| |  · · No veig on és la 'fermesa'
Tendesc a pensar que una persona no canvia amb facilitat d'actitud, de manera de ser, i per això mire amb molt d'escepticisme l'amenaça més o menys velada que diuen que el president Montilla va fer ahir parlant de la possible sentència del Constitucional. La frase central del seu missatge: allò que ha estat pensat per a unir no hauria de separar, és realment bona i el to és l'adequat per a un president. Però tots aquests comentaristes que s'han afanyat a parlar de 'fermesa' presidencial potser haurien d'aclarir-nos abans quina recepta conté el missatge. Perquè jo no n'hi veig cap.Tendesc a pensar que una persona no canvia amb facilitat d'actitud, de manera de ser, i per això mire amb molt d'escepticisme l'amenaça més o menys velada que diuen que el president Montilla va fer ahir parlant de la possible sentència del Constitucional. La frase central del seu missatge: allò que ha estat pensat per a unir no hauria de separar, és realment bona i el to és l'adequat per a un president. Però tots aquests comentaristes que s'han afanyat a parlar de 'fermesa' presidencial potser haurien d'aclarir-nos abans quina recepta conté el missatge. Perquè jo no n'hi veig cap.
A hores d'ara, amb el festival ja absolutament ridícul que ha organitzat el Tribunal Constitucional, no resta la menor esperança d'una sentència, ja no dic favorable a l'estatut finalment votat, sinó simplement equànime. El diari del PSOE ja fa uns quants dies que envia avisos de retallades, cada volta més profundes. Fa la seua feina: preparar el terreny. I el president de la Generalitat, vist que la retallada que ens anunciaven ahir és molt dura de pair, reacciona dient que una decisió del Constitucional que 'desvirtués greument l'estatut, tindria importants conseqüències polítiques'. Quines?, demane.
Perquè el tribunal ho retallarà tot. Tant, que ens trobarem pitjor que no estàvem amb l'estatut del 1979. Això ja ho sap el president Montilla i ho sap tot el país. I per això és raonable de demanar-nos què proposarà el president de la Generalitat, quines seran aquestes 'importants conseqüències polítiques' de què va parlar ahir? Què potser tornarem al pla B que no existia? Que potser els diputats catalans, començant pels del PSC, abandonaran les Corts generals? Que potser reclamarem el suport de la Unió Europea, vist l'extravagant comportament jurídic espanyol? Que potser es convocaran les forces polítiques a votar de nou al Parlament aquell primer estatut que Montilla mateix va ser el primer de retallar presentant a Madrid les primeres esmenes contra el text? Què penseu fer, president?
No hi tinc gens de confiança. M'agradaria molt equivocar-me i que el president de la Generalitat ens sorprenguera amb una proposta entusiasmadora, radical, que aturara en sec la fatxenderia del tribunal, però ja fa un parell llarg de mil·lennis que Aristòtil ens va explicar que el caràcter no s'improvisava. El filòsof hel·lènic va dir que l'excel·lència moral només arribava com a resultat de l'hàbit: 'Esdevenim justos fent actes de justícia', 'esdevenim valents fent actes de valentia'. I sabent això, dic jo, per què hauria de fiar-me del discurs bonic, però buit, d'un president de qui no se sap cap més gest de rebel·lia que el de pactar el seu càrrec? · Moriscos, la nostra responsabilitat
Les institucions han silenciat la commemoració dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre país, aquells que hi van viure abans que nosaltres, aquells amb els quals vam conviure durant segles. En un moment de retrobament paradoxal amb gent de la seua cultura i nissaga que venen a Europa per a empendre una nova vida han hagut de ser les institucions culturals i cíviques les que recorden aquell passat i la nostra responsabilitat en aquell crim, llunyana, inconcreta però no per això menys colpidora.Les institucions han silenciat la commemoració dels quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscos del nostre país; ells que hi van viure abans que nosaltres; ells amb qui vam conviure durant segles. En un moment de retrobament paradoxal amb gent de la seua cultura i nissaga que vénen a Europa per emprendre una nova vida han hagut de ser les institucions culturals i cíviques les que recordassen aquell passat i la nostra responsabilitat en aquell crim, llunyana, inconcreta, però no per això menys colpidora.
