| |  Catalunya 2014 · De peus a terra
Alfons López Tena / Notari.
President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
info@cercleestudissobiranistes.cat
Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).
SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.
FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.
DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.
SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció. · Imbècils
Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils. Joan Sales. · Solidaritat
Ara que regna un aire de solidaritat nacional gracies a la Roja i floreixen els manifestos a favor de la igualtat, vull compartir amb vosaltres el manifest que m'acaba d'arribar:
MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA ¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !
Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa. NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.
POR ESO:
QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %. Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.
QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.
QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.
QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.
QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R.P.F.
QUIERO: Que la ITV, que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.
QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.
QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.
QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.
QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.
QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc.?
QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO, ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.
Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente ¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!
Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
Os lo pide un español de Cataluña, con 44 años de vida laboral y encima autónomo.
Cornuts i pagant el beure, i encara votant als mateixos... · Laporta
Sembla que en Laporta salvarà la moció per la mínima. El president del Barça és un d'aquells catalans que quan sents que algú parla malament d'ell pots tenir la certesa de que davant o bé tens un ecocomunista o un unionista. No pleguis Jan! · Plorem o lluitem?
Algú, no sé qui, va dir: "Lluita per un món que plora, però no ploris per un món que no sap lluitar".
Aquesta frase, durant molts dels anys de la meva adolescència, va folrar les meves carpetes i llibretes d'estudiant de batxillerat. Era aquella mena de premisa amb que t'identifiques com a persona. Lluitava pel meu petit món, que al meu entendre plorava, però plorava sense deixar de lluitar i ho feia amb elegància, potser a poc a poc, segur,ja se sap que l'avenç del temps amb que s'aconsegueixen els objectius és del tot relatiu, ja que quan desitjes una cosa amb molta fermesa, mai arriba tant ràpid com voldries, i així de poc a poc, anava conformant una identitat creixent, una seguretat imparable i una normalitat envejable.
De cop, el temps s'ha parat en el meu petit món, i es para tant que sembla retocedir i tot. Coses aconseguides que fa uns mesos ens semblaven inqüestionables, comencen a ser del tot qüestionades per un altre món que funciona més ràpid, que lluita més depressa davant la paràlisi del meu. I sense preveure-ho ni esperar-ho, de cop entenc la segona part de la premisa....
ara estem plorant per un món que no sap lluitar. Val la pena plorar?
tal com diu la frase, jo crec que no, potser caldria començar a afegir en aquesta premisa alguna cosa com : no ploris per un món que no sap lluitar, ensenya-li a aquest món com tornar a lluitar i la gran necessitat que té de deixar de plorar.
S'ens menjen...plorem o lluitem? · No representeu res més que les vostres ganes de poder
Oriol Pujol
"Independència?, Avui no toca"
Felip Puig
"Passaré a ser el número dos de Convergència"
i ERC... sense cap comentari positiu de fa un munt d'anys.
Panorama per marxar, ben lluny. Millor exercir de català a les antípodes que aquí. · Comunistes reconvertits a inspectors polítics
Nens, si la independència de Catalunya ha de servir per a que ens tornem una república soviètica ja us avanço que amb mi no hi compteu.
Llegiu si us plau la perla del Diari de Girona.
per ALFONS QUINTÀ
Un dels tres informes britànics que vaig exposar en aquesta col·laboració dijous passat era relatiu a "Seguretat Personal". Es referia a la seguretat ciutadana en 215 ciutats de tot el món. En el rànquing que establia, Barcelona i, per tant, Catalunya hi quedaven ben malparades. Era just parlar d'inseguretat. El maquillatge de les enquestes casolanes sol ser desemmascarat, tard o d'hora, sobretot al nord cels Pirineus. La capital de Catalunya quedava en el lloc 66, malgrat que 24 de les 50 ciutats més segures del món eren europees. Potser no estem a Europa, ni en el món.L'informe sorgia en el moment just. Ara el que queda del PSUC -que electoralment és molt poc, però quant a força dins el Tripartit és molt- està duent a terme un esforç immens per fer aprovar la llei del sistema policial català. "Si s'aprova -em diu una font policial- la situació que ja tenim, que és dolenta, com mostra aquell informe, encara empitjorarà". L'esforç comunista està destinat, d'entrada, a controlar i fer perdre autonomia a les policies