| |  Vilaweb - Notícies -Notícies de Vilaweb - · Avançament editorial: Marco Polo
L'editorial Proa publica 'La descripció del món. Llibre de meravelles' escrit per Marco Polo, en una traducció de Manuel Forcano. Precisament, Forcano explica en l'inici de l'obra que el llibre relata vint-i-quatre anys de travesses i descobertes de Marco Polo per territoris llunyans. 'Acompanyat tothora del seu pare i del seu oncle, Marco Polo viurà i treballarà durant disset anys a les ordres del gran emperador mongol Kublai Khan.' Llegiu-ne un fragment.Diu Forcano: 'En el seu llarg, enrevessat, boirós i gairebé màgic trajecte vers territoris del tot desconeguts per la majoria dels seus contemporanis, Marco Polo ens proporciona un cabdal incommensurable de dades sobre els països i els paisatges que travessa, així com sobre la gent que tracta i coneix, les seves històries, costums, cultes, conreus, joies, teixits, camins, menges i animals. A voltes s?expressa amb un llenguatge d?inventari i amb fórmules estereotipades, però també molts cops ens relata allò que veu amb una llengua viva, àgil i amena a fi d?aconseguir meravellar el seu públic i deixar-lo bocabadat.' · El món de Sinera ocupa el TNC
Fins el 25 de novembre es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) 'El jardí dels cinc arbres', obra a partir de textos de Salvador Espriu. És un homenatge al poeta, quan és a punt de fer vint-i-cinc anys de la seva mort. Li brinda Joan Ollé, director de l'espectacle que també signa la dramatúrgia amb Iban Beltran. Ollé convida l'espectador a passejar per Sinera, l'arcàdia perduda d?Espriu, transfiguració de la seva Arenys d?infantesa.Podeu veure el trailer de l'obra.El jardí dels cinc arbres és el pati de la casa familiar de l'Espriu a Arenys. Aquest pati rebrà la visita dels habitants mítics de Sinera: la Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, la Bòtil, l?Esperanceta Trinquis, el patge Sembobitis, el drapaire Quel·la. I el mateix Espriu, disfressat de Salom.
Diu Joan Oller: 'Per atzar l'Espriu i jo tenim una petita pàtria comuna. És la de la infantesa'. Considera la proposta com un espectacle musical, 'perquè s'hi canten cançons dels principals autors de la cançó catalana.'
Intervenen en l'espectacle els actors Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Dani Espasa, Gregori Ferrer, Enric Majó, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Sílvia Pérez Cruz i Àngels Poch.
És una producció del Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona (aquí es va estrenar a primers d'octubre d'enguany), el de Reus, de le Terrassa i el Teatre Principal de Palma.
Joan Ollé també ha adaptat 'El quadern gris' de Josep Pla, 'Coral romput' de Vicent Andrés Estellés, 'La plaça del Diamant' de Mercè Rodoreda. · La Fura dels Baus irromp a la 59a Nit de Santa Llúcia
La companyia teatral la Fura dels Baus serà l'encarregada de la part artística de la 59a Nit de Santa Llúcia. Enguany, la festa de les lletres catalanes d'Òmnium Cultural es farà l'11 de desembre a Terrassa, on ja es va celebrar fa vint anys. Carles Padrissa, responsable de la direcció artística, ha avançat que la Fura presentaria tres accions al voltant de la construcció de la llengua, la cultura catalana a l?exterior i la transformació econòmica.Padrissa compta amb la participació de la colla castellera Minyons de Terrassa, de la coral Nova Egara i del músic electrònic Àlex Martín, i amb la col·laboració de l?Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l?ESCAC.
Els premis
Són 28 els originals que opten al Premi Sant Jordi de Novel·la, 50 els que aspiren al Carles Riba de Poesia i 27, al Mercè Rodoreda de conte. El nombre d'originals es manté estable en relació amb les convocatòries anteriors, segons l?editor de Proa, Josep Lluch (que substitueix Isidor Cònsul, traspassat a l'estiu). Sobre la qualitat, Lluch ha dit que hi havia 'material per a donar un bon premi'. · Potser no es pot evitar
Diuen que hi ha coses que potser no es poden evitar. Diuen que dins el nucli familiar, s'hi forgen uns rols. Diuen que és decisiu el número d'ordre de naixença que tens. I Antoni Mas Busquets (Palma, 1956) diu que 'Per ordre d'aparició' (la Magrana), la seva segona novel·la, tracta de les relacions familiars, partint de fets de la quotidianitat que poden esdevenir categoria, amb la particularitat que els lectors s'hi poden identificar fàcilment.Explica l'autor: 'Tolstoi diu al principi de 'Anna Karènina': 'Totes les famílies felices s?assemblen, però cada família dissortada ho és a la seva manera.' Amb aquesta frase, no hi estic gaire d'acord, perquè crec que la majoria de famílies naveguen entre l'harmonia i la desavinença. I aquest és el nucli de la meva obra. És la història d'una família amb una mena de dialèctica: d'una banda, el nucli familiar necessita mantenir una cohesió, i per això assigna a cada individu un rol; d'una altra, cada membre té la necessitat interior de desempallegar-se d'aquest rol per sentir que té una personalitat pròpia. Totes les coses que passen al llibre són degudes a aquesta polaritat.'
'Un dia era en un bar amb uns amics, escoltant música en viu. El cantant s'assemblava molt a Joan Manuel Serrat i ho vaig fer notar a un amic pintor. La seva resposta va ser: 'Potser és que no ho pot evitar.' La frase em va restar gravada. Rumiant-hi vaig recordar una escena de quan jo devia tenir vint anys: un dia el meu germà petit va fer una imitació boníssima d'un altre germà. Tota la família va quedar de pedra, perquè no sabíem que tenia aquestes aptituds. I vaig començar a pensar en la família i en el fet que hi ha coses que no podem evitar i em vaig trobar en un procés de descobriment sobre els parents més immediats. Va ser una aventura, perquè em vaig adonar d'un munt de coses que fins llavors m'havien passat per alt.'
