| |  Vilaweb - Mail ObertMail Obert · · Podien haver dissimulat, si més no
La conferència de premsa d'ahir de Solbes es podia haver fet avui. Com passa en qualsevol negociació seriosa d'una qüestió fonamental. Podien haver comparegut avui a les deu del vespre amb cara d'esgotament i fer, si més no, l’efecte que treballaven per un acord sobre el finançament abans d’acabar l'any, quan era cronològicament possible. Però ni això no han fet. No era pas cosa d’irritar els periodistes ni la classe funcionarial madrilenya, que necessita tot avui per preparar el sopar, per un afer que, al capdavall, per ells no és sinó una molèstia pesada.La conferència de premsa d'ahir de Solbes es podia haver fet avui. Com passa en qualsevol negociació seriosa d'una qüestió fonamental. Podien haver comparegut avui a les deu del vespre amb cara d'esgotament i fer, si més no, l’efecte que treballaven per un acord sobre el finançament abans d’acabar l'any, quan era cronològicament possible. Però ni això no han fet. No era pas cosa d’irritar els periodistes ni la classe funcionarial madrilenya, que necessita tot avui per preparar el sopar, per un afer que, al capdavall, per ells no és sinó una molèstia pesada. Així, doncs, ni dissimular ni res: conferència de premsa ahir dient que havien fet tot allò que havien pogut, presentació d'un paper més inconcret que una cançó surrealista i, això sí, el PSC que retira, ben content, aquell ultimàtum que ningú no sabia de què anava. I a partir d'ara ZP ja pot tornar a perdre tant temps com calga. I a viure, que és Cap d'Any i toca festa grossa...
No cal fer grans càlculs sobre com serà el finançament. Som avui on érem abans-d'ahir. Ni idea. Ni una xifra sobre la taula. Ni una sola dada indiscutible que permeta de construir cap especulació sensata. Res, ben res. Que el càlcul es basarà en la població? Bé. Que defensava ningú una altra cosa? Que les comunitats autònomes tindran més diners i l'estat menys? Home, no caldria sinó que n’eixírem pitjor de com hi hem entrat! La vaguetat de Solbes va ser ahir soporífera, i són tantes les possibilitats de correcció obertes que ni els més atrevits no han provat de saber com canviarà l'escena. Ni tan sols quan. Els més optimistes diuen que a final de gener hi haurà una reunió dels consellers d'economia en què es pot resoldre la negociació. Em resulta del tot increïble. El 30 de desembre tenim un paper que hauria d'haver aparegut, com a molt tard, al juny, i ara faran miracles?
En tot cas, resta ben establert que ja ens han mogut la taula de bell nou. Allò que havia de ser un acord entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya, que més tard, si volien, les altres autonomies podrien adoptar, ha esdevingut una assemblea oberta de tots. D’un a un, sí, però ben lluny d’allò que diu l'estatut: una llei orgànica de l'estat espanyol que aquest mateix estat infringeix sense vergonya. Si ningú vol tirar coets d'alegria, amb aquestes dades, que faça. Com a única eixida d’aquesta ensarronada, solament veig la possibilitat d'un bon peix al cove, que tots els partits havien coincidit a rebutjar perquè ens ha portat on som. Però tant és. De moment, Solbes i els altres avui fan festa, no fóra que els catalans els espatllaren el sarau festiu. · Climent Garau
Hi ha gent que mai no reclama que li dónes les gràcies, però bé cal que li les donem. Gent que ha passat anys, dècades, alçant-se cada matí amb tots nosaltres al cap, cercant com fer avançar el país, la llibertat, la cultura, la llengua. Ahir al vespre a Palma n’homenatjaren un, Climent Garau , un home tranquil i serè, però també decidit, un referent no solament de les Illes, sinó de tot el país. I encara que ell no ho haja demanat mai, crec tots ens vam sentir feliços de poder-li dir gràcies.
Hi ha gent que mai no reclama que li dónes les gràcies, però bé cal que li les donem. Gent que ha passat anys, dècades, alçant-se cada matí amb tots nosaltres al cap, cercant com fer avançar el país, la llibertat, la cultura, la llengua. Ahir al vespre a Palma n’homenatjaren un, Climent Garau, un home tranquil i serè, però també decidit, un referent no solament de les Illes, sinó de tot el país. I encara que ell no ho haja demanat mai, crec tots ens vam sentir feliços de poder-li dir gràcies.
A en Climent, el conec de fa molts anys, des de la primera vegada que em féu pujar a Lluc, com tanta gent hi ha fet pujar a parlar per Blanquerna, amb Blanquerna. I crec que és una de les persones més sensibles, més elegants i més íntimament compromeses amb el nostre país que he conegut mai. Amb la seua tenacitat incansable d'home que va pas a pas, Climent ens ha ensenyat que el compromís amb la llengua, amb la cultura, amb la llibertat i amb el país no en sap res, ni d'horaris ni de comoditats. Potser n'hi ha que tenim molta pressa i el seu pas ens ha paregut curt a vegades, però la tenacitat d'haver-ne fet un darrere un altre des de fa dècades, en el mal temps i en el temps millor, sempre l'un darrere l'altre sense aturar-se mai, li atorga una solemnitat difícil de repetir i el fa mereixedor del solemne respecte que li professe en privat i que vull fer públic avui.
També perquè, el seu mestratge nacional i democràtic, l'ha exercit no solament en generacions senceres de mallorquins, en l'illa que ha estimat amb passió. Molta gent, del continent estant també hem sentit sovint la seua escalfor i l'estimem com un dels nostres companys grans, perquè és un home que ha estat allà, al peu del canó, quan calia i quan no calia, donant exemple, donant-nos exemple. I que siga per molts anys! · Aparentar allò que no som
Ahir trenta mil espectadors anaren al Camp Nou a animar la selecció catalana, seguint una tradició que tothom ja reconeix que no té gaire futur. La selecció balear solament jugà una vegada, fa sis anys, i no se n'ha sabut res més. La valenciana fa tres anys que no ix al camp. Tot plegat fa que ens demanem si té sentit provar d'aparentar perpètuament que som una cosa que no som o si no fóra hora de deixar-se d'excuses i de proposar-nos com a objectiu concret d'obtenir allò que cal per a ser i deixar d'aparentar. És a dir, un estat.
Ahir trenta mil espectadors anaren al Camp Nou a animar la selecció catalana, seguint una tradició que tothom ja reconeix que no té gaire futur. La selecció balear solament jugà una vegada, fa sis anys, i no se n'ha sabut res més. La valenciana fa tres anys que no ix al camp. Tot plegat fa que ens demanem si té sentit provar d'aparentar perpètuament que som una cosa que no som o si no fóra hora de deixar-se d'excuses i de proposar-nos com a objectiu concret d'obtenir allò que cal per a ser i deixar d'aparentar. És a dir, un estat.
Aparentar això que no som té sentit, si mena enlloc. Com una transició esperançadora. La selecció catalana de futbol, per exemple, va començar l'actual etapa fa onze anys jugant contra Bulgària. Aleshores ens digueren que calia lluitar per aconseguir-ne l'oficialitat, tot demostrant que la gent la volia. Hi ha molta gent que ha treballat per fer-ho possible, i molt intensament. Esportistes individuals, entitats com la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, clubs. Al País Valencià l'ambient ha estat molt menor, però organitzacions i grups han fet també tot allò que han pogut per trencar l'apatia ambiental.
Però, al cap d'una dècada, les seleccions no solament no tenen la menor perspectiva d'arribar a jugar oficialment en un futur pròxim, sinó que l'ofensiva espanyola contrària és evident. La selecció catalana de rugbi, per exemple, ha perdut la darrera batalla jurídica amb una sentència que hauria de fer morir de vergonya qualsevol jutge. La justícia francesa, en aquest cas, no ha reconegut que Catalunya era fundadora basant-se en una decisió posterior del règim feixista de Franco. Fóra inimaginable que cap tribunal de cap país acceptara un decret de Pétain o dels ocupants nazis a l'hora de justificar una decisió contra França. Però és que hi ha una diferència que ho marca tot: nosaltres no tenim estat i ells sí. I això, tenir estat o no tenir-ne, és l'única cosa que de veritat acaba comptant. Compta tant que, fins i tot seleccions històricament indiscutides com la de Gal·les i d'Escòcia veuen amenaçat el futur per la pressió internacional que reclama una selecció de la Gran Bretanya que mai no ha existit.
En aquest context més val que siguem conscients que fins i tot els pocs triomfs que hem aconseguit semblen ara amenaçats. Catalunya té seleccions oficials competint en esports poc populars com el corfbol, el pitch and putt, el futbol australià o les curses de muntanya. Però ni així no ens deixen tranquils. Espanya aquests dies prova de trobar jugadors de corfbal únicament per poder qüestionar la presència catalana dins la federació internacional. Qüestionament que, en el cas del futbol australià, suscita fins i tot sense tenir ni practicants. Únicament l'existència internacional de la selecció valenciana de pilota (encara que a vegades haja competit com a 'Espanya') i la peculiar situació de la selecció d'hoquei, competint com a equip americà, aporten una miqueta d'esperança. Però ben poca i molt costosa.