locals. Ho escric no pas com un criteri basat en una opinió, ni en una anàlisi, sinó amb coneixement directe de la realitat.N'he parlat amb regidors del PSC i CiU, agrupats en dues agrupacions supramunicipals antagòniques. Sorprenentment, per una vegada, tenen criteris força coincidents. En síntesi, veuen que el comunisme residual que domina del tot la direcció dels Mossos d'Esquadra els està fet el llit.Si la llei esmentada tira endavant, el control de les policies locals per part de la direcció política dels Mossos serà total. Des d'aquella direcció es podrà lluitar contra els alcaldes que els puguin molestar. Serà fàcil: la qualitat de l'ordre públic a cada poble serà funció del desig d'una cúpula policial molt centralitzada, amb criteris polítics comunistes evidents. El poder el tindran ells, mentre la responsabilitat -així com el que vulgarment se'n diu donar la cara- continuarà sent dels alcaldes. Una font del PSC em diu: "Volen controlar totes les policies locals. Hi estan dedicats al cent per cent. La cosa més incomprensible és que el meu partit i CiU ho veiem amb molta preocupació, però per ara sembla que ningú vulgui enfrontar-s'hi".Fa mesos, Gabriel Cardona, antic coronel, membre fundador de la Unió Militar Democràtica, i professor emèrit ???d' història de la Universitat de Barcelona va manifestar, en un programa de TV que aquella llei, que era el que queda del PSUC vol fer aprovar amb el màxim de rapidesa, "era una llei de policia que firmaria (Laurenti)Beria". Es referia al que va ser cap dels serveis secrets d'Stalin i assassí notori. Un cap de policia proper al PSC -si bé avui menys que ahir i segurament més que demà- em parla de "model soviètic" i també d'"stalinisme". Em confirma que tant el PSC com la principal coalició de l'oposició tenen criteris molt concordants, en el sentit de voler garantir l'autoritat dels ajuntaments i dels alcaldes sobre les respectives policies locals.Els alcaldes volen la coordinació a tots els nivells, però no pas el domini per part de la direcció centralitzada, tremendament política, dels Mossos d' Esquadra. Aquesta, quant a contingut ideològic i a vocació d'incidència política, no té comparació possible amb cap cos policial existent en una Europa sortosament liberal i antitotalitària.El març del 2007 vaig publicar una sèrie de catorze articles sobre els Mossos d' Esquadra en aquest diari. No n'haig de ?````corregir ni una paraula, ans tot el contrari. Tractava del que ara es veu més palesament. El passat quatre de maig vaig publicar un article en aquest diari sobre TV3. Informava que un molt alt dirigent del PSC m'havia expressat que dins la TV de la Generalitat, en constant pèrdua d'audiència, hi manava un "soviet" incontrolable.Els dos temes donen per molt. En ambdós casos, la primera pregunta és: Qui mana? Intel·lectualment té la seva gràcia veure com la manera d'obrar del leninisme residual -però sempre preocupant- dona la raó als que creiem en la prioritat de les idees respecte de l'estructura econòmica.En síntesi, ens trobem amb el fet que dues institucions que, segons l'ordre institucional vigent, haurien de ser bàsiques (la TV i la policia) s'entenen més de la mà de Max Weber que no pas de Karl Marx. Succeeix per culpa d'uns marxistes que encara no han entès que el comunisme està condemnat arreu. Menys aquí, per ara i per gran desgràcia. · Castells "Convergent"
En tot cas dels pocs que sembla intentar tenir veu pròpia, o discurs perfectament executat a les ordres de Zaragoza. Vigileu macos que us quedeu sense menjadora.
El Calbot avui.
El congrés d'Esquerra Republicana ha demostrat la màxima fatal segons la qual qualsevol situació és susceptible d'empitjorar. La gran reflexió que se n'hauria de derivar i que ningú farà per ara és si tot plegat és suportable. El conseller Antoni Castells contestava en una entrevista publicada la setmana al diari Avui que no. Alguns socialistes l'han titllat de "convergent". Benvingut al club. Potser sí que la regeneració de la política catalana hauria de començar ara mateix per convocar noves eleccions. Perquè tot pot empitjorar encara més. · algú té alguna idea sobre cap a on pot anar el país?
Bé, jo ja feia temps que pronosticava que del congres de ERC no em podíem esperar res de res. La menjadora te massa atractiu per qui mai l?ha tingut a la vora, encara més per qui no te dos dits de cap.
Quintà ho argumentava fa uns dies de forma molt clara.
Aquest cap de setmana es varen confirmar les decebedores notícies ja esperades. Al calbot d?avui la Fundació Catalunya Oberta ho explica ben clar:
El superdissabte i el congrés d'ERC han confirmat que, més enllà de matisos, de preferències entre candidats i de batalles internes, els temuts assemblearis estan a favor del tripartit. No és la direcció, és la militància. Res d' acostaments a CiU, res de posar en qüestió la crosta socialista. Als esverats que esperaven grans canvis, una notícia: el front nacional no existeix. Als del paquet inflat: l' independentisme governamental, tampoc. I Miquel Iceta, del PSC, és el convidat més xiulat del congrés: la discrepància és només cridòria. Fi del debat de la política catalana. Una cosa menys a discutir. Entesos. I ara: algú té alguna idea sobre cap a on pot anar el país? · Entre Manolo i la cabra
Jo prefereixo que guanyi Obama, i també poder arribar a tenir una democràcia que s'acosti a la d' USA.