Vostè és fill de família nombrosa? 'Sí, som cinc germans. La meva família m'ha servit de model, però l'obra és una ficció. He provat de cercar la veritat d'allò que són les relacions familiars. El narrador és el germà petit, perquè té una perspectiva més àmplia de tots. I reflexiona sobre els lligams familiars i sobre què els determina. La novel·la enfila un seguit de situacions de la quotidianitat. Durant l'escriptura del llibre he recordat moltes coses i les he redescobertes des d'una perspectiva nova. Perquè quan t'atures veus un gavadal de coses que t'han passat per alt. I és a través d'aquest procés que pots arribar a la profunditat.'
Demanem a Mas Busquets que esbossi els rols dels cinc germans de la novel·la. Diu: 'El gran és en Ciril, que no té cap referent i considera que es pot ser lliure. És un personatge molt individualista. Després ve l'Ermínia, que fa de pont entre els germans i la mare, fa de corretja de transmissió. L'Eladi que és el del mig, ha de suportar l'equilibri, que és un pes feixuc. L'Avel·lina entoma molt bé els cops de la vida. I el petit és el narrador, el que prova de veure i de comprendre les coses.'
Del relat a la novel·la
Antoni Mas Busquets va començar publicant llibres de relats: 'Fibra Òptica' (Lleonard Muntaner, 1999), finalista del Premi de Narrativa Marià Vayreda el 1998; 'Sortida d?Emergència' (Quaderns Crema, 2002); i 'Terra cremada' (Quaderns Crema, 2006). I l'any passat va publicar a la Magrana la seva primera novel·la, 'Abans de ser pedra'. Explica el pas: 'Els relats em duraven poc i com que tinc molta necessitat d'escriure, volia un tema amb un marge de maniobra més llarg. Ara, considero que és més difícil d'escriure relats que no pas novel·les. De fet, totes dues novel·les són directament influïdes pels relats.'
L'autor es a punt d'enllestir una tercera novel·la i ha explicat a VilaWeb que s'adona que ha fet una trilogia, perquè en totes tres explora els factors que determinen el comportament dels personatges: 'A "Abans de ser pedra" em submergeixo en el plaer i el desig, com ens influeix el desig. En aquesta, "Per ordre d'aparició", observo les relacions familiars; i la novel·la que és a punt d'acabar-se tracta del potencial condicionador d'un fet de la infantesa.' · Tornen els vampirs
Ha arribat als cinemes la segona part de la sèrie 'Crepuscle', basada en les novel·les de Stephenie Meyer. 'Crepuscle: Nova lluna', dirigit per Chris Weitz, té tots els números per a repetir l'èxit de taquilla del primer film ('Crepuscle', 2008), gràcies a una història amorosa protagonitzada per la parella cinematogràfica de moda entre els adolescents: Kristen Stewart (en el paper de la jove mortal Bella Swan) i Robert Pattinson (el vampir Edward Cullen).La sèrie 'Crepuscle' beu del gènere iniciat el 1897 amb la novel·la Dràcula de Bram Stoker i que, des d'aleshores, s'ha sabut reinventar literàriament, cinematogràficament i televisivament. Sense sortir del 2009, els hereus del comte Dràcula han arribat a la gran pantalla amb 'Crepuscle: Nova lluna' i amb el film suec 'Deixa'm entrar' de Tomas Alfredson, i ell mateix es fa present a la petita pantalla amb la segona temporada de la sèrie nord-americana True Blood. Però més enllà d'aquestes reinterpretacions, basades en la llegenda transsilvana de Dràcula ('draculea', en romanès, vol dir fill del drac o del dimoni), la figura del vampir com a mite de la immortalitat enfonsa les arrels en moltes més cultures. Inclosa la nostra, amb llegendes com la del comte Estruc. D'estudiar i difondre tant els mites nostrats com els forasters al voltant dels vampirs, se n'encarrega des del 2004 l'actiu Cercle V.
Josep Fígols, de Cercle V, explica que l'interès pels vampirs dels membres de l'entitat 've de lluny, però per camins molt diferents: antropologia, cinema, literatura i fins i tot esoterisme'. Resumint, gent amb trajectòries diferents que, gràcies a internet, s'ha pogut posar en contacte. Tot i la diversitat d'interessos, Cercle V 'se centra especialment en els casos de vampirisme del cadàver que torna del fossar per molestar els vius. Que hi hagi ingesta de sang o no és secundari'.
Fígols lamenta que la cultura dels Països Catalans hagi perdut una bona part de la connexió amb el vampirisme: 'El cristianisme va convertir les fantasmes en una cosa etèria, però antigament vampirs i fantasmes eren tot u. Tot amb tot, resten éssers llegendaris com la pesanta, que hi tenen relació.' I de l'auge actual del vampirisme al cinema i a la televisió, els membres de Cercle V n'ensumen el motiu: 'El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica, en què es valora l'hedonisme i la rapidesa. El vampir pren allò que desitja, quan vol i sense que li importi res més'.
Cercle V divulga les creences tradicionals sobre els vampirs, la mort i els revinguts amb la publicació de notícies d'actualitat i del butlletí trimestral l'Upir, en què s'apleguen articles d'orientació científica sobre la qüestió (des del punt de vista del folclore, la filologia, la literatura, la cinematografia, la medicina, la criminologia...). També proposa bibliografia específica per a interessats en el vampirisme, manté una llista de correu i actualitza, periòdicament, un recull de recursos complet a la xarxa, on es poden descobrir blocs com Vampirisme, Vampbloc i Cementiris (cementeris), fossars, necròpolis i tombes. També disposa d'una secció amb ressenyes de mitja dotzena de films vampirescs, entre els quals hi ha Vampir Cuadecuc, dirigit per Pere Portabella el 1970.