La meua família materna, els Montesinos, tenen datada l'arribada a Llíria en companyia del rei Jaume. I avui fa quatre-cents anys dos Montesinos van establir-se a Bétera, on romanem encara. Però no van establir-s'hi perquè sí o per atzar. Ho van fer perquè dies abans un decret reial havia ordenat de foragitar del poble tots els habitants moriscos, que hagueren de fugir amb la roba que duien mentre els nostres avantpassats, els meus ben concrets i identificats, prenien possessió de les terres i de les cases que el rei conqueridor els havia promès, als moriscos, per sempre. No és que em senta culpable; han passat massa segles com per a poder sentir alguna cosa semblant a una culpa personal. Però crec que no podem estar orgullosos d'haver-nos aprofitat d'aquell fet.
Encara menys avui quan la vella idea d'aquell regne on convivien les tres religions d'Abraham torna a prendre, més o menys, forma. Amagar el passat, oblidar allò que nosaltres, com a poble (encara que ja no tinguéssem el poder polític) vam fer o vam acceptar no ens servirà de res cara al futur. En canvi reconèixer-nos en l'enyorança escrita o cantada d'aquells qui van haver de reconstruir la vida a l'altra riba de la Mediterrània ens pot ajudar a entendre. A entendre'ls, a ells, però també a entendre'ns a nosaltres mateixos. Als qui poblem avui la Catalunya Nova, el Regne de Mallorques o el Regne de València, aquells territoris on 'els altres' van ser veïns nostres fins que la intolerància no es va fer llei i la violència no els va cobrir de por.
(PD. Dissabte a Llíria un gran concert al Pavelló amb Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, l'Orquestra àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria servirà per retre homenatge a aquells qui han estat absents de la terra, que també seua, aquests últims quatre-cents anys. És una ocasió única de prendre consciència d'això que va passar...) · president.eu
Dia vindrà, i aviat, que l'elegirem per sufragi universal i, quan això passe, tot: la política local i la nacional, també l'europea, canviaran per sempre. De moment, avui es fa un passet més, i Europa tindrà president. Enmig d'una certa confusió sobre la importància que tindrà aquest càrrec, quina presència i quina representativitat. Però serà un president, comptat i debatut.Dia vindrà, i aviat, que l'elegirem per sufragi universal i, quan això passe, tot: la política local i la nacional, també l'europea, canviaran per sempre. De moment, avui es fa un passet més, i Europa tindrà president. Enmig d'una certa confusió sobre la importància que tindrà aquest càrrec, quina presència i quina representativitat. Però serà un president, comptat i debatut.
La construcció europea és un constant anar endavant i endarrere. El Tractat de Maastricht va ser un pas sòlid, però les excepcions dels estats a l'hora d'aplicar-lo ocupaven quasi tantes pàgines com el text legal. El complex Tractat de Lisboa no s'hi ressaga gens, i si ha estat aprovat, ho ha estat amb tantes dificultats i d'una manera tan poc lluïda que alguns dels tractes per a fer-lo més digerible el fan ballar sobre la corda fluixa.
És el cas de la presidència i del ministre d'afers estrangers que avui haurien de votar els representants dels estats membres. Sobretot la primera: els fa tanta por allò que pot significar que únicament segones files que no espanten gaire sembla que tinguen alguna possibilitat de ser elegits. A mi, hi ha coses de Van Rompuy que em criden l'atenció o que fins i tot em cauen simpàtiques: la seua afecció als haikús o que siga un blocaire literari persistent. I el fet de ser flamenc..., no independentista, però flamenc al cap i a la fi. Dit això, la seua estatura política no és comparable a la de Tony Blair, per exemple, i el seu impacte global serà molt menor, si és que surt elegit.
