dura, però un cop hi ets et trobes amb tres metres de placa vermella, una mica crocanti a la part inicial, i amb una remontada de peus sobre cantells roms força dura. No l'encadenem, però la veiem factible en properes visites...


Dijous a la tarda vam estar amb en K, en Jordi, la Buchi, el Jortx i la Selene al Grau dels Matxos, just enfront del Folló. En Jortx i jo vam començar per escalfar a la Saligarda, un 6c d'aquells tipus rocòdrom. Entrada vertical, tram de relax i diedre desplomat de bons cantells. Tot condimentat amb la peculiar roca i les curioses formes de la part central d'aquest sector.




Entrada per uns degotalls amb pas llarg i diedre on ens trobem les arrels de dos grans arbres, que cal utilitzar per poder progressar. Després el diedre desploma força i cal encastar-se dins d'ell. Però el millor és que a una xapa per a la reunió hi ha un explosiu pas de bloc per superar un desplom, i aquí és on més es pilla...

En moltes entrades a diferents blogs s'ha parlat sobre com aplicar una ciència exacta, com poden ser les matemàtiques, al món de l'escalada, específicament a la graduació de dificultat d'una via. És evident que al ser la dificultat una apreciació personal, on entren en joc molts factors i a més diferents en cada individu, es fa gairebé impossible arribar a un acord. Es pot dir que aplicar una metodologia exacta a l'hora de graduar en tot un col·lectiu és impensable i per tant es fa difícil utilitzar qualsevol mètode racional a un afer irracional.

Però hi ha un apartat en l'escalada esportiva on sí que es poden utilitzar les matemàtiques d'una forma molt més personal i, per tant, on cada individu pot decidir sobre la seva utilitat, sense intervenir en tot un col·lectiu... l'entrenament!

En aquests dies de repòs forçat m'he llegit un petit llibre de l'editorial Barrabés que porta per títol Rompe Límites. És una guia pràctica de psicologia per escaladors, escrita per Ubaldo Vila. El llibre no és cap meravella, però compleix la seva funció de guia pràctica, és a dir, ràpid de llegir i encara més d'aplicar.


L'autor ens presenta dues metodologies per tal d'augmentar la nostra motivació a l'hora d'entrenar i escalar. Les dues estan basades en el grau de dificultat d'una via i de com pujar el nostre nivell en aquesta escala. Comenta que es poden aplicar els mateixos mètodes a altres escales de valors, però no explica com i no sembla evident. Jo em centraré en aplicar-los a l'escala de graduació de dificultat, versió francesa.

La idea de les dues metodologies és establir un grau màxim a aconseguir en un període de temps determinat. Per tal que aquesta idea sigui motivant el grau objectiu ha de ser realista, i l'única forma de fer això és basar-nos en el nostre historial de vies encadenades. És evident que si els inputs dels dos mètodes seran els graus de les vies encadenades caldrà fer una equalització prèvia d'aquests. Això simplement vol dir que s'ha d'utilitzar sempre la mateixa escala i si ens sembla que un 7a d'una escola és com un 7a+ d'una altra s'ha d'optar per adaptar un dels dos.

També és important que en les vies que es tindran en compte la modalitat d'ascens sigui la mateixa, o totes assajades o totes a vista, etc.


Veiem pas per pas cadascun dels mètodes:

- Fites per intervals -

Com ja he comentat, la idea és que el mètode ens doni un grau realista per aconseguir en un període de temps determinat i motivar els nostres entrenaments. Inicialment hem de buscar les vies que en un període de temps anterior (s'entén que de similar duració), per exemple el mes anterior, hem encadenat. Sols computaran cinc d'elles, per tant hem d'agafar les de grau més alt.

En el meu cas he agafat les cinc vies de més grau encadenades a l'agost:

A cada grau se li assigna un valor numèric entre 1.98 (5a) i 3.13 (9b) i es realitza una mitja per tal de trobar el grau en el que ens movem habitualment. Es calcula el rang d'un interval restant al grau màxim el nostre grau habitual. I finalment es calcula un límit inferior per al nostre nou objectiu que no és més que el grau màxim ja assolit eliminant el factor sort, és a dir, restant un factor de mig grau.