Martí Crespo · Jaume Cabré fa una ronda internacional
'Les veus del Pamano' de Jaume Cabré és una de les novel·les catalanes més llegides, i ara, amb la versió de TV3, també és de les més populars (el primer episodi va ser el més vist del dia a Catalunya). Però l'interès per l'obra i per l'autor va més enllà. Aquesta setmana Cabré volta algunes ciutats alemanyes per promoure-hi 'Senyoria'. I abans d'acabar l'any, anirà als Estats Units a presentar-hi la versió anglesa de 'Viatge d'hivern'.Jaume Cabré és segurament l'autor que més rèdit ha tret de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, que va tenir la cultura catalana de convidada d'honor. L'agost d'aquell any Suhrkamp, una de les grans editorials alemanyes, va publicar-li 'Les veus del Pamano', pel qual va apostar de valent. De llavors ençà no han parat les visites de Cabré a Alemanya per conversar amb llibreters i lectors; de fet, ja ha venut al voltant dels 300.000 exemplars. Després de dos anys el llibre continua funcionant i l'editorial ha decidit de publicar un altre títol significatiu de l'obra de Cabré, 'Senyoria' (en alemany manté el títol).
L'aventura alemanya ha obert les portes de 'Les veus del Pamano' a més traduccions, i ha fet que, fronteres enllà, molts es fixessin en l'autor.
Abans de final d'any, Jaume Cabré també anirà als Estats Units on presentarà la versió anglesa de 'Viatge d'hivern' (Chicago University Press). També hi parlarà de 'Les veus del Pamano' als estudiants de català i d'espanyol que ja l'hauran pogut llegir (de moment, la traducció anglesa del llibre es va fent, encara que és molt al començament). · De Iosif Bergxenko a Francesc Serés
Al final es va imposar l'autor. Al final Francesc Serés va avenir-se a posar el nom al seu darrer llibre, 'Contes russos' (Quaderns Crema), una pretesa antologia de relats d'escriptors russos contemporanis. Us n'oferim un, d'aquests contes, 'Els genets', de Iosif Bergxenko (Ternòpil, 1891- Stalingrad, 1942), l'autor més antic dels cinc que es presenten. 'Els genets' sorgeix d'un altre relat, 'El desig de ser pell-roja' de Franz Kafka.Diu Serés: 'Utilitzar elements de la literatura forma part de la noblesa de la literatura.' Dels altres contes, n'hi ha que es basen en arguments a l'estil de Jane Austen, hi ha la reelaboració d'un conte de Salinger, i un altre que neix de 'Les ànimes mortes' de Gògol...
També explica que, després de la trilogia 'De fems i de marbres' (formada per 'Els ventres de la terra', 'L'arbre sense tronc', 'Una llengua de plom', publicats a Quaderns Crema), de 'La matèria primera' (Empúries) i de 'La força de la gravetat' (Quaderns Crema), va començar a fer provatures, escrivint en estils diversos i escrivint textos a partir de textos d'uns altres autors, transformant arguments dels grans clàssics... 'Eren exercicis d'estil per a trobar nous camins, per a no restar encaixonat ni estilísticament ni temàticament. I, sense esperar-m'ho, aquests treballs van agafar una volada que no m'imaginava. Forço el llenguatge, forço l'estil...' L'editor, Jaume Vallcorba, que té fama d'home exigent, sentenciava: 'És un llibre que m'ha deixat clavat a la cadira.'
Però, per què Rússia? Segons Serés, 'tenim un concepte de Rússia bastant elàstic, tant en el marc físic com en el temporal. És un país amb una presència fluctuant (durant la Guerra Freda apareixia constantment a la televisió, ara hi té molta menys presència). A Rússia penses que tot podria ser. És un espai paradigmàtic. Podria haver triat Suècia, és clar, però l'èpica sueca no és l'èpica russa... Rússia m'oferia un camp enorme. És un terreny abonat per a la ficció.'
Els cinc autors que s'inventa tenen en comú una relació estranya amb el partit, amb el poder, amb el país.'Tots aquests escriptors volen i dolen: creuen en algunes coses, però també es distancien i són crítics, refractaris, amb el poder.'
I sabent que al final un conte ha de funcionar per si sol, i que la versemblança no havia de ser un mèrit del llibre, Serés no va poder deixar de fer la prova per veure si era una lectura creïble: de primer va fer llegir l'antologia a uns amics, després a una gent de Belgrad i, finalment, a una persona d'Ucraïna i a una altra de Rússia. Resultat: prova superada. · Relectura digital de 'El quadern gris'
El 8 de març de 1918 Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Mas Pla de Llofriu, 1981) va començar un dietari, que anomenà El quadern gris. Les entrades es van allargar fins el 15 de novembre de 1919, abans que se n'anés a París de corresponsal del diari La Publicitat. Noranta anys després, l'associació Xarxa de Mots va començar el 8 de març de 2008 a traslladar-lo en un bloc digital (BloQG), on s'han anat publicant els escrits coincidint amb les dates que apareixen al dietari de Pla.Passada l'última pàgina, diumenge, els responsables de Xarxa de Mots, Jordi Palou i Ramon Torrents, es declaren molt satisfets de l'èxit de la iniciativa, en què ha confluït 'l'obra literària, d'un interès fora de dubte; un autor sòlid, per més que sigui discutit; el format de dietari, idoni per a un bloc; els comentaristes, amb una alta participació, i una bona colla de subscriptors'. L'experiència, guardonada amb un premi Lletra l'any passat, també ha permès una interessant relectura de l'obra de joventut de Pla: 'Hem redescobert 'El quadern gris' perquè aquest format ens ha portat a llegir-lo de mica en mica, dia per dia i, sobretot, en comú. S'ha fet dietari real'.