Savador Sotres, al AVUI, avui.
www.salvadorsostres.com
Llegeixo al diari més canalla de la premsa espanyola un article que es pregunta si els Estats Units estan realment preparats per tenir un president negre. És aquesta infundada suficiència dels espanyols. Aquesta paternalisme a l'hora de parlar dels americans, com si fossin imbècils. No sé si guanyarà Obama: espero que no, francament. Però els Estats Units d'Amèrica són la primera democràcia del món, la més completa, la més nítida, la més real, la més directa. En nom de qui o de què es permeten els espanyols donar lliçons? Quin negre o quina dona ha pogut mai ni tan sols somiar presentar-se a president del govern? En nom de quin currículum, de quina història s'atreveixen els espanyols a donar lliçons si fa 2 dies mitja Espanya era franquista i l'altra comunista? Aquests espanyolots que no són capaços de respectar ni el dret que tot poble té a la seva autodeterminació. Espanya és una cabra pedant que pontifica des del cul moral del món. Els dies previs a l'Eurocopa, les delegacions oficials anaven arribant als poblets on es concentraven, i les autoritats locals les rebien a peu d'avió. Qui sortí primer de l'avió d'Espanya no fou ni tan sols una persona. Fou un tambor. El seu propietari Manolo, a continuació. Manolo el del Bombo. Manel el del tambor. Espanya és això. L'essència d'Espanya és una cabra colpejant un tambor. Els Estats Units estan preparats per tenir de president un negre, una dona, i tot aquell a qui els americans votin. Les preguntes hauríem de fer-les als espanyols. Està Espanya preparada per deixar de robar-nos? Està Espanya preparada per deixar-nos d'ocupar? Està Espanya preparada per superar la cabra i el timbal? O més simplement encara: està Espanya preparada?
Avui en el seu BLOG
No celebrar
http://www.salvadorsostres.com/v2/imprimir.asp?id=5463 · El congrés de l´ERC d´ara
Felicitar al Diari de Girona per comptar amb un excel?lent col?laborador com l' Alfons Quintà. http://www.diaridegirona.cat
El terme: "malgoverno"
Per estudiar: Isaiah Berlin
El congrés de l´ERC d´ara
ALFONS QUINTÀ
Diari de Girona, avui
A les eleccions del 12 d'abril del 1931, que van portar a la Segona República Espanyola, ERC va usar un eslògan molt brutal: "pena de mort al lladre". Nascuda només tres setmanes abans, ERC es presentava com el partit de l'honestedat. Si ara recuperés aquell eslògan, alguns ens moririen de riure. "O tempora, o mores": eren altres temps i altres costums, com va dir Ciceró a Catilina.
Ara hi ha una altra ERC. És la de les poltrones i els personalismes, conjunt amanit d'un radicalisme verbal sense límits.
Aquestes evidències han caracteritzat el seu recent congrés. Uns tenen poltrones i les volen conservar -cas de les candidatures de Puigcercós i Benach-, mentre un tercer -Carretero- voldria tenir-ne. La resta és secundari.
Pel que fa al radicalisme verbal d' ERC no calen gaires exemples. És en l'extrema esquerra leninista on cal ubicar a ERC. En el segle XXI, cal ser molt ignorant i estar molt encegat per gosar cridar, en el Parlament espanyol, "Viva el Comandante en Jefe", com va fer el diputat d'ERC Joan Tardà, referint-se a l'assassí en cap de Cuba, Fidel Castro.
Tot aquest joc ras -les poltrones solen estar prop de ?terra- conjumina amb el d'altres. Per exemple, amb el de CDC -escric CDC i no CiU- somniant amb la truita d'una entesa amb ERC. Assimilar sobiranisme a modernitat, o a nacionalisme modern, és una cabòria que s'escapa al meu pobre enteniment.
Encara recordo uns temps en què en els congressos dels partits hi havia discussions interessants, a partir de les quals tenies una finestra oberta al futur. Ara han esdevingut una mostra de força dels que controlen els partits, cas de Puigcercós a ERC, de Felip Puig a CDC i de Zaragoza al PSC. Només acaba un congrés que els secretaris d'organització i els "apparatnik" ja comencen a preparar el proper. Volen que res canviï i normalment ho assoleixen. El que es mou no surt a la propera foto. Veurem si el cas Carretero ha estat un breu incident o perdurarà. Per esbrinar-ho caldrà tenir present l'evolució del nombre de membres d' ERC a la nòmina de la Generalitat, o ben subvencionats per aquesta. Diguem a quina nòmina estàs i et diré com penses. O que badem, que solia dir en privat Josep Pla.
Carretero ha plantejat lleument el tema de les aliances. No sembla que sigui degut a raonaments de fons, sinó tot el contrari. En efecte, va ser quan Maragall va decidir que Carretero havia de sortir del govern, perquè no li agradava el seu comportament personalista, que va començar a creure que només un canvi de coalició li podria permetre retornar a mullar pa en suc del poder.
Abans ho havia tingut discrepàncies sobre res de substantiu, ni tampoc se'n veuen ara. Les distincions són de persones. No podria ser altrament en un partit on el mot independència és usat des de fa molts anys com l' ungüent de la serp, que abans es venia en els mercats. Un xarlatà afirmava que ho curava tot.