L'objectiu es calcula com ((Límit Inf.+Interval)+(Límit Inf.+2*Interval))/2

Això es pot interpretar com el grau màxim aconseguit (eliminant el factor sort) més l'esforç que estem capacitats per fer actualment, ja que en algun moment ho hem fet per encadenar el grau màxim.

Finalment fem una mitja entre l'anterior valor i el que podríem aconseguir si la nostra mitja fos el grau màxim ja assolit i féssim el mateix esforç reflexat a l'interval. En cas que l'objectiu sigui un grau amb barra cal agafar el superior, per arrodonir millor.

Aquest procediment l'haurem d'aplicar cada mes, tot i que l'autor recomana sols eliminar el pitjor grau de la llista si hem assolit l'objectiu o eliminar el millor grau si no ho hem fet.

- L'Escala -

Mètode similar a l'anterior però força més simple. En aquest cas es calcula el promig i es fa una mitja entre aquest i el grau màxim. Aquest valor base serà el primer esglaó de la nostra escala. Un grau que fem més o menys bé, entre la mitja i el grau màxim.

La nostra escala té quatre esglaons, on a cada esglaó hi afegim mig grau més, de tal forma que l'últim esglaó ens indicarà el grau que hem d'assolir en un període de temps. És com fer una aposta, ja que aquest període, en el cas d'aquest mètode, pot ser variable segons l'estat de forma o les necessitats de l'escalador.

- Notes finals -

Per acabar sols afegir que això simplement són mètodes per tal de motivar-nos una mica, però que la verdadera font de motivació és divertir-nos al màxim escalant!

A tibar-li!

Aquests dies estic deixant descansar una mica el cos, com els lolos?, no!, evidentment és que estic lesionat, je, je, je... Res greu (espero). Així que he aprofitat per anar quedant amb tota la gent que em costa veure, ara que sembla que gairebé tots fem vacances. I com que molts d'ells tenen cases apartades de la urbe, què millor que anar combinant barbacoes, ja, ja, ja...

Dijous vam estar a casa del Preky, on vam iniciar la Selene i jo la ruta de la barbacoa. Amb la bona companyia del DJ i la Càrol, la Mireia, la Paula, el Guillem, l'Edu G. Palma i la Mel. I al dia següent second round de barbacoa (sóc un pou de colesterol a hores d'ara...). Aquest cop a casa el Jordi, amb en Victor i tota la tropa de la foto: Jordi, Quico (més festes a l'esplai, no!), Paco, Cruz, Laura i els dos gorrons.

Aprofitant que estàvem prop de Torrelles de Foix, vam anar a veure la propera escola d'escalada de Pontons. Ja m'havien avisat que l'escola estava en estat d'abandonament. Les ressenyes apareixen a la guia de Barcelona del Luichy. Hi ha dos sectors, el més cutre és el sector del Pont, on comparteixes el peu de via amb els cotxes que circulen i les malles de retenció de pedres, mediocre i abandonat.

Però just abans d'arribar a aquest sector, al quilómetre 6, existeix un petit reducte amb molt bona pinta: la Placa del Siscu, vies bloqueres, spits en estat decent i molt bona roca. En aquest cas estàs una mica per sobre la carretera i no és tan perillós assegurar al company. Vaig fer unes quantes fotos i he pintat les línies segons la guia del Luichy. No les he pogut provar, però quan torni a anar de barbacoa per aquestes terres, agafaré la corda...

I aprofitant el paron d'activitat, aprofito per presentar-vos dues línies noves a les Roques de l'Ignasi (Premià de Dalt). La primera d'elles és diu Cúmulo de Sensaciones (Sostre de l'Ignasi) en honor a un viatge a Margalef que vam fer amb els Piris l'hivern passat. Aquesta línia la van realitzar fa un temps en Kueka i en Bardi, com a alternativa salvatge a la impossible Dansa de la Pluja, que queda a la seva esquerra.