'La relectura ha permès alimentar-nos entre tots, sobretot gràcies als comentaris, que obren la visió de cadascú, tant des de l'erudició com des de l'associació d'idees i personatges, les referències a alguns altres autors, etc.' Una de les aportacions i innovacions de la digitalització del dietari ha estat que s'ha etiquetat cada escrit: 'Hem treballat amb uns vint-i-cinc conceptes, idees o categories, unes classificacions sempre una mica relatives, potser subjectives.' I, amb l'experiència ja tancada, es pot observar que els apunts o retrats literaris, com també els escriptors que desfilen per l'obra, les referències literàries i les opinions sobre la societat contemporània de Pla són les categories amb més pes dins el seu dietari.
Per mitjà del BloQG, Palou i Torrents també han constatat que 'l'obra de Pla, l'obra completa, sembla viure al purgatori, per no dir a l'infern'. 'Les edicions de 'El quadern gris', per exemple, presenten una acumulació d'errors alarmant, que vénen de lluny', expliquen amb certa perplexitat, i expressen el desig que l'edició crítica de l'obra que ja té enllestida el professor Narcís Garolera (comentarista assidu del BloQG) es publiqui ben aviat, perquè 'una obra indispensable de la literatura contemporània mereix ser tractada amb respecte, com mereixen aquest respecte els lectors'.
L'èxit i la participació del BloQG, 'superior a l'esperat', juntament amb el 'buit' que els ha deixat 'passar el darrer full de 'El quadern gris' en aquesta lectura', encoratgen Palou i Torrents a pensar i parlar d'iniciatives literàries semblants a internet, vehiculades com sempre per mitjà de l'associació Xarxa de Mots: 'Tenim certament algun projecte, però l'anunciarem quan tot serà més madur, potser sense haver d'esperar gaire.' Mentrestant, es concentren a mantenir RodaMots (amb deu anys al darrere), Minimàlia, Punt de Mira i les webs de Josep Pla i Joan Sales.
Martí Crespo · A l'altra banda del llenguatge
L'alemany Georg Büchner (Goddelau, 1813 - Zuric, 1837), va morir jove i va escriure tres obres teatrals, 'La mort de Danton', 'Leonce i Lena', i 'Woyzech', i un únic text literari en prosa, 'Lenz', que ara publica Adesiara. L'editor, Jordi Raventós, recorda que aquesta obra passa per ser el primer text de prosa moderna. Quan el va llegir Elias Canetti, explica el traductor Jordi Ibáñez Fanés al pròleg, va pensar que era la més meravellosa peça de prosa que hagués llegit mai.En aquesta obra Büchner tracta el cas històric del poeta Reinhold Lenz (1751-1792), amic de Goethe que va emmalaltir d'esquizofrènia i va ser expulsat de la cort de Weimar.
Jordi Ibáñez Fanés va traduir 'Lenz' per primera vegada en una edició de Pòrtic del 1988. La dificultat de la traducció l'ha portat a refer-la i millorar-la durant vint anys, fins a l'edició que ara s'acaba de presentar, que a més és una edició bilingüe.
Fanés assegura al pròleg que 'el text de Büchner és ell mateix una cosa estranya, extraordinària, completament anòmala, (...): camins que van i venen des del cor de la gran literatura alemanya del classicisme fins al límits erràtics de la desesperació i la follia.' I continua: 'El 'Lenz' ens confronta amb la pregunta de què succeeix quan es traspassa el llenguatge, o què diantre vol dir voler travessar el llenguatge.'
Aquest novembre, Adesiara també publicarà 'Escrits o Mitologia personal' d'Andreas Embirikos (traducció d'Helena Badell Giralt), un dels grans poetes grecs, introductor del surrealisme a Grècia. És el primer llibre de contes que va escriure.
· El menorquí Joan Pons guanya el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira reivindicant la memòria històrica
Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) ha guanyat el XXIè Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb 'La casa de gel', un relat amb un missatge clar: la reivindicació de la memòria històrica, perquè 's'ha de conèixer el passat i lluitar contra aquells que pretenen protegir-nos de la veritat'. El Premi de Poesia ha estat pel suecà Antoni Prats amb 'La joia', i el d'Assaig és dedicat a un altre suecà, Bernat i Baldoví. El Premi Europeu de Divulgació Científica se l'ha endut un estudi sobre nanotecnologia. La veritat nua
Joan Pons és l'autor de novel·les tan peculiars com 'Sorra a les sabates' (La Magrana, finalista del Premi Salambó 2005) i 'Barba-rossa' (La Magrana, 2006).
El protagonista de 'La casa de gel' és Simó Vallès, un jove de físic simiesc que s'autoanomena 'l'home més lleig del món'. Mentre reflexiona sobre el procés d'escriptura d'una novel·la, i s'enamora d'una peixatera, investiga un terrible secret que ha turmentat al seu pare, Arístides Vallès, que no ha volgut explicar mai al seu fill, i tanmateix li ha anat deixant pistes per resoldre'l. Ell, veterà de la Divisó Blava, va quedar molt impressionat per un relat que explicaven els pagesos i presoners russos durant el setge de Leningrad: el 1740 Europa va patir una terrible onada de fred. A Rússia, l?emperadriu Anna Ivanovna va manar construir una casa de gel, a mida natural i amb tot luxe de detalls. La seva crueltat no va tenir límits quan, per sortir de l'avorriment, va decidir celebrar-hi una boda entre el bufó de la cort i una de les seues criades, i els va fer passar tota la nit de noces entre els blocs de gel. De tornada a Menorca, Arístides Vallès construeix una simbòlica casa de gel per protegir la seua dona i el seu fill d?un horrible secret, que va protagonitzar a la Fortalesa de La Mola, durant les darreries de la Guerra Civil.