Potser els caldria llegir a l'admirat Isaiah Berlin (1909 -1997). Va escriure que el nacionalisme és una reacció a les ferides. Certament, Catalunya ha estat ferida des d'Espanya. Però ara cal afegir-hi una altra realitat: que Catalunya i els catalans hem estat ferits pel que els italians anomenen el "malgoverno", des de la mateixa Generalitat. Va ser amb Jordi Pujol i ha estat després amb els tripartits. ERC ha estat i és una component d'aquest obvi "malgoverno". És una dissortada maldat que perdurarà si no es comença per posar-ho de relleu. Després caldria analitzar en profunditat les causes i proposar canvis bàsics. Si no es produeixen estem llestos per sempre més.
Penso en la limitació del perímetre de l'administració, en una nova llei electoral, en la liquidació del control cultural i de la creació, mitjançant les nefastes subvencions, i, en definitiva, en una anada vers l'autogovern institucional, per oposició al centralisme i el dirigisme tan grollerament palesos en la Generalitat.
Tot això lliga amb la Generalitat liberal volguda pels presidents Macià i Companys, així com amb l'ideari del meu vell i estimat amic Heribert Barrera. Però estem en un altre paradigma, que té molt de leninista -Tardà no és una excepció sinó la regla- i res de modern, ni de bo. · J. Scott Armstrong: exorcista d'ecocomunistes
J. Scott Armstrong, cofundador del 'Journal of Forecasting'; climaescéptico
"No hay calentamiento global: de hecho, la Tierra se enfría"
Entrevista de LLUÍS AMIGUET per a La Vanguardia - 09/06/2008
Tengo 71 años y sigo investigando en la Wharton School. Tengo dos hijos y dos nietos. Soy uno de los fundadores de las ciencias de la predicción: el cambio climático es pura entelequia. Los políticos inventan y utilizan quimeras para aumentar su poder. Dios no me interesa
J. Scott Armstrong: ¿Que se funden los glaciares? ¿Que se derrite el Polo Norte? ¿Que sube la temperatura global por culpa del CO 2 y el efecto invernadero...?
Lluís Amiguet: Gastamos miles de millones en evitarlo.
Pues es falso. Una falsedad interesada, porque miles de burócratas y políticos viven de convencernos de que el mundo está en peligro y de que los necesitamos a ellos y sus sueldos para salvarnos.
Que sea falso sólo lo dice usted.
Compruébelo: no existe ninguna evidencia sólida de que la Tierra se calienta. En realidad, la temperatura del planeta está enfriándose desde 1998, como sí ha demostrado el científico Robert Carter y suscriben Christopher Monckton y otros escépticos.
Son sólo dos opiniones frente al consenso planetario: a la ONU, la UE, la ciencia.
En la declaración de Manhattan fuimos más de 500 los científicos que rechazamos la histeria pública respecto al clima, que carece de evidencia sólida en la que apoyarse, y Arthur Robinson ha logrado ya 31.000 firmas de otros tantos científicos y técnicos que dudan del tan cacareado calentamiento.
Es otro punto de vista, simplemente.
Le daré hechos demostrados: en la Antártida hay más hielo ahora que en el último siglo, el CO no sobra en la atmósfera y he probado 2 para el gobierno de Alaska que la población de osos polares está, en realidad..., ¡aumentando!
Yo he subido al Aneto y el glaciar está desapareciendo, como los de los Alpes.
Son fenómenos regionales. Hay ciclos en una determinada región del mundo en que suben las temperaturas y, simultáneamente, en otras regiones se da otro ciclo en el que están bajando, que es justo lo que está pasando ahora en la Antártida: más fría estos últimos años que nunca. Eso es todo.
El Informe intergubernamental sobre el cambio climático (IPCC) del 2007, auspiciado por la ONU, predijo aumentos en las temperaturas globales durante los próximos 92 años que pondrían en peligro el ecosistema.
Eso es exactamente lo que puedo cuestionar con propiedad, porque soy experto en predicciones. Y cuestiono el rigor predictivo de ese informe. Es incorrecto: utiliza modelos de predicción, adornados con matemática gratuita, que son meras conjeturas. Lo realmente sorprendente no son sus resultados, sino que todos parezcan aceptarlos sin cuestionarlos y que estén en marcha políticas carísimas e inútiles para hacerles frente.
Lo dice la ONU: ¿debo creerle a usted?
En realidad, en ese informe de la ONU hay más política que ciencia. Piense que a los tecnócratas y políticos les da poder la existencia de esa supuesta amenaza: poder y presupuesto y más impuestos. Ahora tome nota: de las 50 referencias del capítulo 8, ninguna tiene solvencia de predicción.
¿En qué se basa?
Llevo 48 años estudiando ciencias de la predicción y soy cofundador del Journal of Forecasting. Las predicciones pretendidamente científicas del informe son tan acertadas como las que podría hacer cualquiera.
¿Cuál es la suya?
Me aposté 10.000 dólares con Al Gore - que donaríamos a la ONG elegida por el ganador- a que predecía con más acierto que él las temperaturas de los próximos diez años.
¿Cuál es su método?