Quan em va donar, aquest estiu, per provar la Dansa de la Pluja, em va passar com a ells. Vaig acabar desistint i pujant per la seva dreta. La part positiva és que aquest escaqueo constituïa una línia boníssima!

He estat dubtant si equipar-la o no, perquè queda una mica apretada, però he arribat a la conclusió que allí el que hi sobra és la inhumana/impossible Dansa de la Pluja. Així que he equipat la Cúmulo de Sensaciones i segurament desequiparé la Dansa de la Pluja. Per cert, la nova línia és el festival de la regleta, llàstima que curta. 3 xapes per a un explosiu 6c+/7a. Feu-la, és molt bona!

L'altra línia és un deute pendent que tenia amb algú molt especial. Es troba a la Placa de la Locura, aprofitant part d'un antic projecte (picat i casquet de spit). La via té dues micro-regletes sikades, ja que si no era impossible (si es demostra que es pot fer sense aniran fora).

Com ja us comentava, aquesta senyoreta que ens fa embadalir en aquelles nits fredes de vivac, envoltada de petites estrelles, s'emporta una placa complicada a l'estil Baing du Sang (segurament molt més fàcil, eh!), amb sortida per fissura de dits un xic exposada. El grau? La lluna ens ho dirà...

A tibar-li!

Aquest curs que aviat començarà destacarà per la falta de plans concrets, ja que fa un temps vaig arribar a la conclusió de que les coses massa planificades no surten del tot bé. Canviant l'estil dels meus objectius anuals, en aquest post que faig cada any per tal de tenir un lloc de referència on mirar-los, simplement hi posaré una llista de vies amb algunes anotacions. Ni dates, ni dies, ni plannings... sols idees.

Pel que fa al món tapiero, seguiré optant per vies no gaire compromeses on l'entorn o la línia estiguin per sobre de les altres qüestions. Les escollides per aquest nou curs arrosseguen dues suspeses del passat, sort que amb dues es pot passar, je, je, je...

Cap de setmana pel sud: La idea és baixar un cap de setmana cap a les terres del sud per fer dues vies. Això s'ha de fer a l'hivern, per l'orientació de les parets, però alhora abans del gener per restriccions de nidificació. Les dues vies escollides són les següents:

GEEB a la Trona i Postmortem a Roca Regina: Deures pendents de l'any passat...



Canalda: Visita hivernal a Canalda, cada any hi fitxo. Poques vies assequibles em queden per fer, segurament l'opció triada serà la via d'en Lluis, Le Patron Bunny...



La resta del curs la dedicarem a l'escalada esportiva:

Maresmades: No pot faltar un bon grapat de vies maresmenyes per encadenar durant l'any, algunes no estan ni ressenyades, altres ni equipades, i algunes ja són mítiques:

I el compromís de mantenir en bon estat els següents sectors: Roques de l'Ignasi, Roca Riera i Can Bronx.

A apretar-li que aquest curs serà dur! (i a poder ser sense lesions!)

Aquest matí, juntament amb l'Ozzy, hem estat escalant a la zona de la Canal de la Bruixa i les Agonies (St. Llorenç del Munt), ja que els caps de setmana els tinc limitats a matinals per afers familiars.

Després de provar alguns dels sisens equipats amb parabolts de la Canal de les Bruixes, volíem anar a provar les dues vies que vam reequipar al gener a la Paret del Meló. Quan vam pujar per última vegada jo tenia la politja d'un dit esquerdada, i sols vaig poder provar (amb bidits) una de les dues vies. Avui teníem ganes de gaudir-les de debó.



La Intent Fallide ha sortit al primer pegue. No es pot dir que sigui a vista ja que per una banda la vam reequipar i per tant vam veure tots els cantells i per l'altra: actualment sols cal seguir el magnesi. No és cap crítica, ja sabem que amb aquest tipus de roca i amb tant desplom és difícil que marxi, però potser caldria realimentar el debat de si el grau de la via és a vista o no, ja que si és aquesta primera opció, aquesta via ha baixat un plus, je, je, je...



Després he estat provant la seva veïna (fotos superiors). Un pedazo de via amb una entrada totalment a bloc i que segurament passarà a ser objectiu del nou curs. Sols em manca que em surti un pas per encadenar, però és un llançament en mig del desplom i super encongit de peus, va per llarg...