Explica l'autor: 'Una novel·la ha de crear una imatge que justifiqui les paraules que l'han creada. La imatge d'aquesta novel·la és el gel, entès, com diu el poeta Robert Frost, com 'la Veritat nua'.
'La casa de gel' segueix la línia estilística de la meua anterior novel·la, Barba-rossa, i està escrita en un estil àgil i dinàmic, a base de capítols breus que són com fragments d?un tot unitari que és la novel·la.' Pons se sent satisfet d'haver guanyat el Ciutat d'Alzira i de publicar amb una editorial valenciana, ja que 'he constatat aquesta negativa fragmentació cultural dels tres territoris: Catalunya, Illes Balears i País Valencià, grans desconeguts a pesar de parlar una mateixa llengua amb elements lingüístics variats que l?enriqueixen.'
Pons ha explicat a VilaWeb el perquè de presentar-se al premi. Fiins ara publicava a La Magrana, però aquest volum pel fet d'haver guanyat el premi el traurà amb Bromera. Diu l'autor: 'Tal vegada seria per la crisi. RBA ha disminuït els avançaments de drets d'autors i la meva agent literària em va suggerir que el llibre es valia fer un salt endavant. Així que aquest premi era una bona opció. A més, m'agraden els autors que publica, com Cees Noteboom. La crisi té parts positives.'
Del segle XIX al segle XXI
Antoni Prats (Sueca, 1946) ha aconseguit el IV Premi de Poesia Ibn Jafadja amb 'La joia'. Diu: 'El títol del recull ja diu el nucli temàtic: La joia, o siga, l?alegria intensa, que no és, per cert, el mateix que l?alegria esbojarrada i passatgera. Es tracta altrament d?una disponibilitat perseverant, malgrat els episodis de dol que ens toque experimentar, perquè l?alegria sap retornar si ens mantenim oberts, i l?entusiasme pot presidir la vida. ?Només l?entusiasme ens salva?, conclou un poema del llibre.' Prats ja té el poemari 'L'esfinx' publicat a Bromera l'any passat, guanyador del Premi Alfons el Magnànim.
El XI Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, 'El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic', del lingüista de la UV Abelard Saragossà (Silla, 1954), suposa un doble homenatge: 'a l?escriptor valencià del segle XIX i a les dones i als homes a través dels quals (mirant-los, admirant-los i desitjant-los) l'autor de l'assaig es va identificar i es va integrar en la societat valenciana. Aquest origen humit i càlid va unit a un dels propòsits del llibre: procurar que els valencians que tenen interés per la llengua pròpia, no sols puguen llegir i entendre l?obra, sinó encara fer-ho amb gust i amb plaer (i, si és possible, amb passió).'
Pel què fa al XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, 'Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes', l'autor, Amagor Menéndez (doctor en química de la Universitat d'Oviedo), explica: 'el meu propòsit en escriure aquest llibre: mostrar els nous rumbs cap als quals caminen la ciència i la tecnologia d?allò més menut, però amb un llenguatge accessible al gran públic.' Segons Menéndez, 'vivim en una societat cientificotecnològica. Amb freqüència ens bombardegen amb el fantasma del canvi climàtic o la perillositat de les antenes de ràdio. Una societat científicament informada podrà participar racionalment en la presa de decisions i serà menys susceptible de manipulació per grups de pressió.'
Veredictes avançats
Amb una setmana d'antel·lació es van saber els guardonats que queden i que també han recollit el premi: 'Fantasfrizy', de Maria Carme Roca, ha obtingut el XIV Premi Bancaixa de narrativa Juvenil; Pep Castellano és l?autor guardonat amb el XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre; i el IV Premi de Teatre Ciutat d?Alzira Palanca i Roca és per a 'Mans quietes!', de Piti Español.
Foto (d'esquerra a dreta): Abelard Saragossà, Amador Menéndez, Pep Castellano, Maria Carme Roca, Antoni Prats i Joan Pons. · L'Editorial Bromera publicarà Herta Müller, la Premi Nobel 2009
L'editorial Bromera publicarà al català l'obra de Herta Müller, recent guanyadora del Premi Nobel de Literatura. Fins ara era inèdita en català. Bromera ha competit amb tres editorials més que negociaven per obtenir els drets de publicació. Al voltant del 10 de desembre, dia en què es lliuraran els guardons, Bromera publicarà dues novel·les: 'L'home és un gran faisà en el món' (podeu llegir-ne un fragment, en exclusiva) i 'La bèstia del cor'.Bromera ha contractat de moment quatre títols. A més dels ja dits, de cara a la primavera del 2010 també publicarà el llibre de relats 'En terres baixes', que és el primer que va publicar i que va ser censurat a Romania i fins molts anys després no es publicaria íntegre a Alemanya; i la seva darrera novel·la, 'Atemschaukel' (encara no té títol en català), que segons la crítica internacional, és l'obra més poderosa de l'autora. Però Herta Müller té vint-i-dues obres publicades fins ara, entre les quals hi ha també poesia i assaig. La voluntat de Bromera és no quedar-se amb aquests quatre títols inicials, sinó apostar per l'autora i anar oferint tota la seva obra al català, segons que ha explicat a VilaWeb el director literari, Joan Carles Girbés.