Repetir las temperaturas cada año. Si no sabes la tendencia - y convénzase de que nadie la sabe: ¡quién sabe la temperatura que hará en Barcelona dentro de diez años!-, lo menos arriesgado es repetir la temperatura del año anterior sucesivamente cada año: la oscilación será menor que si utiliza el pronóstico de cualquier modelo de predicción.
¿Qué dice Al Gore?
No me ha contestado.
¿Ha visto usted su película?
Cursi, aburrida, ególatra y llena de falsedades. Yo sólo pido que nadie acepte meras conjeturas como principios sólidos. Los datos que ofrecen las 1.056 páginas del IPCC no proporcionan certezas científicas: auditamos cuidadosamente los procedimientos de predicción y lo único que encontramos fueron meras opiniones... ¡Opiniones! de científicos adornadas con matemáticas gratuitas.
¿Qué hay de los osos polares?
Es otro ejemplo de cómo el papanatismo y los intereses creados en torno al falso medioambientalismo, que tantas subvenciones y sueldos excelentes procura, no tiene ninguna base científica. El gobierno de Alaska me encargó que auditara la predicción sobre la evolución de la población de osos polares..., ¡y en realidad ha aumentado!
Si se derrite el hielo en el que viven...
¿Lo ve? ¡Otra vez está usted prediciendo lo impredecible! ¡Quién sabe si se derretirá o no el hielo del Ártico! Ya le he dicho que el hecho hoy por hoy es que el Antártico se está enfriando año tras año y que cada vez está más helado..., ¡luego no existe ninguna tendencia planetaria al calentamiento!
¿Qué tendencia planetaria existe?
No lo sé, nadie lo sabe. Es imposible predecirlo. En algunas regiones como el Antártico se enfrían las temperaturas y en otras como el Ártico se calientan. Eso es todo.
¿Cobra usted de las petroleras?
Hay otros intereses además de las petroleras. Yo sólo he cobrado 3.000 dólares del gobierno de Alaska por demostrar que la población de osos polares es alta respecto a la media histórica. · Fem por!
i espera't, que encara n'hi ha un munt més de merda per arribar
Camioners a la presó
Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com
Si la socialdemocràcia no ens hagués deformat tant el cervell i si la idea de la llibertat no la tinguéssim tan devaluada, l'atrocitat totalitària dels camioners tallant autopistes i lesionant els drets de la gran majoria de la població l'acabaríem enviant-hi l'exèrcit i castigant la barbàrie amb penes de presó. En un país normal, en un país on la democràcia prevalgués, un país fort en la defensa dels drets individuals, els camioners tindrien tot el dret el món a queixar-se pel preu dels carburants. Però no a lesionar els drets dels altres conductors, que també han de pagar la benzina més cara, tallant les vies de trànsit. És un desastre pel sistema de garanties que aquests camioners no siguin immediatament reduïts, detinguts i castigats; i és d'una degradació moral de tocar fons que encara se'n parli amb to contemporitzador o tractant-los d'herois. Uns que tallen autopistes i organitzen piquets als centres de producció per impedir que en surtin els camions que no volen sumar-se a la protesta haurien de ser considerats delinqüents, com els lladregots i els segrestadors. Tenen dret a protestar, però tots tenim dret a circular, a no fer tard a la feina, a dur els nens a l'escola o si tenim alguna urgència mèdica. Tenen dret fins i tot a no treballar, però no a impedir que els altres compleixin amb la seva obligació. Quina idea volem transmetre, quin model de nació? Un que perd és president, un mediocre restaurador pot insultar un geni impunement, un tenebrós presenta moció, i no podem circular per culpa de 4 camions. Quina societat estem construint, quins valors? Som un país pres per sinistres, tramposos, delinqüents i perdedors. Un tel de fàstic ho colga tot. El panorama és desolador. Zombis de la destrucció pertot. Fem por. · Emprenedors a Catalunya ?
Si els poquets que tenim i amb èxit els enviem a la foguera de seguida!
El Calbot de dijous
En relació a la compra d?El Periódico i Zeta per Alfonso Gallardo, s?ha sentit la conyeta fàcil: ?Mireu què fan els extremenys amb els diners dels nostres impostos?. Però als catalans ens convindria menys conyeta i més autocrítica. Alfonso Gallardo, el Bill Gates de Jerez de los Caballeros, va començar fa 40 anys en un magatzem de 100 metres. Avui, el seu imperi siderúrgic produeix més del 20% de l?acer d?Espanya, té plantes a Extremadura, Madrid, Astúries i Euskadi, i ha comprat una fàbrica d?acer a Thüringen (Alemanya). Què més voldríem, a Catalunya, que tenir uns quants Alfonsos Gallardos! A casa nostra no hi ha només dèficit fiscal. També hi ha dèficit d?emprenedors.
http://www.fco.cat/ · i què més?
un rodalies
un Tgv
un estatut
una línia de molt alta tensió
un quart cinturó
un "hub" internacional
un finançament
una selecció
un vaixell amb aigua
un transvasament
un dia de pluja
un bon conseller de medi ambient
un congrés d'Esquerra Republicana
un referèndum d'autodeterminació
una televisió plural
una radio nacional
una pàgina web en català
un director de cinema americà...