Sobre el grau, doncs alguns forts m'han comentat que 7c, els comentaris més usuals li donaven 7c+ i a les ressenyes originals estava de 8a. Personalment, i com que tampoc és una qüestió d'ego, doncs deixem-ho en 7c/7c+, tot i que per ser ruin, per aquí al Maresme tenim 7b's més durs, ja, ja, ja... Som un desastre amb les matemàtiques, sort que Poincaré ens il·luminarà!



El nom d'aquesta via sembla ser que és una altra font de "polèmica"... Si heu mirat les ressenyes originals el seu nom és Tendones de Acero i així ho hem arrossegat tots els que hem fet ressenyes de la zona. Però un Santllorentí acèrrim em va comentar que no trobaven per enlloc aquest nom a les ressenyes dels aperturistes del sector.

Avui he retrobat una foto que vaig fer fa anys sota aquesta via (foto superior). En un bolo hi apareixia aquest nom. Actualment aquest bolo està trencat i ja no es veu l'escrit: Dit i fet.

Per mi seguirà sent la Tendones de acero que és el que fa falta per fer aquestes vies de finals dels anys 80!

Interessant jornada de fissures freekis. Roca molt millor del que aparenta a simple vista i equipament de qualitat amb tendències alpines en algunes vies.

Dijous ens ajuntem la Selene, en K, en Jortx, en Mauri i qui escriu per retornar (alguns) o descobrir (la majoria) aquest petit sector de la vall del Congost. Cara nord-oest (crec) i amb ombra fins gairebé les 16h.


Com ja he comentat, la tònica predominant del sector són les bones fissures equipades amb bolts o fins hi tot algunes amb químics. Quan a la via no hi ha fissura el grau es dispara, com vam poder comprovar al monolític Esperó d'en Pep.


Per començar, en K i en Mauri obten pel que deu ser la clàssica del sector, L'Heura. A la part central hi ha un off-width que es veu que apreta força, i una sortida del sostre montrebeiana i amb ambient crocanti, això si, perfectament assegurada amb bolts.


Visto el percal, el Sibucot i jo optem per la Finestra al Cel, que és una fissura molt més exterior i sembla més assequible. La via va fent ziga-zagues per anar buscant els trams fissurats i es deixa fer, tot i els seus gairebé 28 metres. Ens agrada força aquesta línia, però quedem temptats per la fissura de la seva veïna.


Així que sols baixar, ens disposem a fer la V.Munalis, amb una fissura central que enamora. La línia no defrauda, amb un tram central fissurat de pel·lícula, una rampeta i un tram de bavaresa desplomat. Com sempre amb magnífic equipament.


En Mauri al baixar de L'Heura deixa muntada la seva veïna, l'Esperó d'en Pep (Vila?). Impressionant línia que no es prova gaire, a jutjar per la neteja de presses que hem de fer a la part de dalt. Tot i que està equipada amb químics, al no saber el grau i desplomar força, ens decidim pel top rope.


No sé que dir d'aquesta línia, bàsicament dura, je, je, je... Una primera part de fissura perfecta sobre liquens blancs on un servidor ho passa força malament per evitar la porta. Després d'això trobem uns metres de relax abans d'encarar el desplomat esperó.


L'entrada a l'esperó ja es força selectiva, amb peus molt dolents cal fer un pas molt llarg per agafar un tridit lateral (reforçat amb sika) i començar el xou de la precarietat. Invertit sota un sostret, llançament, palmeig maresmeny a l'esperó, llançament, repós, remontada de peus, cantells arrodonits, regletes gota d'aigua... en resum: un festival!


Al millor intent aconseguim deixar-la amb una sola parada, tot i sortir els moviments, la pila i el polsim que cobreix algunes preses poden més que nosaltres. Encara que no encadenem en Mauri (que en aquest cas si que es pot dir que és un pofesional) fa unes fotos molt bones d'aquesta línia. En especial per la cara de patiment del que hi surt...