Per això la pregunta inevitable és si no fóra molt més prudent, he dit prudent sí, de tenir un estat propi. Fa una dècada llarga que pretenem que el món ens acomode com un fenomen especial, i amb això aigualim, d'alguna manera, el debat de fons. Tot indica que avui hi ha més independentistes que mai i que al Principat fins i tot potser són majoria. Però, paradoxalment, no hi ha manera que els partits nacionals troben la manera de posar el debat cruament sobre la taula. Fóra bo que s'adonaren que la gent no vol aparentar d'una manera permanent i que la fatiga i la decepció s'acumulen a l'espera d'alguna idea concreta, d'un pla que no siga un simple càlcul electoral, un espectacle per a concretar el repartiment de quotes de poder. · Guantánamo basc
Un pas més ahir. El Suprem espanyol va dissoldre ANB i el PCTB. Va ordenar la dissolució d'un grup parlamentari basc, dels grups independentistes en les Juntes Generals de Biscaia i Àlaba i dels grups municipals d'ANB en 125 ajuntaments. Tenen deu dies i prou. Fins ara els tribunals havien provat d'impedir la participació de l'esquerra abertzale abans d'unes eleccions amb il·legalitzacions i processos, però ara fan un pas més i anul·len directament els vots d'un nombre important de ciutadans. Els anul·len, sense més ni més. En un Guantánamo proper i brut, la violència d'ETA justifica, segons alguns, que es prenguen decisions arbitràries que eliminen, per a una part de la societat, les garanties democràtiques. Com fa el govern de Bush en la base caribenca.
Un pas més ahir. El Suprem espanyol va dissoldre ANB i el PCTB. Va ordenar la dissolució d'un grup parlamentari basc, dels grups independentistes en les Juntes Generals de Biscaia i Àlaba i dels grups municipals d'ANB en 125 ajuntaments. Tenen deu dies i prou. Fins ara els tribunals havien provat d'impedir la participació de l'esquerra abertzale abans d'unes eleccions amb il·legalitzacions i processos, però ara fan un pas més i anul·len directament els vots d'un nombre important de ciutadans. Els anul·len, sense més ni més. En un Guantánamo proper i brut, la violència d'ETA justifica, segons alguns, que es prenguen decisions arbitràries que eliminen, per a una part de la societat, les garanties democràtiques. Com fa el govern de Bush en la base caribenca.
La democràcia té un dels pilars precisament en el fet de ser universal. Les regles s'apliquen a tots els ciutadans sense excepció i no hi ha lleis o decisions que s'apliquen en particular a grups ideològics i encara menys a grups nacionals, sense que se'n ressenta el fons profund de la convivència. Una persona pot ser perseguida, jutjada i empresonada, si comet un delicte. I quan això passa, han de prevaler totes les garanties de la llei, començant per la independència del poder judicial, que hauria de blindar els ciutadans de possibles abusos del govern.
Però ací ens trobem que els jutges treballen per l'estratègia del govern i no solament neguen el principi d'innocència, ans s'inventen un principi de culpabilitat aplicable a la carta a una ideologia o fins i tot a un sentiment. Hem arribat en un punt que qualsevol simpatitzant de l'esquerra abertzale és culpable d'entrada. Culpable de ser d'això tan nebulós i abstracte que en diuen l'entramat d'ETA, haja fet què haja fet o no haja fet què no haja fet. Fins i tot s'arriba a jutjar la intenció o la possibilitat d'una futura intenció de delinquir. Per castigar no pas el delicte sinó la possibilitat que hi haja delicte. I això és molt greu perquè quan això passa, i exactament perquè passa d'una manera arbitrària i solament contra uns, la democràcia entra en un túnel molt, molt, fosc. · Reivindicació de Galileu
Ahir Benet XVI va tornar a reconèixer que l'Església anava equivocada quan acusà d'heretgia Galileu Galilei, un dels científics de la història més impressionants. Però ho va reconèixer sense proclamar l'error complet ni oferir una restitució total que Galileu no necessita, però l'Església potser sí. Quan bufen vents que posen en relleu de bell nou la distància entre la fe i la ciència, l'acceptació de l'error comès contra un home aclamat i respectat per les coses que va fer segles ha sembla que no acabe d'arribar. I això resulta inquietant.Ahir Benet XVI va tornar a reconèixer que l'Església anava equivocada quan acusà d'heretgia Galileu Galilei, un dels científics de la història més impressionants. Però ho va reconèixer sense proclamar l'error complet ni oferir una restitució total que Galileu no necessita, però l'Església potser sí. Quan bufen vents que posen en relleu de bell nou la distància entre la fe i la ciència, l'acceptació de l'error comès contra un home aclamat i respectat per les coses que va fer segles ha sembla que no acabe d'arribar. I això resulta inquietant.
Recordem-ho. Galileu va defensar les teories heliocentristes que avui ningú no posa en dubte: la terra gira al voltant del sol. Contra aquest descobriment de Copèrnic els eclesiàstics van esgrimir velles citacions de la Bíblia interpretades al peu de la lletra, dels Psalms a l'Eclesiasta, en què els inquisidors van trobar paraules i frases que negaven tota possibilitat que no fóra la d'una Terra que era el centre de l'univers. Van acusar Galileu d'heretge, el van ficar a la presó, van prohibir alguns dels seus llibres i el van obligar a renegar d'allò que havia après. No va valer en favor del savi ni tan sols el recurs a Agustí d'Hipona, que al segle IV ja criticava qualsevol lectura literal dels llibres sagrats. Galileu va haver de callar. Tant va callar que ni tan sols va pronunciar la famosa frase 'eppur si muove' ('però es mou...') que la llegenda li atribueix.
Sembla impossible que encara avui la figura i l'obra de Galileu puguen ser objecte de controvèrsia i, tanmateix, ho són en alguns cercles de l'Església. Cal recordar que va ser Joan Pau II, l'any 1992!!, el primer papa que va reconèixer oficialment que la Terra girava al voltant del Sol. I cal advertir encara que dins el Vaticà hi ha qui continua defensant que l'acarnissada persecució de Galileu va ser justa, amb l'argument que en aquell moment era més 'sensat' no creure en els seus descobriments que no pas creure-hi i que les teories del savi toscà no podien ser acceptades tenint-ne únicament en compte la base científica, sinó sospesant també 'l'evident ansietat social' que suscitaven.
Però, en el fons allò que hi ha en joc és la interpretació literal de la Bíblia, una de les fonts d'errors i d'injustícies més gran de la història.
La interpretació literal de la Bíblia encara avui és defensada per gent amb conviccions religioses, poques, però sembla que cada vegada més influents. Igual que la interpretació literal de qualsevol llibre antic, especialment si és sagrat, aquesta actitud és simplement un despropòsit. Justificar posicions polítiques o socials, com la persecució de l'homosexualitat o l'oposició al sacerdoci de les dones sobre la base d'un text obscur de fa mil·lennis solament pot portar a una carreró sense eixida i és una pràctica gens recomanable. Perquè és cert que la Bíblia diu que l'homosexualitat és una abominació (Levític 18.22). Però si la llegim així, també hi trobarem que puc vendre les filles com a esclaves (Èxode 21.7) o que és lícit de matar-me si he treballat en dissabte (Èxode 25.2). I encara barbaritats més divertides: diu el Levític (11.7), per exemple, que tocar la pell d'un porc mort ens converteix en impurs. Però, si la toque amb les mans o amb els peus també compta? Si jugue a futbol en qualsevol posició sóc impur des del moment que toque la pilota. O és el porter l'únic impur? Són impurs tots els jugadors de bàsquet?
Tot plegat faria riure, si no fóra perquè en aquest temps que corre encara hi ha fanàtics de la Torà, de la Bíblia o de l'Alcorà que maten i assassinen en el nom de paraules escrites fa massa segles, i n'hi ha, ho vam tornar a veure ahir, que els reca encara de reconèixer la veritat científica i de demanar perdó pel dolor causat fa segles. · Impunitat
Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió.Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió. La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys.
Una part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d'extrema dreta ha estat i és viva al País Valencià, i com és d'important això encara avui per a interpretar la realitat que ens envolta. Hi van parlar, amb veus dures i directes, víctimes molt grans de la repressió de Franco, els terribles anys quaranta, que van relatar com la ciutat sencera era una presó amb tot d'edificis requisats per a encabir-hi més i més presoners. S'hi repassaren els fossars on jauen honorables ciutadans víctimes de la sevícia franquista, que el govern municipal del PP vol condemnar a l'oblit. I es digueren els noms dels camps de concentració on van passar les pitjors hores tants i tants valencians. El nombre de morts republicans a València supera de molt els de qualsevol altra demarcació; i la dada no és supèrflua per a explicar la realitat que vivim.
La transició va ser també especialment violenta, gràcies a això que n'han dit la batalla de València. La instrumentalització per la dreta extrema d'una determinada manera de ser valencià va portar a un atac insòlit contra les autoritats democràtiques, contra les universitats i contra la raó, a una sacralització de la histèria, a un enaltiment de la ignorància. També amb morts i amb bombes que volien matar com les que reberen Joan Fuster o aquell sant home dialogant que era el doctor Sanchis Guarner, bombes que mai ningú no ha provat d’investigar. L'assassinat de Guillem i la paròdia del judici subsegüent van deixar clar fins a quin punt les complicitats entre alguns poders públics i l'extrema dreta es poden exercir descaradament al sud del Sènia.