Cal continuar esperant res més? · Solidaritat Nacional
On ha anat a parar part de la runa produïda per la construcció de l?AVE?
A. La construcció de l?AVE no ha generat runa; no siguem mesquins!
B. Els de poca iniciativa per Catalunya l?han triat i l?han abocat sel·lectivament als contenidors de colorets i als punts verds de Barcelona
C. A abocadors il·legals de l?Alt Penedès
D. Part a Plaça Catalunya i part a la Plaça Sant Jaume ·
Sant Jordi té una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d?aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l?estima fins qui sap a on,
amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
Josep Mª de Sagarra
Bon Sant Jordi a tothom!
· CATALUNYA: ESTAT DE LA NACIÓ
EDITORIAL PÒRTIC I LLIBRERIA CATALÒNIA 
es complauen a convidar-vos a la presentació d?aquest llibre
que tindrà lloc el dimecres, 16 d?abril a dos quarts de vuit del
vespre, a la Llibreria Catalònia, Ronda de Sant Pere 3, Barcelona.
Un llibre dedicat als catalans amb sentiment de catalanitat i a tots els altres, amb l?objectiu d?intentar el redreçament del futur de Catalunya, amb el següent sumari:
Proemi
1. Camí del 2014. L?Agenda Històrica. Jesús Mestre i Godes. Historiador
2. La Guerra de Successió i el general Moragues. Antoni Pladevall. Eclesiàstic i historiador
3. Catalanofòbia. Compilació de l?obra de Francesc Ferrer i Gironès
4. La Llengua Catalana. Gabriel Bibiloni. Doctor en Filologia catalana
5. Llengua i Notariat. Eladi Crehuet i Serra. Notari
6. Atacs a la llengua. Josep M. Borrull. Doctor enginyer industrial
7. Serra i Moret, independentista català. Josep Dalmau. Escriptor
8. Operació: Assemblea de Catalunya. Jaume Rodri. Escultor, exparlamentari
9. La Transició. Isabel-Clara Simó. Escriptora
10. La Constitució espanyola. Heribert Barrera. Científic. Expresident del Parlament
11. Mirar cap a Europa. Aureli Argemí. Creador i director general del CIEMEN
12. El nivell i el dret de l?esport català. David Moner. Advocat. President de la UFEC del COC
13. La societat civil i el poder polític. Jordi Porta. Filòsof, president d?Òmnium Cultural
14. La immigració: integrar o integrar-se? Patricia Gabancho. Escriptora
15. On sou? Núria Lleonart. Psicòloga, vicepresidenta de l?Associació Catalunya 2014
16. Entitats catalanistes: uniu-vos! Joan Camp. Empresari
17. El lliure pensament com a delicte. Èric Bertran. Estudiant i creador de l'Exèrcit del Fènix
18. Una nova Solidaritat Catalana per a la recuperació de la sobirania.
Ricard Lobo. Llicenciat en Filosofia, fundador del Club d?Opinió Arnau de Vilanova
19. I ara què? Oriol Junqueras. Doctor en Història i professor universitari
20. Naixement i expansió de l'independentisme contemporani.
Carles Castellanos i Llorenç. Enginyer industrial i lingüista. Professor a la UAB
21. Mapa d?Europa amb els últims nous estats
22. Balances fiscals, finançament i Estatut del 2006.
Elisenda Paluzie. Doctora en Economia i Professora titular de Teoria Econòmica, UB
23. A la sobirania per la pròpia economia. Carles Lladó. Doctor Arquitecte
24. La via escocesa. Ramon Tremosa. Doctor en Economia i Professor titular de Teoria Econòmica, UB
25. ?Best wishes?. Sean Connery. Actor
26. L?autodeterminació: el referèndum per la independència.
Xavier Solano. Analista polític de l'Scottish National Party al Parlament d'Escòcia
27. Objecció fiscal i tancament de caixes. Antoni Abad. Dr. en Filosofia i advocat
28. Cap a la independència. Alfons López Tena. Notari. Vocal del ?Consejo Superior
del Poder Judicial? i president del Cercle d?Estudis Sobiranistes
29. Conclusions i Pla Tàctic. Consell coordinador de Catalunya: estat de la nació
30. A la pàtria. Hèctor López Bofill. Dr. en Dret Constitucional i escriptor ?Fins que Castella va envair la nostra terra, Catalunya sempre havia estat lliure i sobirana.
?Els drets arrabassats per la força de les armes i el decret de Nova Planta mai no han prescrit.
?Cadascú des del seu lloc ha d?assumir les responsabilitats que li corresponen.
?Catalans amb sentiment de catalanitat, què penseu fer per Catalunya?
?Els que creieu que és imperativa la recuperació de tots els nostres drets i sospireu pel redreçament del nostre futur nacional podeu començar per difondre aquest missatge arreu i amb tots els mitjans que tingueu a l?abast.