Això sí, serà el president de la Unió. I qui sap si no ens donarà una sorpresa. Conten que Kissinger, quan algú li va dir que Europa seria una potència emergent, va respondre que no sabia a qui telefonar quan volia parlar-hi. Potser Van Rompuy no és encara aquest 'qui', però segur que Kissinger hauria d'apuntar-se'n el telèfon a l'agenda. I això, vist amb la perspectiva dels anys, és un gran pas endavant, per més terra que ens vulguem tirar al damunt. · Llista oberta (però al revés)
El president Montilla va dir l'altre dia que res de llistes obertes, perquè calia reforçar el poder dels partits, que són encara massa febles (caram!). Tanmateix avui veurem com Núria Parlon arriba a batllessa de Santa Coloma, tot i no haver figurat, en la llista de les municipals, ni com a número dos, ni tres, ni quatre... De novena tinent-batlle a batllessa de la ciutat d'un bot. He d'entendre, vist el que es veu, que la llista oberta és dolenta si són els ciutadans que poden decidir, però que és bona si és el partit que tria? O és que m'he perdut alguna cosa?El president Montilla va dir l'altre dia que res de llistes obertes, perquè calia reforçar el poder dels partits, que són encara massa febles (caram!). Tanmateix avui veurem com Núria Parlon arriba a batllessa de Santa Coloma, tot i no haver figurat, en la llista de les municipals, ni com a número dos, ni tres, ni quatre... De novena tinent-batlle a batllessa de la ciutat d'un bot. He d'entendre, vist el que es veu, que la llista oberta és dolenta si són els ciutadans que poden decidir, però que és bona si és el partit que tria? O és que m'he perdut alguna cosa?
Al costat, i al davant en la llista, de Núria Parlon hi ha un batlle accidental i una segona tinent-batlle, que tots els ulls miren després del xou de la guàrdia civil. Hi ha un regidor que fins i tot és president de la Diputació i deien (els del Periódico, ep!) que tenia tots els números per a ser el nou batlle. I també un que va ser el president nacional de la JSC (en diuen 'nacional'?). I encara una colla de regidors i regidores, pràcticament tots amb més experiència política local que no la nova batllessa. Però, ves, resulta que el PSC opta per la regidora que ara mateix ocupa el novè lloc protocol·lari, per una candidata que és la primera vegada que va a les llistes del PSC.
Ni em sorprèn ni em deixa de sorprendre. Però em costa d'entendre com és que els mateixos que blasmen tant les llistes obertes ara facen un joc de mans per col·locar una candidata inexperta i visiblement nerviosa com a batllessa de la novena ciutat més important del Principat. Sense creure ni un moment que siga necessari de donar cap mena d'explicació sobre el perquè. I sense explicar com és que els vuit que protocol·làriament té al davant s'aparten. Ai. · Enrenou socialista
Durant anys el PSC va viure amenaçat pel fet que, si no es portava bé, el PSOE s'implantaria a Catalunya i li prendria els vots, deien. Era l'època que els capitans socialistes juraven que ells hi posaven els vots i els nois de casa bona de Barcelona, filo-nacionalistes, governaven. Al congrés de Sitges els capitans, tots aquests que ara no paren de suar, vejam quina en prepara el Garzón, van anorrear el vell PSC i van prendre el poder. Encara van haver de cridar Maragall per mirar d'assaltar la Generalitat, però el foragitaren de seguida. Es pensaven que anaven bé, però resulta que treuen mals resultats, no saben governar i, per si calien més maldecaps, ara comencen a ser els del PSC, és a dir: els qui no són PSOE, que amenacen.Durant anys el PSC va viure amenaçat pel fet que, si no es portava bé, el PSOE s'implantaria a Catalunya i li prendria els vots, deien. Era l'època que els capitans socialistes juraven que ells hi posaven els vots i els nois de casa bona de Barcelona, filo-nacionalistes, governaven. Al congrés de Sitges els capitans, tots aquests que ara no paren de suar, vejam quina en prepara el Garzón, van anorrear el vell PSC i van prendre el poder. Encara van haver de cridar Maragall per mirar d'assaltar la Generalitat, però el foragitaren de seguida. Es pensaven que anaven bé, però resulta que treuen mals resultats, no saben governar i, per si calien més maldecaps, ara comencen a ser els del PSC, és a dir: els qui no són PSOE, que amenacen.