I van parlar tot d'organitzacions socials i polítiques que avui, avui, continuen rebent atacs i agressions. Des de la Intersindical Valenciana als partits polítics, el Bloc, Esquerra, que veuen com els assalten regularment les seus. Des d'Escola Valenciana a tot d'associacions i grups de caràcter local, víctimes d’amenaces i atacs continus. Avui.
No és casual això. Ni pot atribuir-se simplement a l'activitat dels grups feixistes. Perquè hi ha una dada objectiva que amaga moltes coses: la impunitat. És veritat que el Partit Popular té un interès especial a fomentar aquesta dinàmica agressiva, però no ho és menys que, quan el govern espanyol, i en conseqüència el control de la policia, és del PSOE, res no canvia tampoc a València. Com és el cas actual. Perquè ara el delegat del govern és socialista, però tampoc no fa res per a identificar i perseguir personatges i grupuscles que tenen carta blanca total a l'hora de cometre les seues accions, ni per escoltar les reclamacions dels qui les sofreixen. Per què? · La victòria
Ahir la Generalitat va donar per perduda la batalla: ciutadania deixarà d'ensenyar-se en anglès i les reivindicacions de la comunitat educativa valenciana seran tingudes en compte pel nostre govern, que havia volgut imposar el seu criteri, seguint el seu costum. Ho diré d'una altra manera: el PP reconeix sense dissimular gaire que ha perdut i fa marxa enrere. Això és tota una notícia al País Valencià de la prepotència tirànica. És la victòria dels mestres, la victòria dels manifestants, la victòria de la raó. La primera de les moltes que han d'arribar.
Ahir la Generalitat va donar per perduda la batalla: ciutadania deixarà d'ensenyar-se en anglès i les reivindicacions de la comunitat educativa valenciana seran tingudes en compte pel nostre govern, que havia volgut imposar el seu criteri, seguint el seu costum. Ho diré d'una altra manera: el PP reconeix sense dissimular gaire que ha perdut i fa marxa enrere. Això és tota una notícia al País Valencià de la prepotència tirànica. És la victòria dels mestres, la victòria dels manifestants, la victòria de la raó. La primera de les moltes que han d'arribar.
Vaig escriure fa setmanes que el PP havia perdut de vista l'horitzó, de tant cofoi que se sentia dels resultats electorals, i que això li faria cometre errors greus. El primer, i no serà el darrer, ha estat d'obligar a ensenyar ciutadania en anglès. Una obligació que no té més raó que el fet de voler-la boicotar per motius ideològics, però que ha desfermat un rebuig monumental, que es va expressar amb tota rotunditat en la manifestació del dia 29 de novembre.
Ara ha de canviar de posició, a conseqüència de l'allau de protestes i de l'amenaça de la vaga prevista per a demà, que de moment queda ajornada.
Lliçons? De primer, una de ben òbvia: que es pot guanyar el PP, cosa que al País Valencià començava a semblar impossible. Una altra: just quan els partits de l'oposició es manifesten més tous i disposats a anar al centre, la reacció social marca un abans i un després. I encara una tercera: es va demostrar a la manifestació, i fa dècades que es demostra, que solament hi ha una alternativa al País Valencià que tenim, i aquesta és el nacionalisme. Un nacionalisme incapaç de demostrar políticament la seua enorme força social. però que, una vegada i una altra, i ja fa unes quantes dècades!, és el dic que aguanta la inundació de vergonya i d’opereta que hem de sofrir.
No hi ha res, sinó les circumstàncies, que faça que els valencians visquem com vivim. No ens pesa cap càstig diví, ni tenim cap ADN alterat. No hi ha una història escrita enlloc que diga que nosaltres hàgem de viure en una societat tan mesquina, bruta i lletja com vivim. Aquesta victòria d'ahir, que no és gens petita, ens ho recorda, per si calia. · El dia del PSC
És dilluns i cada dilluns a Nicaragua, al carrer de Barcelona d'aquest nom, es reuneix la direcció del PSC. També avui. I ha de decidir si els seus 25 diputats de Madrid han de votar favorablement els pressupostos del govern Zapatero o han de sumar-se a la resta de forces polítiques catalanes que els rebutgen per l'ensarronada en què el govern espanyol converteix la negociació del finançament. Seria un dia important, doncs, si no fos perquè tots sabem què passarà: que votaran allò que ordene el PSOE. I he dit 'ordene', no 'opine' o 'demane', car la relació és de submissió pura i dura.És dilluns i cada dilluns a Nicaragua, al carrer de Barcelona d'aquest nom, es reuneix la direcció del PSC. També avui. I ha de decidir si els seus 25 diputats de Madrid han de votar favorablement els pressupostos del govern Zapatero o han de sumar-se a la resta de forces polítiques catalanes que els rebutgen per l'ensarronada en què el govern espanyol converteix la negociació del finançament. Seria un dia important, doncs, si no fos perquè tots sabem què passarà: que votaran allò que ordene el PSOE. I he dit 'ordene', no 'opine' o 'demane', car la relació és de submissió pura i dura.
El president Montilla no ha parat de dir aquests darrers anys que els diputats del PSC es deuen al PSC i no al PSOE. Avui veurem a qui es deuen, i serà al PSOE, no ens enganyem. Per molt que el PSC tinga la presidència de la Generalitat i per molt que els socialistes tinguen la greu responsabilitat de governar sense un euro a la caixa, no passarà res. Ho sap tot el país. Sabem que podrien tenir un gest de mínima dignitat, ja no dic d'autonomia, però, ca!, no el faran. Punt final, doncs.
I el problema saltarà, doncs, de teulada. El PSC demostrarà avui fins a quin punt és un partit dependent, una simple sucursal i fàbrica de vots per a escanyar-nos. I des d'aquest moment els qui tenim la responsabilitat de jugar som els altres.
En primer lloc i d'una manera molt important, els qui mantenen de president el cap dels socialistes: Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya. Ells continuen tenint la clau que fa que siguem on som i la responsabilitat de sancionar aquesta vergonyosa situació. A parer meu, el menyspreu del govern espanyol envers la Generalitat és un argument més que sobrat per a trencar l'actual govern.
Però, al final del tot, no ens enganyem, la responsabilitat final passarà a nosaltres, els ciutadans. Perquè no hauríem d'oblidar que Zapatero va treure un resultat extraordinari al Principat. Per por del PP o per què fos. I que aquest nombre important de vots legitima ara l'espoli i la burla contra la institució central de l'autogovern. Mai abans cap govern espanyol no s'havia atrevit a menysprear tant les institucions catalanes. A les mans dels ciutadans, en els vots en definitiva, hi ha la resposta. · I escriuré els noms...
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.) · Entesa
Els pressupostos del govern espanyol han tornat vetats del Senat. L'Entesa Catalana de Progrés, que agrupa des de l'any 2000 els partits catalans d'esquerres, s'ha esquerdat en un dels moments més solemnes de qualsevol legislatura: votant contra el vet els deu senadors del PSC i en favor del vet els sis d'ERC, ICV i EUiA. El cost real de la rebolcada del govern de Zapatero, a la qual s'ha sumat CiU, serà ben exigu, perquè PSOE, PNB i BNG aprovaran fàcilment els pressupostos al Congrés. El cost polític a terme mitjà i llarg, ja és tot un altre tema.Els pressupostos del govern espanyol han tornat vetats del Senat. L'Entesa Catalana de Progrés, que agrupa des de l'any 2000 els partits catalans d'esquerres, s'ha esquerdat en un dels moments més solemnes de qualsevol legislatura: votant contra el vet els deu senadors del PSC i en favor del vet els sis d'ERC, ICV i EUiA. El cost real de la rebolcada del govern de Zapatero, a la qual s'ha sumat CiU, serà ben exigu, perquè PSOE, PNB i BNG aprovaran fàcilment els pressupostos al Congrés. El cost polític a terme mitjà i llarg, ja és tot un altre tema.
El procés que va portar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat va ser lent i es va anar coent durant molts anys. Forma part de la llarga visió política de l'ex-president d'haver entès que els socialistes no podien guanyar tots sols les eleccions catalanes i que, per tant, no els tocava més remei que forjar una coalició amb Iniciativa i amb Esquerra Republicana; una coalició que faria possible un govern alternatiu al de Convergència i Unió. Però això necessitava temps per a anar prenent forma. Començà als ajuntaments, molt notablement al de Barcelona, i trobà una fórmula prou a mida en l'Entesa Catalana de Progrés, la coalició que al Senat sumava tots tres grups; alhora permetia al PSC de tenir el grup propi que al Congrés no és capaç de reclamar. Malgrat els detalls, és únicament al Senat on el tripartit ha estat 'un sol partit', un detall que cal no perdre de vista.
Perquè és allà precisament, al Senat, on ahir es va palesar la principal expressió de discrepància entre els tres grups de l'esquerra catalana de tot aquest segle. I la solemnitat de l'ocasió és de les que no s'obliden: ERC presentant un vet que, amb el vot de la resta, incloent-hi el PP, humilia el govern de Zapatero. No parlem d'una discrepància per una llei o d'un debat teòric. Parlem dels pressupostos, tombats d'una manera conscient, que capgiren les aliances que es van consolidar després del 14-M. I tombats sense la menor possibilitat d'entesa dels senadors de l'entesa: tots contra el PSOE.