Per rematar la jornada, fem l'última via, que també es descobreix com una petita joia, la fissura Moby Dick. Com diu en Jortx, puja per un corn flake gegant. Roca coralina i athlètica fins al final. Per sort aquesta línia és una mica més curta que les altres.


Un bon sector on encara ens queden línies més que interessants per provar, possiblement es mereixerà una altra visita, i si és en tan bona companyia, doncs encara millor!

El passat dissabte ens vam reunir els quatre janets de l'apocalipsi (Jortx, Ozzy, K i jo mateix) per tal de descobrir el bon granit de les terres gironines. El destí escollit va ser El Bagís (ó Esqueis del Begís o com es digui...).


L'escola ens va agradar molt, l'equipament molt correcte i les vies complicades (com ens agrada als maresmenyos!). Hi podem trobar vies que oscil·len entre els 15 i els 35 metres, si ens acotem al terreny esportiu; amb parabolts i desequipades. El sector que vam escollir és el que més ombra tenia a peu de via, el Rock Ros. Tot i que vam fer una petita incursió a la imponent Paret Vermella.


Com que sé que algú està fent un petit recull de vies de la zona, passo a comentar-vos les vies que vaig fer jo. Respecte els graus, m'he basat en la línia més dura que vaig provar, que és la Sharon el carnisser, cotada com a 6c+. Per tant, si aquesta creieu que té el grau equivocat, doncs li heu d'aplicar la mateixa correcció a totes les de la llista :P

Bavaresa (5b): Molt bona via per escalfar. Té uns passos de bavaresa molt macos a la part de dalt i gairebé tota la via és de bons cantells, res a veure amb la via núm.5 de les ressenyes, que van fer la resta del grup i van flipar una mica.


Sharon the butcher (6c+): Comparteix l'entrada amb la via anterior i després es desvia cap a la dreta. Aquí comencen uns passos de petites regletes fins a un llançament obligat (o així ens ho va semblar a tots). Després de fer el llançament encara queda un pas curiós per deixar les dificultats enrera. Tot i que el llançament m'arribava a sortir, no vaig tenir ganes de perdre tota la pell dels dits tan aviat i la deixo estar amb dos pegues. Bona via, si senyor!

Per cert, assegurador atent al fer el llançament o possibilitat de caure sobre esbarzers, més emoció encara!


Mar de Verdet (6b): Aquesta via era el meu objectiu del dia, ja que havia vist alguna fotografia per la xarxa. Entrada molt contundent i amb dificultats per xapar el segon bolt. Desrpés la calma, i tornem-hi amb un pas delicat per xapar el bolt de després de la lleixa, pas tonto de peus i bonica bavaresa. La resta és fàcil fins a la reunió.


Desconeguda (6b+/6c): Vam fer aquesta via que no apareix a les ressenyes que corren per internet. És una variant de la Rock Ros, a l'alçada del sostre agafa una fissura en forma d'arc i s'ajunta a la via principal a la reunió. Personalment és una de les que més em va agradar, entrada per anar fent boca, pas d'equilibri per agafar la fissura que creua el sostre, encastament de dits i entrada a la reunió per grans cantells. Un altre 10!

Val a dir que crec que sols em va agradar a mi, je, je, je :P


Per acabar el dia, tempto al Jortx per fer la via més fàcil de la Paret Vermella, gran decisió!

Perfect Crack (5c): Perfecta fissura de dalt a baix. S'ha de fer, tot i l'aleje amb ambientillo que hi ha per entrar a la reunió. Baixant ens mirem la Powderfinger (7b), la placa del mig té fins hi tot fang del poc que es deu repetir, je, je, je... o bé és fa en Ae. Vaja passada de línia!


Petit Tresor (5b): Curta via de tres bolts amb la que rematem la jugada. Bons cantells i passos macos, però es fa curta després de fer les seves veïnes...

Doncs així hem passat una bona jornada en grata companyia, regada amb els èxits més sonats dels Heroes del Silencio, la Gossa Sorda i Def Con Dos... Pròxim objectiu: La Paret del Pi, però a l'hivern, eh!