Per exemple, la campanya dels referèndums va tibant la corda a base de bé. La direcció socialista ha ordenat de tancar files contra. Però el vot se li escapa per la base. De primer, tímidament, però ara ja obertament regidors socialistes de pobles ben diversos comencen a rebel·lar-se votant coses diferents de les que demana Nicaragua. Aquest cap de setmana a Sallent i a Canet de Mar, en dos episodis ben diferents, el PSC local ha donat suport a les consultes. Això ja havia passat a Vilobí d'Onyar, a Sant Feliu de Codines i a Sant Sadurní d'Anoia. I havia passat d'alguna manera a Olesa de Montserrat, a Vilanova i la Geltrú o a Artesa de Segre, on el PSC no havia aconseguit d'imposar la disciplina de vot. Tot plegat, podia ser una simple anècdota, però ara ja comença a passar a molts llocs. I diuen que hi ha ex-regidors del PSC que organitzen un manifest en favor de les consultes i militants destacats que no amaguen en públic que veuen prou clar què passa. En part, perquè els resulta difícil d'entendre que es puga votar contra el dret de vot. En part, perquè es demanen cap on camina aquest PSC dels capitans, que tan llestos es creien.
Ahir, a més, van saltar algunes veus d'alarma quan Rajoy, a Barcelona, va dir que el PP seria el garant de l'estabilitat i de la moderació (i ja sabeu què vol dir això) a Catalunya. I per si algú no l'havia entès i es pensava que parlava de Convergència, ho va relacionar amb aquell lloc on ningú no s'esperava que això poguera passar: el País Basc. La referència al pacte PP-PSE va ser molt clara i, per més que el PSC immediatament féu un comunicat dient que això era impossible, la veritat és que avui és una perspectiva que no es pot descartar. Cada dia menys.
No es pot descartar perquè ja ha passat al País Basc i, si ho fan allà per Espanya, ho poden fer ací per Espanya. I tampoc no es pot descartar precisament perquè a dotzenes d'ajuntaments, de manera sistemàtica, PP i PSC voten junts contra els altres quan és qüestió de consultes. I perquè a l'Ajuntament de Barcelona ja han anat més enllà, fins i tot, i han fet valer la seua majoria espanyolista en casos ben significatius, com el del castell de Montjuïc o el del punt bcn. Hereu fa temps que conrea aquesta possibilitat a la desesperada, tot i saber que, per al seu partit, segurament que el preu pot ser alt.
Preu que, de fet, ja es comença a pagar. Els regidors socialistes que voten en favor de les consultes fan un pas difícil per les conseqüències que poden haver de pagar. Però entre els qui segueixen les ordres, sovint les preguntes s'acumulen: com és que després de passar una dècada demonitzant el PP ara hi votem plegats contra un moviment popular i transversal com no se n'havia vist cap de feia molt? · Garzón toca la flauta ...i el parlament balla
Què voleu que diga? No ho acabe d'entendre. Hem passat dècades sense llei electoral i ara tot són presses. I l'Oficina Antifrau, que els batlles metropolitans no volien veure ni en pintura, ara resulta que és imprescindible. Veig les sessions del parlament i em sorprenc perquè no ho entenc. No entenc que Garzón faça una de les seues i que tots ens posem a ballar al so que toca, com si el món s'acabara. Sense criteri propi...Què voleu que diga? No ho acabe d'entendre. Hem passat dècades sense llei electoral i ara tot són presses. I l'Oficina Antifrau, que els batlles metropolitans no volien veure ni en pintura, ara resulta que és imprescindible. Veig les sessions del parlament i em sorprenc perquè no ho entenc. No entenc que Garzón faça una de les seues i que tots ens posem a ballar al so que toca, com si el món s'acabara. Sense criteri propi...
És realment insòlit. Fa dècades que no tenim llei electoral. Perquè CiU no tenia gaire interès a fer-la, és cert, però tampoc no es pot dir que el tripartit ho haja intentat de debò, aquests set anys. I de sobte, en quaranta-vuit hores, Montilla i Mas sembla que pacten això que en diuen el model alemany i volen que ben aviat tinguem la llei nova que durant dècades molts hem reclamat inútilment. Per combatre la corrupció i la desafecció, diuen. Tan important és la detenció del batlle de Santa Coloma de Gramenet que aconsegueix en una setmana allò que no s'havia aconseguit en trenta anys?