No passarà res? En política voler anar de pressa és un error. No passarà res la setmana vinent, però el temps va corrent i va rosegant, indefallent, la fórmula màgica de Maragall. Perquè posa en evidència que era una fórmula amb trampa: el PSC ací serà tan autònom com vulga, però allà es blega a qualsevol cosa que diguen a Ferraz i llestos.
Malgrat tot i vist el menyspreu que gasta Zapatero, un dia d'aquests el PSC haurà de pensar seriosament què fa. I arribarà un punt que la tensió serà tan forta que els socialistes hauran de ponderar si volen continuar essent una sucursal del PSOE, més o menys maquillada, però submisa, al cap i a la fi, o si es rebel·len contra tanta prepotència. Jo crec que mai no trencaran amb el PSOE, ni sabent, com saben, que el preu serà de fer créixer, cada vegada més, la diferència que els separa d'Esquerra i ICV-EUiA.
Una Esquerra i una Iniciativa que ja amaguen molt malament la incomoditat que senten, que ja han tingut temps de sobres d'adonar-se que anaven equivocats quan somiaven que podien moure el PSC més enllà de l'àmbit del PSOE. I això, aquest adonar-se que anaven equivocats, és el tic-tac que va marcant la marxa cap al passat dels socialistes catalans, cap a l'època d'abans del tripartit. Per tant, segurament, si no hi ha 'sociovergència', cap a l'oposició. · Borbons
Deu són els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i en volgué canviar el nom pel de San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat.
El segon volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang.
Del tercer, en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat.
Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça.
Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en favor del seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó.
Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes.
Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II, i la Gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au.
I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa.
Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible de fer-ho, i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat.
Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'. · Credibilitat
L'ex-president Jordi Pujol va dir fa uns quants dies que més valia no convocar referèndums, si el Constitucional tombava l'estatut, i ahir, segons que expliquen, se'n va desdir. Més val així. Però el gest té poc valor, perquè s'acosta l'hora que ens explicaran la sentència del Constitucional i poca gent dubta que serà molt desfavorable. I els qui temen que, malgrat tot, la reacció serà mínima o nul·la, haurien de fer-se a la idea que és exactament per això que hi haurà sentència. Perquè els jutges i els qui els manen ja ho tenen en compte, que la reacció serà mínima. Ells. Si tingueren por d'una reacció impossible d'aturar, no la dictarien pas.
L'ex-president Jordi Pujol va dir fa uns quants dies que més valia no convocar referèndums, si el Constitucional tombava l'estatut, i ahir, segons que expliquen, se'n va desdir. Més val així. Però el gest té poc valor, perquè s'acosta l'hora que ens explicaran la sentència del Constitucional i poca gent dubta que serà molt desfavorable. I els qui temen que, malgrat tot, la reacció serà mínima o nul·la, haurien de fer-se a la idea que és exactament per això que hi haurà sentència. Perquè els jutges i els qui els manen ja ho tenen en compte, que la reacció serà mínima. Ells. Si tingueren por d'una reacció impossible d'aturar, no la dictarien pas.
La sentència és pura política revestida d'acte jurídic. Tan flagrant és la violació constitucional de l'estatut perquè tots els jutges de l'univers s'hi alcen contra? I ca! L'estatut pot passar la prova constitucional, si volen els jutges i ho accepten els partits espanyols, i per la mateixa raó, pot no passar-la, si no volen. Que no ens vinguen amb romanços, que, en la causa, no hi intervenen arguments jurídics, sinó posicions estrictament polítiques. Calculades, per tant. Si el Tribunal Constitucional sabés que una sentència desfavorable seua tindria per conseqüència una rebel·lió civil que portaria a la independència seria boig, si la dictava. El càlcul, el seu càlcul, és que hi haurà teatre gros i poca acció real.
La credibilitat d'un país no canvia en qüestió d'hores. I el nostre, per desgràcia, en té ben poca a l'hora de plantar-nos. Com podem veure ara mateix. Els nostres polítics fa molts mesos que saben què passarà i seria raonable que els quatre grups que van aprovar l'estatut al parlament, o els tres que el van aprovar al referèndum, ja hagueren fet públic alguna mena d'acord, el famós Pla B. Però això no ho veiem pas enlloc. Uns i altres es dediquen a fabricar titulars, a fer-se la traveta i a dir avui blanc i demà negre. Amb el PSC fent trampa al mig de tots, sí. Això, ja ho sabem des de l'endemà mateix de la votació al parlament. Però també amb CiU i Esquerra incapaces i impotents i amb ICV desapareguda. Partits que ja fa mesos que haurien d’haver anat preparant una resposta de debò. Farem un referèndum de resposta? Una votació solemne del Parlament per a corroborar l'estatut que va aprovar? Un intent de negociació amb la Unió Europea? La reclamació d'un estat federal? La proclamació de la independència?
El temps es va esgotant i ara solament mancava la crisi econòmica per a acabar d'esmorteir el debat i per a donar nous arguments als qui reclamen tranquil·litat, a costa de la nació i dels drets dels ciutadans. I amb el temps va esgotant-se també el crèdit dels nostres polítics i, evidentment, no parle pas de l'ex-president Pujol, en cap cas. Els partits són fonamentals, sí, l'eix vertebrador de la democràcia. Però, què passa, quan no són capaços de canalitzar les aspiracions de la gent que els vota, quan no responen a allò que se n'espera? · Un país de manifestants
Dissabte València va viure una manifestació molt impressionant. I no solament perquè era la més multitudinària des de l'època de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irac. Era impressionant sobretot perquè demostrava fins a quin punt una bona part de la societat valenciana està cansada de la política del Partit Popular i també perquè era ben visible que eren escoles i instituts de barris, pobles i comarques la base d’aquesta demostració. Des de baix, pujant com una onada difícil d'aturar. No era una manifestació d'oposició, sinó d'alternativa. I això ens ha de fer reflexionar.Dissabte València va viure una manifestació molt impressionant. I no solament perquè era la més multitudinària des de l'època de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irac. Era impressionant sobretot perquè demostrava fins a quin punt una bona part de la societat valenciana està cansada de la política del Partit Popular i també perquè era ben visible que eren escoles i instituts de barris, pobles i comarques la base d’aquesta demostració. Des de baix, pujant com una onada difícil d'aturar. No era una manifestació d'oposició, sinó d'alternativa. I això ens ha de fer reflexionar.
Quan tanta gent és capaç d'eixir al carrer d'una manera tan organitzada i multitudinària sense cap força política al darrere, vol dir que alguna cosa passa. No se’n fan, de manifestacions com aquesta, d’aquest volum i amb aquesta capacitat de construcció, cada dia en cada ciutat. La de dissabte, la podem comparar amb les grans manifestacions sobiranistes d’aquests darrers anys a Barcelona i amb les manifestacions contra la guerra de l'Irac. Però amb poques més. I tanta capacitat solidària demostra que la societat valenciana viu, sota una capa de gel, canvis molt importants. De curta volada i de llarga volada.
La manera tan delirant com el conseller Font de Mora s’ha ficat en l’atzucac on es troba fa pensar que les darreres victòries electorals del PP poden haver tingut un efecte narcòtic sobre aquest partit. Va tan segur que manarà sempre, que no té fre ni prudència. I això el portarà, ja l’ha portat a cometre errors. Mentre caminava entre els manifestants pel carrer de la Pau un home em va dir que els grans canvis polítics sempre havien començat amb mobilitzacions des de l'escola. No n'estic segur, però és possible. Dissabte, veient passar una pancarta i una altra, gent amb nom de barri, d'institut, de poble, de ciutat, d'escola, es dibuixava una geografia valenciana ben allunyada de l'oficial, però poderosa, molt poderosa; una base real de canvi que té la cultura nacionalista de lligam. No era una manifestació nacionalista, però era el nacionalisme que la protagonitzava i li donava el sentit darrer, i això ho sabíem tots.
I ací hi ha una segona reflexió a fer, aquesta de més abast. Al País Valencià la governació ha estat un joc entre un PP inclassificable i un PSOE penós. Però, contra allò que molts diuen aventure un espai que s'obre al marge d’aquests dos partits, especialment vista la ruïna del partit socialista. No parle d'un espai d’un partit concret o d’una coalició, sinó d'un estat d’ànim, d'una cultura, d'un nou referent, civils. Els nacionalistes, de totes les classes i idees, som molt més forts que no gosem creure nosaltres mateixos, i hem crescut molt aquestes darreres dècades, també en edat, capacitat de convocatòria, respectabilitat i coneixement. I dissabte hi havia també pels carrers de València, viu i d’una força inusitada, el sentiment que el valencianisme, el catalanisme, el nacionalisme no solament no s’amaga ni es refugia en la derrota, sinó que s'alça com una única barrera real i creïble a la barbàrie pepera. Escola a escola, institut a institut, barri a barri, poble a poble, comarca a comarca.