?On sou? On sou malalts d?amor pel meu país? Jo soc aquí i amb la paciència que genera saber- se guanyador d?un somni, us hi espero!
· A TARRAGONA HI HA PATRIOTES
I saben negociar dur quan cal. Han acudit a ajudar el Govern Montilla tot i que aquest ha incomplert els pactes de inversions que han de fer en defensa de l'Ebre. Esperem que serveixi per alguna cosa.
El que sí heu de veure és la importància de l'artèria caròtida catalana, el moltes vegads nomenat eix Barcelona-Tarragona. Un eix que pateix un estrangulament intolerable.
L'eix Barcelona-Tarragona millorarà la logística entre les dues ciutats amb els ports comercials més importants d'aquesta riba del Mediterrani, en paral.lel amb els ports de Valencia i Cartagena. Aquest eix que és conegut com l'eix de llevant per Madrid és torpedinat sistemàticament pel seu potencial competidor contra la visió radial d'Espanya enlloc de la visió en xarxa, una visió que a Catalunya prefereixen tant CiU com PSC com ERC com IC, i suposo que en privat també la gent del PP.
O sigui, tots. Serà bò per Catalunya i serà bò per Espanya.
Perquè doncs no es fomenta aquesta millora logísitca en l'economía? Perquè beneficia Catalunya?
Perquè algú que no ens estima ha de decidir quan podem fer 200kms de tren d'alta velocitat amb la frontera?
Perquè és tant car unir les zones industrials de Catalunya entre sí sino és perque no es desitja el seu desenvolupament??
El barcelonès amb el Tarragonès i el Vallès zona lliure de peatges! No costa diners, com fer un tren a la frontera, tan sols és una voluntat política i una decisió! Qui és el culpable d'això?
Us recomano un article de'n Tremosa per a la seva reflexió.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/121789/pais/detalls.html
De vegades els detalls fan la diferència. · DISSABTES A LA SECCIÓ "MÓN" DE L'AVUI
Fins que el treguin d'allà naturalment. Des que els "liberals" grups Planeta i Godó van accedir al control de l'Avui han anat restringint l'espai d'aquest gran periodista. Aviat es podrà dir (Al.lavui).
TELEOBJECTIU
Coherència comunista
Alfons Quintà / Periodista
El genocidi al Tibet ens hauria de despertar. Com haurien d'haver-ho fet els genocidis també comunistes als Balcans i a tants altres pobles. L'odi a les existències nacionals reals és tan inherent al comunisme com la seva passió per l' Estat. En això, Karl Marx i Friedrich Engels eren categòrics, com ho són els seguidors que els queden.
El gener del 1894, Engels escriu a Walter Borgius que "per a nosaltres les condicions econòmiques determinen tots [sic] els fenòmens històrics, però la raça [sic] en ella mateixa és una dada econòmica". En el seu famós Anti-Dühring, Engels afirma: "En els nostres països els axiomes matemàtics són perfectament evidents per a un nen de vuit anys [...] cosa que és conseqüència de l'heretatge acumulat [sic]. Per contra seria molt difícil ensenyar-los a un bantu o a un negre d'Austràlia".
"Els polonesos no existeixen més com a nació", escrivia Engels a Marx el 23 de maig del 1851, i recomanava "ocupar les ciutats fortificades [poloneses], sobretot Poznan, per part dels alemanys, sota el pretext de defensa". A la resta de la població calia "abandonar-la al desordre, empènyer-la a les flames [sic], devorar el país tot sencer". L'abril del 1852, Marx hi coincidia en condemnar a l'extinció "aquests pobles primitius: els txecs, els eslovens, els dàlmates" mentre reivindicava "el poder de la nació alemanya a subjugar [sic] absorbir [sic] i digerir [sic] els seus veïns de l'Est".
Vaja, Marx ho va preconitzar i Hitler intentà dur-ho a terme. Els seus insults antisemites contra el polític Ferdinand Lassalle són esgarrifosos. Sense aquest teló de fons no s'entén el genocidi al Tibet, i a tants altres llocs, que caldrà exposar un altre dia basant-se en fets concrets i actuals. · Realment escriu molt bé!!
LLIR ENTRE CARDS
La virilitat d'una nació
Salvador Sostres / http://www.salvadorsostres.com/
Joan Puigcercós representa una idea de virilitat inèdita fins ara a la política catalana. Me'n separen el seu bolxevisme atroç, el ressentiment social i una posada en escena que no és exactament la que prefereixo. I que el meu vot sempre serà convergent, esclar. Però els catalans no estem cridats, en aquests temps tan crucials, a subratllar les diferències que ens allunyen sinó les similituds que amb molt d'esforç podríem tornar complicitats pel gran objectiu que és la llibertat. Aquests són els materials que tenim: aquests polítics, aquests empresaris, aquests periodistes, etcètera, que tenim i hem d'intentar descobrir-nos les virtuts i les afinitats si volem que es posi a funcionar la gran maquinària que torna inaturable el destí dels pobles. No cal que ens preguntem, com diu Goethe, si estem plenament d'acord, sinó tan sols si anem pel mateix camí. Puigcercós representa la virilitat, la capacitat d'acció que li manca a la política catalana, i després de tantes sobretaules, de tantes hores de barra de bar i proclames, potser és l'hora de començar a concretar actuant. Les enquestes revelen que Joan Puigcercós té prèdica entre el públic femení perquè transmet una imatge de virilitat i de seguretat que infon seguretat. És temps d'homes d'acció, encara que això suposi una certa grolleria; una grolleria preferible, en tot cas a l'esclerosi que generen la inacció, la ganduleria i la diarrea verbal destinada a escampar deliris com el 2014 si no tens la capacitat de treball que cal per assolir-los. És fonamental que Esquerra i el catalanisme en general basin llur estratègia política en l'acció. Que la retòrica deixi pas a la musculatura, el discurs a l'actuació i les amenaces a la directa, inevitable, ineludible confrontació.