Bromera ha aconseguit els drets de publicació contra pronòstic. Com va anr la negociació? Diu Girbés: 'De vegades no és una qüestió de diners només aconseguir els drets. En qualsevol negociació de drets totes les editorials interessades tenen unes virtuts que encaixen amb el que vol l'autor. Hi ha una part contractual i una altra part més relacionada amb el catàleg, la seriositat etc. En el nostre cas, diria que va pesar la il·lusió amb la qual vam defensar la voluntat de publicar-la i també el fet que siguem una editorial independent, que no formem part de cap gran grup. De fet, Müller a Alemanya publica en una editorial independent.'
'Ens fa moltíssima il·lusió publicar Herta Müller. Però el fet que encara no es trobés editada en català m'ha fet reflexionar: Com és que cap editor català ha apostat fins ara per aquesta autora? El dia que es va saber la guanyadora del Nobel, molts editors vam patir la síndrome del 'Herta què?'. És una autocrítica que vaig anotar al bloc ('Tirant al cap'). De vegades els editors no posem prou atenció en autors que tenen un gran potencial com la Herta Müller, i en canvi aquesta és part de la nsotra feina.'
Bromera ja té precedents en publicar premis Nobel, perquè en el seu catàleg figuren les obres del turc Orhan Pamuk (Premi Nobel 2006) i de l'egipci Naguib Mahfouz (Premi Nobel 1988). Però Joan Carles Girbés ens confirma que Bromera no persegueix els Nobel de Literatura per sistema. En el cas de Herta Müller, què el va fer decidir d'apostar-hi? Respon: 'Encara sota la síndrome del 'Herta què?', vaig començar a cercar informació de l'autora per internet. Vaig trobar fragments de la seva obra en anglès, en castellà; vaig descobrir la seva vida... De seguida em va interessar i la vaig imaginar en el nostre catàleg: Herta Müller té una veu molt personal, és especialment atractiva la seva escriptura, però no és una escriptora amable, parla d'emigrants, de desposseïts... És una realitat que convé reivindicar perquè no es repeteixin els fets terribles que ella explica.'
Girbés també destaca la seva sensibilitat: 'Són històries dures les que planteja, però explicades amb molt de sentiment. Aquesta autora té la capacitat de crear imatges a partir de la quotidianitat, fer de la quotidianitat metàfores brillants. I això és la força de la paraula. Això és la gran literatura.'
La literatura d?aquesta autora està impregnada de vivències personals. Ella mateixa ha dit que tot el que ha escrit està relacionat amb el que li va tocar viure durant trenta anys sota una dictadura, la de Ceaucescu a Romania. Müller va néixer en un poble romanès amb majoria de parla alemanya.
El faisà i la bèstia al cor
Segons una nota de l'editorial, 'L?home és un gran faisà en el món' (que té 128 pàgines i el tradueix Ramon Monton) retrata la desintegració d?una comunitat germànica a la Romania rural, dins d?una atmosfera opressiva d?insòlita cruesa. I 'La bèstia del cor' (que tradueixen Laura Albinyana i Josep Franco), distingida amb el premi IMPAC (que atorguen els bibliotecaris a Dublin a un llibre traduït a la llengua anglesa), narra la història d?un grup d?amics, estudiants, professors i enginyers que sucumbeixen a la dictadura romanesa i se suïciden.
M. S. · Sota tempesta, l'escriptora i els seus lectors
Quan fa tres anys de 'Un home de paraula', en què narra la pèrdua i el dol per la persona estimada, Imma Monsó torna a publicar un llibre, 'Una tempesta' (la Magrana), amb força diversió: intriga, humor, metaliteratura, en què retroba elements del primer llibre que va publicar 'Millor que no m'ho expliquis'. És la història d'una escriptora amb un mètode ben particular d'escriure, d'un jove que viu al límit, i d'un altre que és un neuròtic.La sinopsi del llibre és molt suggerent: Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada en un poble del Pirineu es troba una ambulància a la carretera, en plena tempesta. A dins, un jove que acaba de morir d'accident. L'únic indici per esbrinar la identitat és un mòbil. El darrer missatge que ha rebut diu: 'Deixo el bacallà al forn, per si no vens a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30'. L'escriptora descobreix així que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. En canvi, ella ho sap. En iniciar la seva intervenció, pren una decisió al respecte.
Explica Monsó: 'D'entrada el que m'interessava era la intriga, però de mica en mica va anar agafant pes la part de la xerrada de l'escriptora amb els seus lector. Aquesta tertúlia és la part més divertida de la novel·la. Al principi no havia de tenir el pes que al final ha tingut. N'havia de tenir menys. Però conforme anava escrivint s'anava fent més forta i interessant del que volia. I al final té un pes molt fort.'
?S'ha sentit còmoda fent que la protagonista sigui una escriptora?
?En un principi havia de ser una investigadora, però va anar derivant cap a l'escriptora. M'agrada escriure de coses que conec. M'agrada estar ben a prop del tema que escric, perquè sempre aprofundeixes en funció del que saps. Per altra banda, amb 'Un home de paraula' portava dos anys de xerrades amunt i avall, i hi havia pensat molt en aquesta relació que s'estableix entre l'autor i els lectors, la diferència entre públics, les dinàmiques pròpies de cada grup...
?Hi ha molta literatura dins la literatura?
?El joc metaliterari hi és, però sobretot el que destaco és la relació de l'escriptora amb el seu públic, amb els seus lectors. És molt interessant, perquè els lectors són uns complets desconeguts per l'escriptor, però en canvi els lectors creuen i a vegades saben moltes coses de l'autor.
?L'escriptora té un mètode molt particular d'escriure.