Això vol dir molt, però pot acabar, una vegada més, en no res. Perquè sense política, no hi ha país, i de moment som (pràcticament) un país de manifestants i prou. Però faríem mal fet de no adonar-nos que eixe riu de manifestants és la base sobre la qual hem de construir, aprofitant que ara tenim més capacitat, més infrastructura, més xarxa, més coneixement i més experiència que mai. · Tarancón
Recorde com m'impressionà, al final del franquisme, allò que cridaven els falangistes, 'Tarancón al paredón'. M'impressionà perquè em desconcertava, atès que, en el meu entorn, l'església formava part del franquisme. Al Principat, una bona part de l'església havia resistit. A València, malgrat Tarancón i la gent de Saó i de mossèn Espasa, de Pere Riutort i de tots aquells, no. A València Franco anava sota pal·li i Tarancon, que avui rep a Borriana, el seu poble, un homenatge, representava l'església que podria haver estat: culta i dialogant. L'antítesi d'aquest Rouco que aixeca esglésies a València pels màrtirs de la 'cruzada', alhora que pregona amb tot el cinisme que cal oblidar el passat.
Recorde com m'impressionà, al final del franquisme, allò que cridaven els falangistes, 'Tarancón al paredón'. M'impressionà perquè em desconcertava, atès que, en el meu entorn, l'església formava part del franquisme. Al Principat, una bona part de l'església havia resistit. A València, malgrat Tarancón i la gent de Saó i de mossèn Espasa, de Pere Riutort i de tots aquells, no. A València Franco anava sota pal·li i Tarancon, que avui rep a Borriana, el seu poble, un homenatge, representava l'església que podria haver estat: culta i dialogant. L'antítesi d'aquest Rouco que aixeca esglésies a València pels màrtirs de la 'cruzada', alhora que pregona amb tot el cinisme que cal oblidar el passat.
De Tarancon, malgrat tot, n'he sabut poc. Fúlvia Nicolàs, amb la seua provada capacitat, el va entrevistar en un llibre publicat per Tàndem fa molts anys i que avui és difícil de trobar. Repassant-lo apareix la imatge d'un home sensat, de compromisos bàsics, però clars, i obert. Entenguem-nos: no era un Llidó o un Xirinachs, de cap manera. Però tampoc no era aquesta pesantor agra que hem d'aguantar avui, amb els crits espasmòdics de la COPE inclosos.
Sóc de l'opinió que els qui no som cristians no n'hauríem de parlar gaire, de l'església, que, al capdavall, és cosa dels fidels i del clergat. I no trencaré ara la regla, més enllà d'allò que és imprescindible per a deixar clar, i l'ombra de Tarancon ho demostra, que en tot cas són ells mateixos que s'han ficat en el forat on són; que podria haver-hi hagut una altra església. És clar que en el pecat hi ha la penitència..., no? · La por d'elles
Comence a repassar la llista de dones mortes a mans del marit, del company, de l'amant o d'algun home circumstancial. Prove de fer-ne una llista més o menys exacta. Ací una senyora de quaranta-cinc anys ofegada a Castelló pel seu home, allà un cadàver aparegut a Sant Just, partit en dos trossos. Més enllà un xicot d'Alcoi que estrangula la xica i es lliura a la policia. I encara una dona de Badalona, cremada viva pel marit. Són rastres d'odi personal, però també d'alguna cosa més. D'alguna cosa que ens afecta a tots.Comence a repassar la llista de dones mortes a mans del marit, del company, de l'amant o d'algun home circumstancial. Prove de fer-ne una llista més o menys exacta. Ací una senyora de quaranta-cinc anys ofegada a Castelló pel seu home, allà un cadàver aparegut a Sant Just, partit en dos trossos. Més enllà un xicot d'Alcoi que estrangula la xica i es lliura a la policia. I encara una dona de Badalona, cremada viva pel marit. Són rastres d'odi personal, però també d'alguna cosa més. D'alguna cosa que ens afecta a tots.
Arribe al capdamunt de la llista, la més pròxima que trobe, d'aquest mateix mes de novembre, i veig que no té nom. Res. Únicament se sap que era una dona i que l'assassí havia estat el seu company. No aconseguesc de saber-ne res més i reste capficat. Dones sense nom, mortes amb una regularitat astoradora. La impecable Carme-Laura Gil ho relata.
De fet un sol de cadàver ja seria excessiu, però la desfilada de la mort per davant nostre va molt més enllà de les unitats aritmètiques i és tenebrosa. L'Organització Mundial de la Salut diu que la violència masclista, en diu sexista, és la principal causa de mort de les dones de quinze anys a quaranta-quatre en tot el món. Als Països Catalans hi hagué trenta-dues dones mortes el 2004, vint-i-set el 2005, vint-i-tres el 2006 i vint-i-tres l'any passat.
Això és quasi una guerra, però una guerra que lliurem contra nosaltres mateixos. No hi ha exèrcits desplegats en països exòtics ni motivacions intel·lectuals denses. Hi ha els cops a les cases del costat i el dubte sobre si has d'entrar en la vida d'altri, hi ha aquella nit que em vaig encarar amb un home que pegava la seua dona al parc, però vaig haver d'arrencar a córrer impotent mentre ella abaixava els ulls, hi ha les mirades tristes i els crits episòdics que no hauríem d'haver fet mai. Però hi ha, sobretot, la por d'elles i la impotència de veure com les van matant d'una en una, a vegades fins i tot sense nom ni rostre per a poder-les honorar. · De Joans i Empars
Lliurament ahir dels premis de la Fundació Lluís Carulla a la casa de la ciutat de Barcelona. Dos dels guardonats, Joan Font, empresari de Torelló, i Empar Granell, mestra d'Ontinyent, fan dos discursos espectaculars, engrescadors amb el país i la seua gent, dels que trobem a faltar als parlaments. Supose que no els han coordinats, però llegits, dits, l'un darrere l'altre, dibuixen una imatge colossalment atractiva. Des del sud i des del nord, des del nom conegut de la gran empresa Bonpreu, i des de la simple i discreta escola de la Vall d'Albaida, Empar i Joan reconforten i animen, fan somiar. Ens diuen que la llibertat és un hàbit i que cal marcar-nos ambicions més grans i ho diuen representant milers de persones que fan la seua feina i a més, cada dia, fan país.Lliurament ahir dels premis de la Fundació Lluís Carulla a la casa de la ciutat de Barcelona. Dos dels guardonats, Joan Font, empresari de Torelló, i Empar Granell, mestra d'Ontinyent, fan dos discursos espectaculars, engrescadors amb el país i la seua gent, dels que trobem a faltar als parlaments. Supose que no els han coordinats, però llegits, dits, l'un darrere l'altre, dibuixen una imatge colossalment atractiva. Des del sud i des del nord, des del nom conegut de la gran empresa Bonpreu, i des de la simple i discreta escola de la Vall d'Albaida, Empar i Joan reconforten i animen, fan somiar. Ens diuen que la llibertat és un hàbit i que cal marcar-nos ambicions més grans i ho diuen representant milers de persones que fan la seua feina i a més, cada dia, fan país.
Vaig eixir de la casa gran reconfortat. Malgrat l'absència a l'acte de l'alcalde Hereu, semblava difícil un escenari millor per a un vespre de conjura cívica com aquell. I Empar Granell ho va remarcar al principi del seu discurs, reclamant per a tots aquest Consell de Cent, bressol de la nostra història. Escoltant-la, escoltant el seu discurs, serè però rialler, sòlid i lluminós, ample en la intenció i concret en el discurs, era difícil d'oblidar que aquest país funciona perquè hi ha desenes de milers de Joans i Empars, gent que treballa bé, amb qualitat nòrdica, amb posat luterà fins i tot, amb passió llatina i amb un entusiasme inesgotable. Enmig del coragre que, des de fa mesos, ens fa venir, a molts, la incapacitat general de la classe política de marcar un rumb clar, veure ahir al vespre com aquells set premiats assumien la seua feina de cada dia i el seu deure cívic sense la menor ombra de dubte impressionava.
Impressionava i feia pensar. Joan Font, un dels empresaris més brillants del país, no es va estar de dir que l'era de la pedagogia s'ha d'acabar, que no pot ser que a sis-cents quilòmetres de distància decidesquen per nosaltres i que cal fixar objectius molt més ambiciosos que posen fi, d'una vegada, a la situació actual.
Assegut al meu lloc, no vaig poder estar-me de pensar que, amb el futur creixent des de baix gràcies a gent que parla així, és difícil d'imaginar com podran els espanyols evitar un canvi de soca-rel en les nostres relacions amb Europa i amb el món. I em vaig posar content. · Amb Zapatero ja no hi ha sinó el PSC
Hom pot dir que un vet al senat no vol dir res, perquè es fa quan ja és públic que els pressupostos del govern espanyol seran aprovats quan tornaran al congrés. Però el gest d'ICV i d'Esquerra Unida, que ahir anunciaren que els vetarien per les mentides de Zapatero, és important. CiU els vetarà al senat i hi votarà contra al congrés. ICV i EUiA també. El PP hi votarà, així mateix, contra. I Esquerra Republicana supose que acabarà fent igual. Poca broma, doncs. Fora de la unitat, ja no resten sinó els vint-i-cinc diputats del PSC, diputats d'un partit que ja té, també, algunes dificultats per a amagar la molèstia que li causa el president espanyol.