I jo afegeixo: Sincronitzem la nostra lluita amb la dels pobles que volen la llibertat. És la mateixa lluita, subtilitzada, que ha traspassat el llindar de la violència física, però hi ha molta violència mental. El Dalai Lama està lluitant per tots nosaltres, no el deixem sol!
(El ressaltat en negreta és meu). · Aquest txitxarel.lo escriu molt bé!
El meu Benet i altres contes (Article de l'AVUI)
Fa pocs dies passàrem per 62 perquè el doctor Vila volia Les flors del mal de Baudelaire/Llovet. Mentre ens trobaven el volum veiérem arribar els primers exemplars de les memòries de Josep Benet. Fa molts pocs dies. La malaltia i l?edat l?havien ja sentenciat de fa temps, però Benet no va morir fins a estar segur d?haver acabat la feina. Hi ha un tipus de persona que és així, que no descansa, que no se?n va, que es resisteix a morir fins que no té la feina acabada. També Joan Coromines, que tot i que era ja molt vell, no va permetre?s de morir abans de concloure el seu diccionari. ?Hem viscut per salvar-vos els mots?, digué l?Espriu, etcètera. Eren temps d?homes coratjosos. Homes que assumien la seva missió i el seu destí, aguantaven la posició i no en dubtaven, i no defallien fins que l?acomplien. Era lent, era dur, Pujol anà a la presó, els poetes al calabós, la censura, les tortures, però hi havia un coratge, una generositat de fons que no acabava si en aquella partida concreta no hi havia guany. Això dóna sentit a una vida més enllà de les desgràcies i a un poble més enllà de les nits si s?empeny amb constància per retrobar l?alba. Moisès guià el seu poble 40 anys pel desert, i ni a ell mateix li fou permès de conèixer la Terra Promesa. És així com es forgen els destins invencibles. Ara hi ha més pressa que coratge, moren abans les idees que els homes. I quan no llaures creixen les herbotes, i Catalunya és avui un país captiu d?herbotes perquè els seus líders defalleixen a cada anècdota i no travessarien cap desert. No em parlis d'enemics ni fatalitats: un país és el seu coratge, el preu que està disposat a pagar. Ets tu qui perd o guanyes perquè no hi ha cap enemic de la mida de les teves esperances.
Salvador Sostres · Líders o messies?
Ja fa massa temps que els partits secessionistes no tenen líders. En aquests partits, igual que en els unionistes, els candidats són triats en uns processos interns en els quals només poden votar els afiliats als partits. És després, a les eleccions per algun càrrec públic, on els ciutadans decideixen si aquest líder, equip, idees i propostes són o no adients a les seves necessitats.
Per a un votant nacionalista, en el nostre país, les opcions de vot, entre els partits que ja són al Parlament, són ERC i CiU. Una gran majoria dels nacionalistes es va abstenir. Això porta a pensar que si haguessin existit unes primàries a l'estil americà, on vota tothom qui vol (afiliats o no), potser s'haurien estalviat el desastre que hi ha hagut en aquestes eleccions. Sembla que el nacionalista de carrer no està en sintonia amb les propostes dels partits i els castiga quedant-se a casa. CiU i ERC haurien de percebre això i actuar en conseqüència. Només quan hi hagi algú que lideri el que els votants nacionalistes volen llavors el votaran. Esperar el contrari és messianic: "Tant és el que el votant vulgui, jo sóc qui necessiten". Molt bé, però hi ha 400000 vots esperant que algú lideri el què pensen.
Si l'única manera de ser crític amb un partit és no votar-lo (encara que de vegades dolgui) queda ara per decidir si cal no anar a votar o votar en blanc. En aquestes eleccions això ha quedat més clar que mai. Gairebé 400000 nacionalistes van decidir que el seu temps era més vàlid que el vot en blanc. Són els partits els qui s'han de preocupar d'esbrinar el motiu de perquè fa vuit anys els van votar i ara no.
PS Sobre el valor del temps. Suposem que anar a votar costi 30 minuts , sobre 400000 abstencionistes, això són 200000 hores, uns 23 anys! Per votar en blanc? Va home, va! Millor la platja! |
|