?La pregunta 'com escrius?' surt sempre a les tertúlies. I a mi és una pregunta que m'és impossible de respondre, sóc incapaç d'explicar-ho, perquè quan escric entro en un grau de concentració tal que em situo en la part inconscient de la personalitat. És un estat en què entra en joc el subconscient. A la protagonista de la novel·la li passa això però portat a l'extrem. I, és clar, és com si haguessis agafat una gran trompa i l'endemà haguessis d'explicar amb pèls i senyals el que vas fer i vas dir. És molt difícil. Jo crec que en narrativa de ficció i sobretot en poesia es passa per un estat d'inconsciència. I per això també al llarg de la història els escriptors han utilitzat el recurs de les substàncies estimulants, de l'alcohol etc, per entrar en aquest estat. Aquest és un dels temes importants de la novel·la.
?Altres temes que afronta en la novel·la?
?El llibre mostra dos paradigmes a través de dos personatges masculins: En Sergi és 'parapentista' i viu al límit el moment present, amb una intensitat màxima, amb una passió absorbent i viciosa gairebé, sense pensar en el futur. En canvi, l'Hug és un neuròtic de manual, un obsessiu compulsiu (un tipus de caràcter que m'és més pròxim, que reconec molt i que ja vaig tractar al meu primer llibre). En Sergi sap molt bé que una cosa és el rumb i l'altra la deriva. En canvi, l'Hug pateix l'ansietat anticipatòria, que és una metàfora del moment actual que viu la societat, amb aquesta por a allò imprevist, la malaltia, la higienització del món, de les pors que tenim, del ser políticament correcte... Sí, un món bastant malalt. El món està atacat de la por de tenir por. I només cal veure la quantitat de fòbies que han aparegut recentment, és increïble.
En el llibre tracto l'ansietat anticipatòria, la relació de l'escriptor amb els seus lectors i també parlo de la relació amb l'activitat que fem, amb la feina creativa i remunerada. Sóc d'una generació que vam posar moltes expectatives en la feina. Era un temps que podíem triar la feina que volíem fer i pensàvem que podíem passar-nos-ho bé amb la feina, que ens podia gratificar. Això és un tema generacional, perquè els de la meva generació vam ser uns mimats en aquest sentit. Ara no t'ho pots plantejar això així. L'escriptora de la novel·la se senti culpable de tenir una professió amb la qual s'ho passi bé. Té sensació de culpa pel fet de sentir-se gratificada per la feina que fa. És una 'culpeta' molt cristiana aquesta, i molt femenina. I l'escriptora manifesta aquesta culpa petita.
?Va ser difícil posar-se a escriure després de la intensitat amb què va viure tot el procés de 'Un home de paraula'?
?Començar a escriure 'Una tempesta' després de 'Un home de paraula' va ser un alliberament. És un alliberament distanciar-te d'un tema tan personal. I estava molt cansada que em confonguessin amb el personatge, encara que la novel·la era cent per cent autobiogràfica i així jo ho havia manifestat. I ha estat molt més divertit escriure aquest llibre. Per a mi, com menys autobiogràfic és un llibre més divertit m'ho passo. Encara que el plaer hi és sempre, perquè sigui d'una manera o d'una altra aconsegueixes prendre una distància. És imprescindible per fer literatura., I , per altra banda, és que a mi em diverteix escriure. Jo em diverteixo escrivint.
?El llibre té bones dosis d'humor.
?Perquè l'humor en aquest llibre i com em passa sempre passa a ser rellevant sense buscar-ho. Encara que a 'Una tempesta' potser n'hi ha més que en els altres. Diria que recupero l'humor de la meva primera novel·la, 'Millor que no m'ho expliquis'. I hi ha altres elements d'aquest llibre que em lliguen a la primera novel·la. Per exemple, la manera d'escriure: he escrit la novel·la sense saber què passaria però coneixent el final; i també recupero un personatge del tot obsessiu.
?Perquè una dosi d'intriga? Hi havia en un primer moment la intenció de fer una novel·la de gènere?
?No he fet mai novel·les de gènere, però, a mi, la intriga m'agrada, encara que després m'estiren més unes altrecoses. Perquè l'acció en certa manera m'avorreix.
M. S. · El clàssic nord-americà Sherwood Anderson, desè Premi Llibreter
El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya va proclamar la novel·la 'Winesburg, Ohio', del nord-americà Sherwood Anderson (Viena Edicions), Premi Llibreter 2009. El jurat considera que és un llibre extraordinari, imprescindible en la història de la literatura del segle XX, però d'un autor que encara no és gaire conegut aquí. En podeu llegir el primer capítol (en pdf) a la web de Viena. Aquest 2009 el Premi Llibreter fa deu anys.'Winesburg, Ohio' és un retaule de personatges curiosos, en forma de relats cosits per un personatge central, que és un periodista local.
L'editora de Viena, Isabel Monsó, troba que és un gran llibre d'un autor injustament oblidat. I que el Premi Llibreter és la confirmació que la col·lecció el Cercle de Viena és un encert. Comenta que la proposta de publicar Sherwood Anderson va venir del poeta Francesc Parcerisas, que n'és el traductor.
Jaume Vallcorba, editor d'El acantilado i de la versió castellana del llibre, explica que amb aquest autor comença una nova literatura nord-americana, pròpia, que ja no és deutora de l'europea. Diu: 'Sense Sherwood Anderson no hauria existit 'Manhattan Transfer' de John Dos Pasos ni les 'Cròniques marcianes' de Ray Bradbury. Sherwood Anderson representa un canvi d'estil, de punt de vista, un canvi dels personatges que s'hi belluguen'.
En la categoria d'Àlbum Il·lustrat s'ha destacat el llibre 'Compte amb la granota' (Editorial Juventud) de William Bee.