Hom pot dir que un vet al senat no vol dir res, perquè es fa quan ja és públic que els pressupostos del govern espanyol seran aprovats quan tornaran al congrés. Però el gest d'ICV i d'Esquerra Unida, que ahir anunciaren que els vetarien per les mentides de Zapatero, és important. CiU els vetarà al senat i hi votarà contra al congrés. ICV i EUiA també. El PP hi votarà, així mateix, contra. I Esquerra Republicana supose que acabarà fent igual. Poca broma, doncs. Fora de la unitat, ja no resten sinó els vint-i-cinc diputats del PSC, diputats d'un partit que ja té, també, algunes dificultats per a amagar la molèstia que li causa el president espanyol.
En política els gestos també compten. I el canvi de gestualitat envers Zapatero és colossal. Hem passat d'una situació, en la legislatura anterior, en la qual Iniciativa i Esquerra se sentien comodíssims governant amb el PSOE, a un vet al senat. Hem passat d'una indefinició calculada de Convergència, sempre insinuant-se, a una oposició clara, malgrat Duran. Hem passat d'unes votacions en la legislatura passada que normalment eren còmodes i amables des dels escons catalans envers Zapatero a tenir tots els diputats catalans amb les ungles enfora, llevat d'aquells que són estrictament els diputats del seu partit. Majoritaris sí, però ells i prou.
La tensió entre Zapatero i els polítics catalans va pujar ahir, doncs, un esglaó més. Fa mesos, Iniciativa va salvar la cara del president espanyol amb un acord, entre Saura i De la Vega, que va ser molt criticat. Ahir van haver de posar-se durs perquè, simplement, De la Vega s'havia burlat de Saura a la cara mateix. I hi ha actituds que superen de llarg allò que pots permetre, per més bona voluntat que tingues.
Zapatero va perdre, de primer, la credibilitat als ulls de CiU. Després va ser Esquerra qui en va renegar, i ara ho fa Iniciativa. Mentrestant, Zapatero sembla que actue com si tot plegat no l'importara. Ell deu saber què fa. Sovint tanta supèrbia acaba passant factura. · La foto i prou
Demà es faran una foto. I poca cosa més. Qui espere de la cimera del G-20 (o és G-21 monsieur Zapateró?) que tire endavant tot això de la refundació del capitalisme, d'un nou ordre mundial o de res que s'hi puga comparar, ja pot anar aparcant l'entusiasme. Simplement perquè el problema és prou complicat per a pretendre que el resolga una conversa poc preparada, sense documents pactats abans d'encetar-la ni grans idees posades prèviament en circulació. Han decidit de reunir-se i es reuniran, però no han preparat la reunió. I, de miracles, en aquest terreny no n'hi ha.
Demà es faran una foto. I poca cosa més. Qui espere de la cimera del G-20 (o és G-21 monsieur Zapateró?) que tire endavant tot això de la refundació del capitalisme, d'un nou ordre mundial o de res que s'hi puga comparar, ja pot anar aparcant l'entusiasme. Simplement perquè el problema és prou complicat per a pretendre que el resolga una conversa poc preparada, sense documents pactats abans d'encetar-la ni grans idees posades prèviament en circulació. Han decidit de reunir-se i es reuniran, però no han preparat la reunió. I, de miracles, en aquest terreny no n'hi ha.
Les grans cites internacionals, amb molt poques excepcions, són ocasions per a la foto que solemnitza una feina anterior. La feina de veritat es fa un munt de setmanes abans, amb documents foscos i complicats que van passant de mà en mà, de cancelleria en cancelleria i de grup de treball en grup de treball. És poc llustrós, però real. Quan seuen a la taula els presidents tot és dat i beneït; a tot estirar, manca polir algun serrell important o secundari. Però ningú no espera arribar i dir 'Què, arreglem el capitalisme?' Això no vol dir que els presidents no facen res. Simplement vol il·lustrar que hi intervenen per donar-hi el to polític i que deixen als experts, que per això ho són, la concreció d'allò que cerquen.
Hi ha qui diu que això serà un Bretton Woods II (al·lusió a la conferència que havia d'endreçar l'ordre econòmic occidental just a la fi de la Segona Guerra Mundial). Però la comparança no s'aguanta ni un segon. N'hi ha prou de recordar que, en aquella reunió, hi van participar 730 delegats de 44 estats que romangueren tancats i barrats tres setmanes senceres. I que no eren precisament uns qualssevol. Keynes, per exemple, presidia en persona la delegació britànica. Quan els set-cents hagueren convingut els acords que havien de marcar una època, que posà fi al nacionalisme econòmic d'occident, cridaren els polítics perquè signaren els papers. Instruments com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, que no són poca cosa, tenen les arrels allà, però foren debatuts al detall abans de veure la llum del dia.
D'aquella conferència, se n'ha discutit molt, i els historiadors econòmics continuen, encara avui, escarbotant-hi per aclarir com es consolidaren totes aquelles idees sobre l'ordre monetari i el sistema obert de comerç... Siga com siga, ningú no dubta, tanmateix, que no es pot explicar l'economia de la segona part del segle XX sense fer-hi referència. Cosa que no passarà amb la cimera de dissabte a Washington. Primerament, perquè ningú no sap de què parlaran en concret, ni hi ha papers que centren la discussió. Després perquè cadascú hi va amb idees pre-concebudes i ordres ja en marxa a casa que en molts casos s'allunyen, i com!, de les del seu veí de taula. I també, i no és poc, perquè el president electe Obama ni tan sols hi anirà, i el president sortint Bush no voldrà cercar-se més complicacions de les que ja té.
Hi haurà paraules molt eloqüents i ben escrites, molta bona voluntat generalitzada i una fotografia ben publicitada, destinada al consumidor normal, que volen que pense que, la situació, la tenen sota control i que ells vigilen. Però no podem esperar gran cosa més. Molt de bombo i poca música. Si poguérem viure, almenys, algun episodi, com aquell, dramàtic però novel·lesc, que convertí Harry Dexter White en un presumpte espia rus del qual Truman desconfiava, però que necessitava! Mes ara ni això, perquè els russos també seuran a la taula. · How much is enough, Ramoneda?
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid, i molt marcat políticament, sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha desfermat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hiperreacció desconcertant que no acabe d'entendre.
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid, i molt marcat políticament, sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha desfermat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hiperreacció desconcertant que no acabe d'entendre.
D'entrada, cadascú veu allò que vol. A mi, em pot agradar o desagradar el text, però és la visió de l'autor. Em pot sorprendre que ignore completament l'anticatalanisme de què fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que, en conseqüència, motiven, o que no diga ni piu del fet (absurd) que el constitucional pot tombar un estatut que és una llei votada pel parlament espanyol mateix i pel poble català o, encara més, que passe per alt les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la major part de l'article parla d'economia... Però dit això, en un país normal, allò que se sol fer és dir que tal senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens, i a fer córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que, en tot cas, el fet curiós no és pas tant què entén el senyor de The Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol sentir. I ací és on l'anàlisi del text rendeix molt.
Segons que sembla, l'article, l'ha escrit un senyor anglès a base de parlar amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, dels indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que també parla un moment amb l'Artur Mas, que supose que fa allò que pot per fer-se entendre, i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest 'tifocosmopolita'. I amb aquesta tela la roba no pot eixir sinó descolorida.
Però, curiosament, i això resulta cridaner, l'autor no parla amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod no existeixen. Cosa que fa pensar, la veritat. I que potser explica la hiperreacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació, que jo crec que és un gran error, perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades, però això, en tot cas, és opinable. D'insults, jo no en veig enlloc, en llegint-lo, però el govern addueix que no es pot qualificar el president Pujol de 'cacique'.
Ai, caram, estic emocionat. M'agrada, tanta delicadesa del PSC envers l'històric dirigent de Convergència, però, en el context d'aquest article, qualificar el president Pujol (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també, i igual) de 'cacique' no passa de ser una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però que té autor, perquè n'hi ha prou de llegir el text per a veure que, això, ho diu Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara 'socialista de cor i sense partit'. També n'hi ha prou de llegir l'article per a adonar-se que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura, és de Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Però llegim el text exacte, perquè sempre és bo de llegir per comptes de parlar d'orella. L'article diu que la descentralització 'First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out.' Molina, doncs. I qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda, que tot just després d'un punt a part diu 'These modern princes have their courts. Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum, says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. In the United States there’s only one Hollywood. Here they want 17.'
I molesta, això? A mi, ni em molesta ni em sorprèn, venint de qui ve. Però si molesta al govern, potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no és pas a Londres. · Noranta anys després
Avui fa noranta anys que es va acabar la Primera Guerra Mundial. Va fer quaranta milions de morts, vint dels quals civils. En un sol dia van morir prop de trenta mil persones al principi de la cruel batalla del Somme, una batalla que tota sola acabà emportant-se un milió de morts, en un macabre rècord que encara no ha estat superat. Noranta anys després, els protagonistes d'aquella guerra viuen en pau convertits, de fet, en un sol país, gràcies a la Unió Europea. De tant en tant mirar enrere ens ha de servir també per valorar el present.