No dic que la corrupció no siga un afer inquietant. Ho és. Però una simple instrucció, mal feta com sempre, de Garzón ha revolucionat el parlament com no havia vist mai abans. Passen els dies i el gran jutge continua sense demostrar res. Els paperots públics que ensenya no em mereixen gaire credibilitat i algunes de les acusacions que fa causarien hilaritat, si no fos que hi ha gent en la presó i, sobre això, poca broma. Em tem, en definitiva, que tot plegat acabarà en un nou episodi grotesc al qual ja ens té acostumats el geni de l'Audiencia espanyola i per això mateix em demane com és que tenim el parlament tan inquiet.
I la veritat és que costa de no demanar-se si tanta activitat sobtada, tantes declaracions, tant d'anar per feina, no té a veure, per exemple, amb qui era la següent de la llista de detinguts i com es va aturar? O si les manilles públiques no van ser un error, sinó un advertiment en clau política, igual que aquell desplegament tan colonial de la guàrdia civil al país dels mossos? Potser és que l'arbre no ens deixa veure el bosc. · El ridícul de La Vanguardia
La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.
El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'.
Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia. · Murs, fronteres, isòbares
Vaig arribar a Berlín, aquell 9 de novembre, corrent. Literalment. El famós teletip anunciant que s'obrien els passos del mur em va agafar a Barcelona i vaig haver de córrer, i molt, per arribar aquella mateixa nit a la ciutat dividida que canviava el món. Tan aviat com vaig poder vaig acostar-me a la Potsdamer Platz, i allò que hi vaig veure em va ensenyar per sempre més una cosa: que les fronteres d'avui no han de ser forçosament les de demà i que la política pot canviar les coses que semblaven més inamovibles.Vaig arribar a Berlín, aquell 9 de novembre, corrent. Literalment. El famós teletip anunciant que s'obrien els passos del mur em va agafar a Barcelona i vaig haver de córrer, i molt, per arribar aquella mateixa nit a la ciutat dividida que canviava el món. Tan aviat com vaig poder vaig acostar-me a la Potsdamer Platz, i allò que hi vaig veure em va ensenyar per sempre més una cosa: que les fronteres d'avui no han de ser forçosament les de demà i que la política pot canviar les coses que semblaven més inamovibles.
Uns pocs mesos abans havia fet servir la mateixa plaça per il·lustrar un reportatge sobre el perill d'un holocaust nuclear a Europa. Havia explicat que una sola bota travessant en la direcció incorrecta aquell espai buit al centre de la vella capital alemanya significava que un estol de míssils començaria a caure'ns a sobre i ja podíem dir adéu-siau a la vida.
Quan vaig arribar allà encara no hi havia forats al mur. Era un dels darrers llocs intactes, perquè a l'altra banda treien les mines col·locades per a impedir la lliure circulació i tot intent d'escapar. Grupets de policies d'una banda i d'una altra hi treien el cap intentant d'endevinar què podia passar. Hi havia grupets de veïns que esperaven i molta expectació. Vam esperar i finalment es va moure una miqueta una de les grans peces de concret que formaven la tercera generació del mur. En pocs minuts la paret va desaparèixer i els policies de totes dues Alemanyes es donaven la mà enmig d'uns aplaudiments retrunyidors. Una persona va passar del costat oriental a l'occidental amb pas dubtós, i el mur va deixar de tenir sentit. Uns grups de jovenots armats de pics i martells van començar a clavar-hi colps i abans que no ens n'adonàssem el 'no man's land' més famós de la història esdevenia un espai ple de gent.
Quan em vaig poder recuperar de la impressió vaig provar de passar a l'est i fer-hi una entradeta informativa. Els guàrdies em van deixar passar aquella frontera inviolable fins feia uns pocs minuts amb unes enormes rialles i grans cops a l'esquena. Però quan em vaig posar al davant de la càmera, amb el micròfon a la mà, de sobte se me'n va anar el cap. Vaig veure les torres de vigilància, allà al meu costat, el filferro, la carretera de sorra per a controlar les petjades, la ruta dels 'vopos' (la policia oriental). I jo, enmig de tot allò que tantes voltes havia provat d'endevinar des de l'altra banda. Va ser un segon, però vaig restar completament en blanc i vaig haver de tornar a demanar si, de debò, allò era la Potsdamer. És aquesta la Potsdam? És aquesta la plaça minada on els estrategs asseguraven que començaria la guerra? És aquest el punt que ha obert Europa de cap a peus durant dècades? És aquest el lloc que jo no hauria pogut petjar fa unes poques hores sense perill de morir? 'Sí, sí!', reien els policies que es devien imaginar que jo m'havia perdut de debò, un vulgar estranger, quan allò que s'havia perdut era el meu cap.