Foto (d'esquerra a dreta): Enric Viladot i Isabel Monsó, de Viena Edicions i Jaume Vallcorba d'Acantilado / Quaderns Crema. · Novetats a 'La cara fosca de les lletres'
'La cara fosca de les lletres' és una rara i valuosa col·lecció, per les obres que publica i pel treball de recerca que exigeixen. Va estrenar-se el 2007 amb 'Cartes a Màrius Torres' de Joan Sales. L'any passat hi va sortir un segon volum, que va impressionar el món cultural: 'Cartes completes (1960-1983)' de Mercè Rodoreda i Joan Sales. Ara arriben dos llibres més: de Lluís Ferran de Pol, 'Un de tants', i de Francesc Grau i Viader, 'Dues línies terriblement paral·leles'.La col·lecció que publica Club Editor aplega treballs literaris de frontera. Ho explica a VilaWeb Maria Bohigas, l'editora del segell: ''La cara fosca de les lletres' és formada per un conjunt d'obres que són gèneres de frontera. Ofereixen un lligam molt estret amb la realitat dels autors i amb la realitat històrica. Per exemple, 'Cartes a Màrius Torres' és un epistolari que Sales reescriu ja de gran, igual que el dietari que ara es publica de Francesc Grau i Viader. I 'Un de tants' de Lluís Ferran de Pol conté un primer text que és un relat i després vénen un seguit de cròniques, però tot forma un conjunt unitari.'
Per què han sortit junts aquests dos llibres? Què tenen en comú? Diu Maria Bohigas: 'Són dues visions de la guerra civil, que han deixat escrites soldats-escriptors. Però són dues mirades completament diferents: la de Lluís Ferran de Pol és la mirada d'un escriptor fet, madur i compromès, que ja el 1934 era oficial de Complement i al 1936-37 formava les milícies. En canvi Grau i Viader va ser de la Quinta del Biberó. El van cridar a files quan tenia disset anys i el van destinar a una unitat de xoc on va viure alguns dels episodis més cruents de la guerra. I tota la vivència la va anar relatant en un dietari, que va llençar just abans de ser capturat per les tropes franquistes. Perdut el diari sota la runa i passada tota una vida sense poder tornar a explicar aquells episodis, ja de gran, Grau i Viader va tornar a escriure el dietari posant-se en la pell d'aquell soldat adolescent que fou.' Per Maria Bohigas, aquestes dues visions també reforcen la idea que la recuperació de la memòria històrica és la recuperació de moltes memòries, i que és important evitar de caure en maniqueismes.
Tots dos llibres ja s'havien editat fa dècades, però sense èxit. 'El de Grau i Viader va sortir a la dècada dels setanta a Pòrtic, però llavors aquests temes no interessaven, més aviat la gent els defugia, i el llibre va caure en l'oblit. I el de Ferran de Pol és un material que formava part d'un volum més ampli. És per això que aquests textos, que per a mi són superiors a 'Abans de l'alba', havien passat desapercebuts.'
De cara a l'any que ve, 'La cara fosca de les lletres' publicarà la continuació del dietari de Francesc Grau i Viader, al camp de concentració de Miranda d'Ebre. I també oferirà una altra perla d'un oblidat, Ferran Planes, 'El desgavell'. Aquest llibre dóna una tercera visió de la guerra, encara, que és la picaresca de la guerra. Planes era un home lúcid i descarat, que escriu amb una llibertat de to envejable, i amb una ironia que no està per contemplacions. El llibre el va editar Selecta el 1969 i va fer escàndol.'
Literatura occitana d'altura
Aquesta tardor Club Editor també ha recuperat 'Catoia l'enfarinat' de Joan Bodon, escrit originalment en occità i publicat per primera vegada al club dels novel·listes l'any 1973. És considerada la novel·la occitana moderna per excel·lència. Situada a la França d'entre guerres, 'Catoia l'enfarinat' és la història d'un noi fill de l'última família occitana de refractaris, una secta catòlica. L'avi el prepara per ser l'hereu de la 'Petita Església' contra la voluntat de la mare.
Diu Bohigas: 'Bodon va escriure aquesta novel·la en un moment en què l'occità era una llengua agònica, gairebé morta. I la història que planteja és una paràbola de la situació de la llengua i la cultura occitana. I ens explica què passa quan les coses agonitzen. És una novel·la sobre la marginació voluntària. I puc dir que és de les novel·les més boniques i estranyes que he pogut llegir. Estranya pel què té d'original la temàtica. I m'interessa molt el fet de com un occità criat en la cultura francesa es posa a escriure en la llengua de la seva mare, i ho fa introduint la maduresa literària que li ha donat la formació francesa. I la capacitat de fer una obra plena i madura des d'una situació de solitud total.'
L'últim Connelly que és el primer
Club Editor també ha publicat la darrera novel·la policíaca de Michael Connelly, 'El veredicte de llautó' (traducció de Joan Puntí), que curiosament és la primera que es tradueix al català. L'autor va rebre el Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra al febrer d'enguany, però Bohigas diu que ja el tenia contractat.
I com va ser que va comprar-ne els drets? No sembla a primer cop d'ull un autor per a el Club dels novel·listes... 'Sóc una lectora adicta del Connelly de fa molts anys. És un autor que m'agrada molt. Però no havia pensat d'incorporar-lo al catàleg fins fa ben poc, segurament perquè tenia unes fronteres mentals en relació a la novel·la de gènere que no sé d'on em venien. Amb aquest títol pretenc convocar lectors que tinguin ganes de passar una bona estona amb la lectura sense plantejar-se res més que això.'
M. S. · Escriptors TV
Consulteu el canal Escriptors TV. Hi trobareu més d'una vintena d'autors als quals hem demanat que llegeixin un fragment de les seves obres. Sílvia Alcàntara ens descobreix l'inici de 'Olor de colònia' (1984), una autora revel·lació, que ja ha venut fins ara 16.000 exemplars d'aquesta primera obra escrita ja en la maduresa. I també podreu veure i escoltar autors consolidats com Joan F. Mira, Joan Margarit i el desaparegut Baltasar Porcel. |
|
Vilaweb - Lletres