Avui fa noranta anys que es va acabar la Primera Guerra Mundial. Va fer quaranta milions de morts, vint dels quals civils. En un sol dia van morir prop de trenta mil persones al principi de la cruel batalla del Somme, una batalla que tota sola acabà emportant-se un milió de morts, en un macabre rècord que encara no ha estat superat. Noranta anys després, els protagonistes d'aquella guerra viuen en pau convertits, de fet, en un sol país, gràcies a la Unió Europea. De tant en tant mirar enrere ens ha de servir també per valorar el present.
Però no hi ha únicament els quatre anys d'aquella guerra. Abans hi havia hagut la guerra franco-prussiana i les guerres napoleòniques. I després encara havia de venir la Segona Guerra Mundial, amb seixanta milions de morts, entre els quals els dotze milions dels camps nazis, la monstruositat més gran perpetrada fins ara per la humanitat. I com a conseqüència, la divisió d'Europa i l'amenaça nuclear i la guerra freda.
És des d'aquesta perspectiva, també, que hauríem de mirar el fascinant procés de creació de la Unió Europea. Els francesos i els alemanys són els mateixos, Estrasburg i el Rin continuen essent on eren i París i Berlín no s'han mogut ni un pam de lloc. Però allò ja no pot tornar a passar. Ni la invasió de Napoleó ni la campanya del Leire ni els forns criminals d'Auschwitz ni el bombardeig de Dresden. No ha estat fàcil arribar on som, però tan posseïts com vivim per la immediatesa no hauríem de caure en l'error d'oblidar el nostre passat. Ni com fou d'horrible. · Sí, nosaltres podem
Molta gent coincideix a considerar 'inspiradora' la victòria d'Obama. Crec que aquest és, de fet, el principal valor que té. Inspira a creure. A creure en un món en què el fet de pertànyer a una minoria, siga la que siga, no és necessàriament una barrera. A creure que tots els objectius polítics es poden aconseguir, si sabem treballar bé. A creure que ni els interessos ni les influències més poderoses que puguem imaginar guanyen sempre. A creure que es possible sumar i sumar i sumar.
Molta gent coincideix a considerar 'inspiradora' la victòria d'Obama. Crec que aquest és, de fet, el principal valor que té. Inspira a creure. A creure en un món en què el fet de pertànyer a una minoria, siga la que siga, no és necessàriament una barrera. A creure que tots els objectius polítics es poden aconseguir, si sabem treballar bé. A creure que ni els interessos ni les influències més poderoses que puguem imaginar guanyen sempre. A creure que es possible sumar i sumar i sumar.
Caldrà veure amb calma, a mesura que vagen passant els mesos, com és el president Obama. Les campanyes electorals es fan en vers, però després cal governar en prosa, i no és pas ben igual. Caldrà veure si el coratge, l'audàcia, la capacitat i l'entusiasme que ha sabut desplegar en campanya es mantenen quan s'haja instal·lat, a final de gener, a la Casa Blanca.
Mentrestant, paga la pena modular a partir de la seua victòria. Que és impossible de desallotjar el PP de la Generalitat Valenciana, vista l'atapeïda trama d'influències que ha ordit? No crec que siga més difícil que desallotjar Bush de la Casa Blanca, amb una trama d'interessos organitzada que segurament que supera, i de llarg, la de Camps. Que no som capaços d'unir-nos per la independència i que sempre ens barallem? Sí, sí que podem unir-nos. I discutir entre nosaltres amb fermesa i duresa, com feren Obama i Hillary Clinton, no ha de significar que siguem incapaços de tenir objectius comuns. Que un emigrant, un xiquet d'origen amazic o wolof, mai no podrà ser president de la Generalitat? I tant que podrà. Ja ho és un d'origen espanyol i ho serà un de nascut encara més lluny. Que veurem el canvi? I tant que el podem veure, aquest i qualsevol altre. Depèn únicament de nosaltres. Nosaltres podem. · Amb dret de somiar
Allò que Barack Obama ha demostrat ja és fet i potser no cal ni validar-ho a les urnes. El fet important de la campanya d'Obama és que ha demostrat que hom pot lluitar, encara avui, per aconseguir qualsevol cosa, qualsevol, a base de treball, imaginació, innovació i perseverança, sense cap límit a l'ambició.Avui pot ser un gran dia per a somiar, si guanya Obama. Cosa que vull, desitge i espere. Un dia gran, sobretot, per als somnis de milions de xiquets i xiquetes negres de tot el món, de l'Àfrica, d'Amèrica i d'ací, entre nosaltres, que veuran desaparèixer el sostre de vidre. Per primer vegada un africà governarà un país del primer món, el més important de tots, capitanejant una revolta civil en favor del canvi que supera el racisme encara que no el puga eliminar. Quan fa quaranta-cinc anys que Luther King reclamava el dret de somiar dels seus, i de caminar colze a colze amb tots els altres, i quan en fa catorze que Mandela els va tornar, des de la nova Sud-àfrica de tots els colors, l'orgull de ser, Obama pot completar avui un cicle de canvis enorme, que ens ensenya que un món millor és possible i que ens demostra que el podem fer real.
Manquen menys de vint-i-quatre hores, i els qui no som ciutadans nord-americans poca cosa podem fer, tret d'esperar. És evident que no podem descartar les sorpreses de darrera hora en favor de McCain o les situacions rocambolesques i poc clares com les que van portar George W. Bush a la presidència, ara fa vuit anys, després d'una lluita ferotge als tribunals amb Al Gore. No és bo cantar victòria abans d'hora, ho sé, però ho faig conscient que aquesta vegada fins i tot una derrota tindria un sabor agradable, en el fons. Perquè allò que Barack Obama ha demostrat ja és fet i potser no cal ni validar-ho a les urnes. El fet important de la campanya d'Obama és que ha demostrat que hom pot lluitar, encara avui, per aconseguir qualsevol cosa, qualsevol, a base de treball, imaginació, innovació i perseverança, sense cap límit a l'ambició.
Ara, és clar, no és pas tan senzill com dir 'Sí, podem!' No ens enganyem, tampoc. Cal saber com podem, cal ser llestos, cal aprendre a sumar, cal fer servir les noves eines dels nous temps millor que ningú, cal imaginació, cal perseverança i lleialtat, cal molta habilitat i també un poc de sort. I cal la persona adequada. Però, dit tot això, sense el 'Sí, podem!', sense aquest esclat d'imaginació, d'audàcia i d'inconformisme, res no seria imaginable i res no esdevindria real en una nit oberta als somnis vindicatius, com la que espere que tots plegats pugam viure avui. · Gràcies, senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. "Nacionals" i de "Cultura" en la mateixa definició, ep. El qui porta el sarau, ves a saber perquè, pregunta si algú dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que ell no l'entén i des d'aquell instant l'assaig es passa a la llengua del país veí. Tot d'una, però, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: "jo no entenc el castellà". Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.
Em lleve el barret, senyora. · Barcelona diu que és una marca
Abans era una ciutat. Ara diu l'ajuntament que Barcelona és una marca i anuncia tot d'iniciatives per a reforçar aquesta nova etapa de la que havia estat Barcino. L'anunci d'allò que volen que siga el domini .bcn és, doncs, màrqueting i fum de funcionari pagat per tots nosaltres. Mentrestant, Mango, Custo, Bissé o Estrella Damm acorden amb Hereu que tenen el dret de fer servir la paraula 'Barcelona' amb finalitats comercials, Woody Allen cobra pel seu espot i a poc a poc la ciutat que era va desapareixent engolida pel mercantilisme i convertida en un parc temàtic. De marca, això sí, de marca.
Abans era una ciutat. Ara diu l'ajuntament que Barcelona és una marca i anuncia tot d'iniciatives per a reforçar aquesta nova etapa de la que havia estat Barcino. L'anunci d'allò que volen que siga el domini .bcn és, doncs, màrqueting i fum de funcionari pagat per tots nosaltres. Mentrestant, Mango, Custo, Bissé o Estrella Damm acorden amb Hereu que tenen el dret de fer servir la paraula 'Barcelona' amb finalitats comercials, Woody Allen cobra pel seu espot i a poc a poc la ciutat que era va desapareixent engolida pel mercantilisme i convertida en un parc temàtic. De marca, això sí, de marca.
Des de l'ajuntament defensen la 'intervenció' municipal en la definició de la desitjada marca 'Barcelona' i diuen que no és mercantilisme. Però bé que fan els acords amb un tipus d'empreses ben determinat i procuren que ningú no puga servir-se del nom de la ciutat d'una manera que, a ells, no els agrade. Ells decideixen que Mango o Custo poden dir-se Barcelona. No tinc res contra aquests dos, però, a mi, em cauen millor els de Partisano, o la botiga de la ronda de Sant Pau on em compre les jaquetes. I supose que deuen tenir tant de dret a fer servir aquest nom com aquells, no?
Fa molts anys els de l'Ajuntament de Barcelona van pledejar contra una gent que havia tingut la vista de reservar, abans que no ells, el domini barcelona.com. Ignore els detalls finals de la cosa, però el fet és que barcelona.com continua adreçant a una empresa i no pas a la Casa Gran, malgrat el plet, l'origen i la teoria del qual era que Barcelona eren ells i que, per tant, solament ells podien decidir què i qui és Barcelona.