La resta és sabuda. Vint anys després han aparegut catorze estats nous darrere el que era el mur i s'ha esborrat del tot la frontera que era la més difícil d'esborrar, la que separava els alemanys dels alemanys. Ahir els representants de les quatre potències que havien ocupat militarment Berlín fins fa vint anys es van passejar per Brandenburg amb una dona nascuda a l'ex-RDA i que avui és la cancellera de la república federal. Que les fronteres es mouen (fins les més impossibles) és, doncs, una opinió que no admet dubtes. Les fronteres, fet i fet, únicament depenen, al capdavall, de la voluntat de la gent. Són una mena d'isòbara de la política que marca on hi ha la borrasca i l'anticicló i qui ha tingut més força. De la mateixa manera que ningú no pot fixar un núvol, ningú no pot fixar pels segles dels segles una frontera. Cap. I per si en dubtem, ací tenim Berlín. · Obama: del candidat al president
Avui fa just un any de la victòria d'Obama. El 4 de novembre de 2008 va ser un dia històric que restarà en la memòria de molts com un dia de felicitat i d'esperança, però un any després sembla que Obama ha fet de la presidència un exercici molt menys audaç que no la seua estudiada, i admirada, campanya electoral.Avui fa just un any de la victòria d'Obama. El 4 de novembre de 2008 va ser un dia històric que restarà en la memòria de molts com un dia de felicitat i d'esperança, però un any després sembla que Obama ha fet de la presidència un exercici molt menys audaç que no la seua estudiada, i admirada, campanya electoral.
Evidentment, ningú no podia esperar que en un any Obama ho canviaria tot i que giraria com un mitjó la política americana, però potser sí que es podia esperar una presència moral molt més activa. En canvi, ens trobem que el candidat que electrificava sembla que haja restat atrapat dins la roba de president.
A casa, Obama ha hagut de lluitar contra un odi de l'extrema dreta poques vegades vist en política. Els seus intents de reforma del sistema sanitari són l'aspecte més destacat, però encara sense resultats concrets. L'economia ha condicionat molt la seua presidència i no per a bé. La desocupació és avui tres punts superior en percentatge a la de fa un any i la crisi va allargant-se, malgrat els primers signes positius.
En el pla internacional Obama ha desplegat una activitat força més interessant, amb una meritòria constància en la lluita pel desarmament nuclear i contra el canvi climàtic, però també ha tingut mala sort. Per exemple, el Premi Nobel de la Pau, evidentment exagerat, sembla que haja provocat una reacció en contra seu, com de cansament del personatge, tot i que ell va ser el primer sorprès per la concessió.
Però, dit tot això, el fet més preocupant és que siga precisament en el gran afer que el va portar a la presidència, la guerra, que Obama haja anat més lent i que s'hi haja mogut d'una manera més contradictòria. Ha retirat les tropes de les ciutats iraquianes, és cert, però la situació no ha millorat i la promesa feta durant la campanya de retirar del tot les tropes durant els primers setze mesos de presidència ja és evidentment impossible de complir.
Mentrestant, Obama va entrampant-se cada vegada més en una guerra de l'Afganistan, o de l'Afganistan-Paquistan, que pot esdevenir el seu gran problema ben aviat. I Guantánamo roman obert, per més que el nou president féu del tancament d'aquest penal el primer gran símbol de la seua presidència.
