Quan el nostre avantpassat (o avantpassada) va despertar a mitjanit tocat (o tocada) per la inspiració i va traçar la primera silueta sobre la roca nua, un nou món de representacions es va obrir per a la nostra espècie, avorrida de per sí, disfressant-la d'interessant.

Probablement aquest personatge va morir empalat per un mamut o aixafat per un troncmòbil, o potser se'l va menjar un ós cavernari... o simplement se'l va endur un refredat.

Això va ser molt abans que el primer científic sense escrúpols tingués la genial però macabra idea d'inventar les pocions curatives, les vacunes i aquells palets de fusta que t'apreten la llengua i et fan venir arcades. Aleshores dibuixar siluetes era un repte immens per algú acostumat a fer servir les mans per arrencar, estirar, rebregar i treure els polls de les rastes dels companys de cova. I amb el pas del temps aquestes mans van perfeccionar els moviments, van aprendre a cultivar i recol·lectar, a construir i fabricar, a tocar violins i clavicèmbals, a fer servir forquilles i culleres i, en alguns casos de virtuosisme total, a torturar implacablement o a executar sense dolor. I en algun moment intermig, unes mans van agafar el primer pinzell.

En aquell moment l'home va començar a esbossar, projectar, pintar, escolpir... i ens vam convertir en Déus. Una espècie capaç de recrear el món a una tela amb un nivell de perfecció i realisme tan sublim que podia fer venir arcades d'emoció a qualsevol que tingués la sort d'observar la seva obra, sense necessitat dels palets de fusta dels metges.

I aquests homes eren Déus. Perquè els reis els contractaven i els admiraven, i quan els havien pintat, els feien matar perquè ningú més pugués gaudir del seu geni creador. Aleshores esdevenien immortals, com les seves obres.

Però un dia, algú prou il·luminat (o suficientment avorrit) va creure fermament que la llum, ben filtrada, aplicada i manipulada podia fer la feina tota sola, sense ajuda de ningú. I van aparèixer les primeres fotografies. I així com milers d'anys abans ho van fer els seus avantpassats de les cavernes, el record dels grans pintors va morir una mica més, deixant només darrera seu les siluetes, la llum i les ombres de les seves pintures.

I en aquesta voràgine estenopeica, fou moment pels homes de les caixes fosques, que enregistraven el món a cops de flash. Els escollits de la llum, els guardians de les imatges, els nous artistes que copsaven la realitat darrera uns artefactes complexes i plens de palanques, de clics, crecs i zums.

Fins que un dia un japonès cansat de menjar fideus i arròs, i després de trenta-cinc carrets de fotos dedicats a la Sagrada Família i un bon grapat de iens més pobre, va tenir una genial idea. Inventaria les càmeres digitals.

I amb cada càmera que es venia, cada targeta de memòria, cada cable USB que venia el 'paki' de Ronda Sant Antoni, la fotografia moria com a expressió artística d'uns quants escollits. Per cada clic, moria un fotògraf, i per cada fotògraf, moria un gatet.

I aleshores algú va descobrir el Photoshop. I amb cada còpia pirata, amb cada foto mal retocada i pujada a un fotolog, moria un dissenyador (que n'hi havia de sobres).

I així és com cada home i dona de les cavernes, com cada gran pintor renaixentista, com cada bon fotògraf i com l'inventor dels palets de fusta per dir "aaaa!" es remouen a les seves tombes, i per cada auto-foto al lavabo o cada imatge que ens fem amb el braç estirat des de dalt, un artista perd la inspiració i moren dos gatets.

Però un bon dia algú va anar molt més lluny de la pintura, de les teles, de la fotografia convencional, de la fotografia digital i del retoc fotogràfic amb Photoshop. Va ser el dia que es va inventar l'Actimel. Perquè quan prens Actimel se't corregeixen automàticament els nivells i el contrast, els ulls vermells i la corva de color i, a més, t'apareix un "calado" lluminós sense necessitat de màscares ni corves de Bezier.

I per cada Actimel que algú es pren, Andy Warhol dibuixa un somriure des dels núvols, el flautista d'una filarmònica s'equivoca en una nota, Annibal Lecter es menja un flautista, apareix un nou cantant d'Operación Triunfo, s'obre un fotolog, un publicista es fa ric... i mor un gatet.

Aquells qui em coneixeu sovint em dieu que sóc observador, afirmació a la qual responc "és instint periodístic" quan tinc el dia 'sobrat', o "tinc molt poca feina" quan tinc el dia... no, ben mirat sí que és poca feina, perquè enganyar-se.