Al final, el problema és aquest. Exactament aquest. La marca són ells. Però la ciutat, no, i hi ha ciutat dellà la marca, i malgrat la marca. · No s'hi posen per poc
Diuen que 'reinventaran' el capitalisme el 15 de novembre. Bush i Sarkozy i Merkel. I Lula i Medvèdev. I Hu Jintao i tots els altres. Però crec que ni tan solament es posarien d'acord sobre l'objecte de què volen parlar. El capitalisme és el petit empresari del vidre de l'Olleria o el conglomerat mafiós de Moscou? El 'call center' basat en la mà d'obra extensiva de Pondicherry o el gran banc especulatiu de la City londinenca? El G20 (sense Zapatero, pobret...) s'ha fixat una tasca simplement impossible. Però alguna cosa havien de fer...
Diuen que 'reinventaran' el capitalisme el 15 de novembre. Bush i Sarkozy i Merkel. I Lula i Medvèdev. I Hu Jintao i tots els altres. Però crec que ni tan solament es posarien d'acord sobre l'objecte de què volen parlar. El capitalisme és el petit empresari del vidre de l'Olleria o el conglomerat mafiós de Moscou? El 'call center' basat en la mà d'obra extensiva de Pondicherry o el gran banc especulatiu de la City londinenca? El G20 (sense Zapatero, pobret...) s'ha fixat una tasca simplement impossible. Però alguna cosa havien de fer...
A voltes la grandiloquència a la recerca del titular fàcil acaba portant a situacions delirants. És fora de tota discussió que és bo que els grans països industrials parlen entre si i que es coordinen en vist de la profunditat de la crisi. A mi, em sembla també interessant que conviden el Brasil, la Xina, Sud-àfrica o Rússia i els altres països emergents que marcaran el futur econòmic del planeta. És una decisió sàvia i encertada, inclusiva. I tot i que crec que servirà de poc, també crec que és interessant que reflexionen tots plegats sobre com hem arribat on som i com podem evitar que la cosa és complique molt més.
Però Sarkozy ha volgut anar més enllà i s'ha tret de la màniga això de reinventar el capitalisme. Que, francament, no cal. Primerament, perquè el capitalisme no és un manual i és viu (o vejam si acabaran tots llegint 'El Capital' i comentant-lo). I segonament, perquè ningú no espera que els nostres dirigents siguen tan brillants.
Personalment em conformaria que en la cimera de Washington s'apuntaren algunes causes i remeis, s'intercanviaren algunes receptes de bones pràctiques i es posaren d'acord sobre quatre coses ben bàsiques i naturals que tots pogueren acceptar sense resistències. Sense grandiloqüència també, gairebé com si foren uns botiguers resignats al dia a dia. No esperant, com no espere, miracles, és amb una dosi de realisme i amb unes gotes de sensatesa que voldria ser obsequiat, com a molt. · Diu Font de Mora
A vegades una frase deixada caure sense pensar del tot què dius és com treure's una disfressa. Ahir, sense anar més lluny, és això que va fer el conseller d'Educació. Font de Mora va dir, parlant de la ciutadania en anglès, que no es podia 'considerar la minoria' i que calia governar pensant únicament en la majoria. El concepte és pervers, però allò que amaga al darrere és pitjor encara: l'ocupació, i la prostitució, de la institució pel partit.
A vegades una frase deixada caure sense pensar del tot què dius és com treure's una disfressa. Ahir, sense anar més lluny, és això que va fer el conseller d'Educació. Font de Mora va dir, parlant de la ciutadania en anglès, que no es podia 'considerar la minoria' i que calia governar pensant únicament en la majoria. El concepte és pervers, però allò que amaga al darrere és pitjor encara: l'ocupació, i la prostitució, de la institució pel partit.
Font de Mora no va dir que, en democràcia, calia atendre, d'una manera preferencial, la majoria, cosa que seria lògica i raonable; va dir que no es podia 'considerar la minoria'. És a dir, que és, som, uns empestats, encara que siguem igual de ciutadans i paguem els impostos com els altres. Dir això i dir-ho de la manera que el conseller ho diu és proposar que el govern siga del partit i partidista. Al servei del partit i partidista. I això és greu.
En una democràcia normal un president o un conseller d'Educació no són presidents o consellers únicament dels ciutadans que els han votats. Ho són, o aspiren a ser-ho, de tots els ciutadans, dels que els han votats i dels que no; dels que estan d'acord amb la seua política i dels que no. Evidentment, que ho han de fer sense renunciar a les idees pròpies, però també considerant, prenent en consideració, les posicions dels altres. Aquesta és la tradició i el sentit de la democràcia, a diferència d'allò que passa en alguns llocs poc saludables on el partit que guanya les eleccions foragita els mestres de les escoles i n'hi posa de seus. No sé si serà aquesta la pròxima idea de Font de Mora, però em tem que la compraria, si poguera. Seria un pas lògic més de la seua tasca de desmuntatge de les institucions, que han de ser necessàriament plurals.
PD. Al conseller, per cert, algú li hauria de recordar aquella frase de Gandhi: 'Fins i tot si ets tan minoritari que ets tu i prou, la veritat continuarà essent la veritat.' · Zapatero és un frívol irresponsable
Ho llisc i no m'ho puc creure. Zapatero ha donat l'ordre a tots els socialistes que aprovin els pressupostos de qualsevol institució on es troben en l'oposició. És a dir, que votaran (o 'no impediran') l'aprovació dels pressupostos de la Diputació que l'inefable Fabra presideix a Castelló, per exemple. Són tan flagrants, les contradiccions que posa sobre la taula una ordre semblant, que únicament pot qualificar-se de ridícula. Però més enllà de la irresponsabilitat del 'diktat monclovita', allò que impressiona és la frivolitat.
Ho llisc i no m'ho puc creure. Zapatero ha donat l'ordre a tots els socialistes que aprovin els pressupostos de qualsevol institució on es troben en l'oposició. És a dir, que votaran (o 'no impediran') l'aprovació dels pressupostos de la Diputació que l'inefable Fabra presideix a Castelló, per exemple. Són tan flagrants, les contradiccions que posa sobre la taula una ordre semblant, que únicament pot qualificar-se de ridícula. Però més enllà de la irresponsabilitat del 'diktat monclovita', allò que impressiona és la frivolitat.
Zapatero és un frívol i un populista. Ara, una decisió com aquesta supera tot allò que es pot arribar a imaginar. Diu que ho fan per demostrar responsabilitat en la crisi. Però tothom sap que ho fa perquè està irritat, per les dificultats que té a l'hora de fer aprovar els seus pressupostos i per encunyar la imatge d'un PP irresponsable..., perquè Zapatero opina que hauria d'haver-se brindat a aprovar els pressupostos espanyols sense ni debatre'ls, simplement per 'responsabilitat'.
Però en una democràcia les coses no funcionen així. No és perquè sí ni per caprici, que hi ha un govern i una oposició. És que sense oposició una democràcia no funciona. La tasca de l'oposició és de controlar el govern, d'evitar que exercesca més poder del que té el dret d'exercir, de proposar alternatives, però també de permetre que la ciutadania tinga propostes variades i diferents per a poder triar quan calga. I la plasmació més evident de la política dels uns i dels altres, de qualsevol partit o institució, és com redacten els pressupostos, en què proposen gastar els diners. La política és això, sobretot això: plasmar idees en pressupostos. I Zapatero pretén que els seus hi renuncien, com si no tinguera importància fiscalitzar i fer visible el projecte polític de qui governa.
Però resulta que no és igual invertir en escola pública que donar diners a col·legis privats, i això es veu en els pressupostos. Com no és igual limitar els llits de la sanitat pública que obrir nous hospitals, i això també es veu en els pressupostos. I no és igual pagar una televisió com TV3 que pagar-ne una com Canal9, i això es veu en els pressupostos. No és igual reequilibrar un territori que mantenir espais desatesos, i això es veu en els pressupostos. No és igual sostenir la cultura que repartir diners entre els amics, i això es veu en els pressupostos. No és igual fer polítiques ambientals sensates que permetre i fomentar l'especulació urbanística, i això es veu en els pressupostos. No és igual acumular dèficits monstruosos que sanejar les finances públiques, i això es veu en els pressupostos. I no és pas igual apostar per l'economia productiva que aclucar els ulls a la immoralitat, i això també es veu en els pressupostos...
Cap polític sensat no frivolitzaria en una qüestió tan important i essencial, però Zapatero, una vegada més, opta per burlar-se dels ciutadans, i ara fins i tot es burla dels pobres militants del seu partit, que aquestes setmanes vinents hauran de mastegar un sac de rocs monumental, per exemple a la Diputació de Castelló. · Companys i els límits de la dignitat
És una vergonya que, tres dècades després de mort Franco, el president Companys continue essent un criminal per al sistema jurídic espanyol. És trist que, tres dècades després, els governs d'aquest país no hagen aconseguit mai de fer entendre als espanyols l'excepcionalitat del cas. És lamentable que, quatre anys després, Zapatero no haja complert les seues promeses ni tinga intenció de complir-les. Però, dit tot això, és indigne que ara el nostre govern intente la via familiar per reparar el bon nom del president. És |
Vilaweb - Mail Obert (Vicent Partal)