El balanç, per tant, és encara incert. Obama no ha tingut un primer any espectacular, però tampoc no es pot dir que haja estat un fracàs. Simplement, sembla que l'ombra de l'Obama candidat encara pese més avui que no la de l'Obama president i que, com ell mateix reconeixia fa pocs dies, 'és més fàcil fer campanya que governar'. · Curiositats numèriques
Els dos grans diaris tradicionals de Barcelona coincideixen a publicar enquestes. Més o menys concorden a dir que el tripartit s'acaba, però hi afegeixen unes preguntes i respostes ben curioses sobre l'àmbit sobiranista. Per exemple, segons l'enquesta de La Vanguardia, la majoria de la població va a favor dels referèndums sobre la independència i, tanmateix, la xifra del sí és molt lluny del llindar de la victòria, sense que els números acaben de quadrar. En canvi, el Periódico es llueix titulant 'Laporta no aconsegueix arrossegar vots com a candidat independentista' , alhora que li atorga un 11,7 dels vots possibles, més que no els que tenen en l'actual parlament el PP o Iniciativa.Els dos grans diaris tradicionals de Barcelona coincideixen a publicar enquestes. Més o menys concorden a dir que el tripartit s'acaba, però hi afegeixen unes preguntes i respostes ben curioses sobre l'àmbit sobiranista. Per exemple, segons l'enquesta de La Vanguardia, la majoria de la població va a favor dels referèndums sobre la independència i, tanmateix, la xifra del sí és molt lluny del llindar de la victòria, sense que els números acaben de quadrar. En canvi, el Periódico es llueix titulant 'Laporta no aconsegueix arrossegar vots com a candidat independentista', alhora que li atorga un 11,7 dels vots possibles, més que no els que tenen en l'actual parlament el PP o Iniciativa.
Publicar un sondatge és una de les maneres més refinades que el periodisme actual té d'afaiçonar l'opinió pública. Generalment, el sondatge no es pot allunyar gaire de la realitat i, per tant, dóna una aparença notable d'objectivitat. En la pràctica, això que en diuen 'la cuina' i la presentació en forma de titular va deixant caure els matisos i les orientacions que interessen.
Com a exemple, l'enquesta de La Vanguardia sobre les consultes sobiranistes. La primera frase del text ja ho diu tot: 'la majoria dels catalans no volen separar-se d'Espanya...' Bé. Malgrat això, un 53% dels enquestats és favorable a una consulta sobre la independència. I dit això, voten que no.
Voten que no amb dades curioses: per exemple, que prop d'un de cada cinc votants d'ERC diria que no a la independència. Com que la fitxa tècnica és ben escassa i les dades brutes no apareixen, cal llegir entre línies. I la lectura és ben instructiva, sobretot si es compara amb unes altres enquestes, com les de la Generalitat. Al final d'aquest article hi ha el correu electrònic d'un lector atent i preparat, l'Ignasi Sivillà, que movent dades cuina la cosa d'una manera ben diferent, amb el vot pro independència enfilant-se fins a prop del cinquanta per cent. Sense saber les dades originals amb què treballa La Vanguardia l'anàlisi és un pèl arriscada, és cert, però també és molt plausible, vista la documentació externa de què se serveix. I canvia molt, molt, de tenir un 35% de votants a favor a tenir-ne un 47%.
La presentació de les dades sobre una possible candidatura de Joan Laporta són encara més peculiars. Segons El Periódico, a la pregunta 'Votarieu Laporta si es presentava a les eleccions?', un 11,7% dels enquestats diu que sí, d'entrada. Home, en les passades eleccions el PP va aconseguir el 10,7% dels vots i això li va valer 14 diputats. I Iniciativa va aconseguir-ne el 9,5%, i va obtenir una bona dotzena d'escons. De fet, Esquerra va arribar al 14,0% i va aconseguir 21 diputat. Que Laporta, sense partit i sense ser candidat oficial de res ni de ningú atraga prop del 12% dels votants, sense projecte ni programa ni res, em sembla que és qualsevol cosa menys aqueix despectiu 'no aconsegueix arrossegar vots' amb què l'obsequia el diari socialista. Diari que segurament vol posar l'esparadrap abans de la ferida.
I aquest és el correu que he rebut de l'Ignasi:
'El 2 de novembre de 2009 La Vanguardia publica una enquesta de l?institut Noxa sobre el suport dels catalans a un referèndum de la independència i també què votarien.
Diu: 53% és favorable la consulta i 35% votaria sí a la independència.