Vull parlar-vos de La Habitación de Fermat, una pel·lícula de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña que té com a protagonistes Lluís Homar, Alejo Sauras, Elena Ballesteros i Santi Millan (aquest segurament el coneixeu perquè sortia a les tires còmiques d'alguna web de mal nom). La pel·lícula mostra la història de quatre cervells privilegiats en el camp de les matemàtiques que són citats per resoldre l'enigma més gran que mai s'ha plantejat. La història pren un tomb inesperat quan aquesta reunió es converteix en una cursa contrarrellotge per salvar la vida, ja que les parets es mouen i l'habitació cada cop és més petita. La manera d'aturar-ho: resoldre enigmes que el seu misteriós amfitrió els planteja sobre la marxa.

Personalment és una pel·lícula que m'agrada, no està entre les meves preferides, però podríem definir-la com "d'aquelles pel·lícules que tornaries a veure un altre cop". Per a aquells compradors compulsius de DVDs, podeu trobar-la a la FNAC per 12€. Però no vull parlar-vos de l'argument i tampoc vull fer-me passar per esbirro de l'amic Teddy, així que començarem parlant de l'esmentada Poca Feina.

Observi el visitant les següents imatges:

A la figura 1 observem un pla zenital on es veuen els protagonistes intentant fer pressió contra les parets de la cambra posant un seguit de llibreries a terra, atapeïnt-les de llibres i objectes que van recollint. En els propers plans dels libres hi observem una quantitat important de títols matemàtics o científics, com cal a l'habitació d'una eminència matemàtica. Però si som torracollons i ens hi fixem bé, veurem que la figura 2, una ampliació de l'anterior imatge, mostra un llom de llibre que segurament molts reconeixereu. I és que un matemàtic erudit com el tal Fermat no només s'alimenta de literatura matemàtica, també llegeix Harry Potter! Concretament "Harry Potter i l'Orde del Fènix". I en un intent d'anar més enllà, el meu esperit intrèpid m'ha dut a comparar els lloms de les edicions d'Empúries i Bloomsbury, en català i anglès respectivament, per saber de quina de les edicions es tractava. I la sorpresa ha estat descobrir que es tractava de l'edició d'Empúries, en català. Així que Fermat llegeix Harry Potter en català. Però aquest no és l'únic parèntesi intel·lectual que es pren Fermat, no. Observem la figura 4:

Entre tanta xifra i tanta fórmula, sempre hi ha un moment per llegir "La Sonrisa del Mirón" de Pablo Motos, i és que no és d'extranyar que aquest títol s'escoli entre les lectures de Fermat, ja que un dels directors, Luis Piedrahita, forma part de l'exèrcit no del Dumbledore, sinó de Pablo Motos, i que l'hem vist mil cops fent monòlegs a "El Hormiguero" (presentat per Pablo Motos), programa emès a la cadena de televisió Cuatro que, curiosament, ha participat en la producció de la pel·lícula. Així doncs, tot queda en família i la Poca Feina ha vençut un cop més el mal.

ACTUALITZACIÓ (12:28h)

Gràcies al comentari de Bolzano he pogut trobar un altre llibre amagat entre els fotogrames de la pel·lícula. Es tracta de "Un Cacahuete Flotando En Una Piscina... ¿Sigue Siendo Un Fruto Seco?" de Luis Piedrahita, autor del llibre i de la pel·lícula. Per a mostra un botó, o una figura 5, pel cas.

Introduim una petita estadística publicada al butlletí d'aquest mes de l'UPI (Unió de Publicistes Incompetents):

De la totalitat de casos (381 en total) registrats l'any passat en què un/a individu/a en malles apareix del no res a la cuina de l'enquestat i diu "vinc del futur per portar-te el nou Neutrex", les dades reflecteixen el següent:

a) en el 5% dels casos, apareix un individu amb bata blanca que demana disculpes a l'enquestat, i s'enduu l'individu de les malles a una ambulància.

b) en el 9% dels casos, l'enquestat mor sobtadament per insuficiència cardíaca (de l'ensurt de trobar un paio en malles a la cuina).

c) en el 28% dels casos, l'enquestat havia pres substàncies psicotròpiques.

d) el 58% restant acaba en tragèdia*, a l'adonar-se l'enquestat que, ni al futur, podrà lliurar-se de fer servir detergent i rentar la roba.

___

* Dins d'aquestes tragèdies, el 12% són individu/es en malles morts a ganivetades, el 29% són individus/es en malles amb cremades a tot el cos de diversa consideració, i el 59% restant són individu/es en malles ingressats amb intoxicació per ingestió massiva de Neutrex.**

** D'aquest últim cas, el 24% es tracta d'ingestió esofàgica, i el 76% restant per ingestió anal.

El dia que vaig omplir aquell maleït qüestionari poc em pensava que acabaria sense ungles i amb ganes de tornar-me fumador compulsiu.