Ahir vam fer les primeres jornades de fissures del Maresme, com bé comentava en un post anterior. Vam poder realitzar tot el planning, tot i que la calor no ens va deixar encadenar Les Urpes del gat, les altres si que les vam poder fer netes. També vam acabar amb un retard de 2h respecte l'hora prevista, però és que per la tarda vam tenir força afluència: Jortx, Ozzy, Carlos, Jordi, Crespo, Gatta i Mohawk.

Us deixo amb l'àlbum de fotos de les jorandes i gràcies a tots per venir!

Per cert, les fotos bones són del Jortx i la Gatta, les més cutres, meves...

Sempre m'havia fet molta il·lusió pujar a l'agulla de Trencabarrals, la gran oblidada dels Gorros. Suposo que cap de les vies està tan ben equipada com les dels seus germans grans o bé són més tècniques.

L'altre dia vaig trobar una ressenya a Onaclimb on hi apareixia una via recent a aquesta agulla. A més, estava equipada i sols tenia 65 metres, molt millor a primera vista que la via que jo havia escollit feia temps per pujar-hi, la Sonata in Blue, amb un 6c a la part de dalt. Aprofitant que diumenge havia quedat amb la Gatta i el Jortx i no acabàvem de concretar via, vaig fer la proposta, i va colar!, je, je, je...

Suposo que cadascun dels participants ja comentarà les seves vivències als respectius blogs. Personalment, la via ni fu ni fa, però val la pena per pujar a aquesta agulla. Tota la primera part del primer llarg és escalada fina de placa, perfectament equipada amb spits. A mi m'ha semblat un pèl més dura del que marca la ressenya.

Si mireu la ressenya original, hi marcava tot un tram d'A1e, però a la fissura sols hi quedaven dos pitons força allunyats. M'he penjat del primer i he sortit en lliure, força més fàcil que el que havia fet del llarg. A l'intentar xapar el segon pitó, aquest se n'ha anat avall, per tant, o porteu uns quants pitons ó V+ i un parell de friends mitjans - petits. El segon llarg curt i de placa montserratina amb bolos, ben equipat amb tres spits.

Després de l'espectacular ràpel, la nostra idea era pujar al Gorro Frigi a fer la Fernando Lajarín, però un cop allí el sol que comença a entrar ens ha fet enrera. Hem canviat d'objectiu i hem anat a la part més esportiva (anys 80) de la Magdalena Inf.

Com que anàvem sense guia i sols hem trobat un nom pintat a peu de via, ens hem posat en aquesta, El Beso de la Muerte. A mi em sonava d'alguna vella ressenya que era 6a o així. A l'arribar a casa he pogut comprovar que a la guia del Toni Jiménez surt de V+ i a la ressenya dels seus creadors de 6a-, el millor és que a nosaltres ens ha semblat 6a, per tant, per tots els gustos.

La via és molt bona, però les assegurances necessiten un d'aquells reequipaments que andan sueltos per Montserrat...

Com ja comentava abans, a l'arribar a casa he trobat la ressenya original que van fer els autors d'aquesta útlima via, en Xavi Ayuso i el Ricard Cervera. Al primer d'ells el veig sovint pel rocòdrom i em segueix deixant flipat que gent amb la que ara comparteixo algun entrenament ja escalés/obrís aquestes vies al 1985.

Per més referències no deixeu de llegir aquest altre post...

Un cop al refu de Sta. Cecilia, fent la cerveseta, ens trobem a uns quants coneguts (almenys virtualment): Raquel, Der Kletterer (ja recuperat del desastre freeky), i el colomense adoptat a Reus (Ramon), je, je, je... Encantat de posar cares reals als blogs ;)


(Fotos cedides per la Gatta i en Jortx)

L'altre dia vaig pujar al terrat de casa els meus pares. Feia molt de temps que no ho feia i em van venir molts records al cap. Hores i hores que m'havia passat entrenant per aquestes parets, al matí d'alguns dies de festa, a les tardes després de la uni o de les classes de piano. No sempre es disposava de cotxe o de ganes de buscar aparcament al tornar (us asseguro que això era el pitjor de tot!).

Fa uns 13 anys, un company, el Pako, va decidir muntar-se un rocòdrom a casa seva, tenia un garatge força gran, temps i ganes. Després d'obtenir l'autorització paterna pertinent, i comprovar que el preu de les preses Faders era inabastable per nosaltres (no n'hi havia altres!), ell mateix, amb ajuda del seu avi, va començar a jugar amb pedres i formigó.

D'aquesta forma va néixer el primer model de presa que vam utilitzar, a la foto superior se n'aprecia una a l'esquerra. El problema és que cada dos per tres alguna pedra s'arrencava del motllo de formigó i anàvem de cul a terra.

Quan va ser l'hora de fer-me el meu rocòdrom (amb l'autorització familiar, ja que el terrat és comunitari) directament vaig fer les preses sols de formigó, però sense motllo. Massa de formigó i abans que s'assequés li donàvem la forma, a l'interior hi fèiem un arc de filferro per donar consistència. Així vaig omplir la paret d'aquestes coses, amb taco Fischer del 6 i unes quantes preses més de fusta (bàsicament regletes i algun bidit). Veure foto superior.


Els veïns van flipar durant molt de temps, penseu que això dels rocòdroms no es veia gaire. Ràpidament vam veure que érem uns cracks de les plaques, però no ens menjàvem un rosco als desploms. Solució: sikem les vigues del safareig perquè no rellisquin i fem com l'Edlinger! Fins a 12 passades seguides vaig arribar a fer! (Foto superior)

Però llavors em va venir la vena de l'artificial i em dedicava a ganxejar les vigues i també vaig enganxar unes quantes pedres per a empotradors. A la foto superior es pot veure un pitó clavat. Per cert, aquest pitó és de la Danuta Lato a les Roques del Masmut, se'ns va quedar a la mà...

Però el millor encara havia d'arribar, l'obra magna! Després de comprar el llibre Como entrenar i escalar mejor, em vaig il·luminar amb el seu capítol final de construcció de rocòdroms. I amb l'ajut de l'Ozzy, el meu pare i el José Maria (manyà de professió), vam construir el que podeu veure a la foto superior i algun cop heu vist pel blog.

Fixeu-vos en dues coses. La primera és que la part més difícil va ser posar la uralita, ja que com podeu comprovar hi ha l'antena de la televisió al bell mig i això és intocable, ja, ja, ja... La segona curiositat són els crashpads casolans que estan darrera el plafó, bàsicament dos coixins d'un sofà jubilat, ja, ja, ja...

Actualment ja entrenem al rocòdrom de Bufalà, que en fa 30 com aquest, però les tardes de fanatisme i imaginació que m'he passat al terrat dels meus pares ningú me les treu...


Després d'aquest atac de melancolia, la crònica de diumenge:

Ahir vam tornar a fitxar a Collsuspina, vam escalar la duríssima Mantis (foto inferior) i la Flai Mail, per encarar el repte del dia: la Grimpomaniac.


Us deixo amb la ràfaga de fotos que em va fer el Jortx en aquesta via inhumana (per mi). Al final es va quedar amb dues parades i en suspens fins a final d'estiu, a veure si recupero una mica de pila per encadenar tants passos durs seguits.

La Colomina, un lloc que em va deixar meravellat fa uns anyets quan vam pujar al Peguera...

Quan encara no estàvem ben amoblats del cap (ara ja hem anat a Ikea) ens va donar per creuar el Pirineu caminant, pel GR-11 (Cabo Higuer - Cap de Creus). La primera excursió que vam fer per practicar va ser la pujada - baixada al Peguera des de la presa de Sallent, amb la motxilla ben plena...


Era a finals de juny i aquell any deuria haver fet força fred ja que encara hi quedava força neu, i el primer que vam aprendre és que el trio neu + sol + pantalons curts provoca cremades a les cames, i és que erem uns happys com podeu comprovar a la foto inferior...


Tot i això, l'excursió va ser un èxit, al contrari que la nostra travessa al Pirineu, que per raons vàries va acabar a Navarra. D'aquell dia en guardo imatges espectaculars de llacs, clapes de neu, tarteres, corriols, etc.