El dia que em van trucar perquè havia fet bé aquell qüestionari i, per tant, havia d'anar a fer un càsting per la tele, vaig prendre-m'ho com un joc, una anècdota curiosa que explicaria als de la feina l'endemà.

Però quan m'han trucat aquest matí per dir-me que en menys d'una setmana m'havia de presentar a la tele dutxadet i amb el vestit de la comunió preparat per afrontar un concurs que encara no s'ha estrenat, m'han agafat tots els mals. Quan el noi m'ha dit: "et truco per dir-te que t'hem seleccionat per venir a concursar" el meu cap ha pensat "ta tia la calva que m'hi veuràs!", i la meva boca ha dit "ah, sí? Uaaala, gràcies! Quina sort!". Talment com si fos la rossa alta i tonta però guapa de la classe, que quan l'escullen reina del ball festa diu "Quina sorpresa! No m'ho esperava, fuà!".

-Un cavall, un cavall! -em sorprenc a mi mateix atacat pels nervis,cridant pel passadís de casa.
El veí, que m'ha sentit a través de les parets marca OCB Premium, em truca al telèfon. Despenjo i sento que diu:
-Què? El teu regne per un cavall? -l'idiota es pensa que recito Shakespeare.
-No -dic acollonit-. Un cavall i un barret de cowboy, que amb les ganes de fumar que em vénen, em faig una monografia de Marlboro Country.
-Però si tu no fumes! -em diu.
-Calla i rema! -dic, a mig camí del meu dit cap al botó de penjar.

Una petita crisi d'identitat induïda per l'acolloniment de pensar que, en les properes setmanes, tothom qui em vegi a la tele em farà comentaris del tipus "ja et vaig veure a la tele, eh?". Que jo respondré amb un insípid "ah, sí? Que bé", quan en realitat tinc ganes de dir "a veure si haurà de sortir vostè a la tele la setmana que ve, dient com n'era jo de normal i de bon noi abans de matar en sèrie a tot aquell que em torni a dir que m'ha vist a la tele".

Perquè això sí, matar no està gens bé, no és una cosa maca ni una tradició gaire sana*, però si una qualitat confereix a l'assassí és la de convertir-lo en el gendre perfecte fins al moment de l'assassinat. "Era una persona normal", "semblava un bon noi, no causava problemes"... "El veia cada dia a comprar el pa" diu una senyora, com si comprar el pa fos un indicador psicològic per algú que mai matarà a sang freda.

Em veig a la policia (que no és tonta, i investiga) estudiant un cas d'assassinat:

-Peláez, tiene los resultados de las pruebas que le encargué analizar?
-Sí señor, las he dejado en su mesa.
-Antúnez, ha interrogado a todos los del entorno del presunto?
-Sí señor, me han dicho que cada día iba a comprar el pan.
-Haberlo dicho antes, coño! Entonces es inocente. Caso resuelto. Vamos a comer unos donuts.

Però si actualment la gent es mata per qualsevol cosa. Mòbils no en falten: Que si a un no li agrada que la nòvia es vegi amb un ex, que si la teva ex té nòvio i és feliç (i això no pot ser), que si la gent et comenta al weblog dien-te que no actualitzes com si no fessis res més a la vida, que si la veueta de l'homenet que tens al cervell t'ha dit que has de netejar el món de barbuts (són escòria!)...

La qüestió és no alterar-se. Respirar fons, inspirar, expirar... No posar-nos nerviosos. Els nervis ens diuen que qualsevol excusa és bona, un dia comences mossegan-te les ungles i després te n'adones que els teus dits semblen rèpliques de la Torre Agbar però en carn viva; o un dia comences a fumar compulsivament, i al poc temps els teus pulmons estan preparats per fer les escenes difícils de les pel·lis de Freddy Krugger; o un dia comences a contactar jovenetes per internet, i en poc temps no tens lloc a la nevera per desar el Cacaolat perquè les bossetes hermètiques plenes d'òrgans ocupen tot l'espai; o un dia comences caçant mosques i arrencant-los les ales, i en poc temps et trobes amb un ganivet ensangonat a la mà i dient a un policia "juro que puc explicar-ho!".

Perquè per a convertir-se en psicòpata no cal gaire cosa. Només una trucada, o un comentari al weblog, o una veïna que et para pel carrer per dir-te que et va veure a la tele, o omplir un maleït qüestionari.

___

*Bé, tradició sí, si tenim en compte la nostra història. Sana ja no tant. O molt, ben mirat. No hi ha res que et curi millor els mals que un punyal ben clavat. Te'ls treu pel reste de la teva vida.