Per saber si aquestes xifres quadren es poden analitzar els resultats parcials subministrats:
'Estas posturas cobran especial relieve si se analizan a la luz del voto de los consultados. Así, la posición más favorable a la realización de las consultas se registra lógicamente entre los votantes de ERC (con un 86% a favor), los de CiU (un 60%) y los de ICV-EUiA (un 58%). El respaldo cae entre los del PSC (un 44%) y se reduce a la mínima expresión entre los electores populares (un 20%).'
Si tenim en compte que a les darreres eleccions al parlament hi va haver els següents resultats: CiU:
31,6%, PSC: 26,8%, ERC: 14,0%, PP: 10,7%, ICV: 9,5% (total d'aquests partits: 93%),
i combinem els dos grups de dades, tenim que el suport al referèndum seria de:
(31.6*0.60 + 26.8*0.44+14.0*0.86+10.7*0.20+9.5*0.58)/0.93 = 54%.
Aquest 54% coincideix tant amb el 53% general que esmenten, que fa pensar que o bé han fet una enquesta sorprenentment precisa, o que l'han feta quadrar.
Però quan no miren de fer quadrar les dades, els resultats poden ser molt diferents.
Diu l?article:
?Así, un 85% de quienes sólo se sienten catalanes y un 77% de aquellos que se sienten más catalanes que españoles respaldan la celebración de referéndums. En cambio, la mitad de quienes se sienten tan catalanes como españoles y en torno al 60% de aquellos que se consideran más o sólo españoles rechazan la realización de las consultas.?
Com que es deia que el 53% donava suport i el 39% no, hi ha un 8% que no es defineix.
Per tant, el suport de la consulta segons sentiment de pertinença, seria:
Només català: 85%
Més català que espanyol: 77%
Igual català i espanyol: 50-8= 42%
Més espanyol o només espanyol: 40-8 = 32%.
Per una altra banda, tenim les dades d?enquestes de força fiabilitat d?aquest sentiment de pertinença, perquè els resultats son força coincidents faci qui faci l?enquesta. En tot cas les darreres enquestes del CEO:
07/07 01/09 01/09 04/09 07/09
Només Català 17,5% 18,2 17,5 19,8% 17,5
Més català que espanyol 29,0% 29,2 27,3 26,2% 27,7
Tan català com espanyol 42,4% 38,2 44,2 42,2% 42,3
Més espanyol que català 4,8% 4,9 3,9 4,0% 3,6
Només espanyol 3,7% 5,4 4,3 4,5% 6,0
Ns/nc 2,6% 4,1 2,8 3,3 4,9
Si agafem la darrera, la de 07/09, tenim:
17,5*0,85 + 27,7*0,77 + 42,3*0,42 + 9,6 * 0,32 + 4,9 * ? = 57,04 + 4,9 * ?
Si suposéssim que els Ns/nc anessin tots contra, el suport a la consulta seria del 57,04%; si anessin tots a favor, del 61,94%; en tot cas, sempre força més que no pas el 53% que diuen.
Quant al suport a la independència, a partir d'allò que diuen:
'A favor de la independencia de Catalunya votarían también más del 80% de quienes sólo se sienten catalanes ?y casi el 60% de aquellos que se consideran más catalanes que españoles?, mientras que un 56% de quienes se sienten tan catalanes como españoles y en torno al 70% de los que se consideran más o sólo españoles lo haría en contra.?
Com que no ens donen les dades, en tots els casos, del suport a la independència, sinó, en alguns casos, solament les dels contraris, tindrem en compte que els qui no es defineixen, o no votarien, sumen el 19% (100-46-35). Per tant:
Només català: 80%
Més català que espanyol: 59%
Igual català i espanyol: 44-19= 25%
Més espanyol o només espanyol: 30-19 = 11%;
17,5*0,80 + 27,7*0,59 + 42,3*0,25 + 9,6 * 0,11 + 4,9 * ? = 42,0 + 4,9 * ?
Per tant, el suport a la independència es mouria entre el 42% i el 46,9%. Molt lluny del 35% que diuen, i amb molta probabilitat seria majoritari.
A partir d?aquest estudi estatístic es pot assegurar, amb quasi total certesa, que hom ha intentat de minimitzar tant els qui donen suport a la consulta com els qui dirien sí al referèndum.' · Si no ens rendíem...
No vam saber eixir del franquisme, o no vam poder, tant és ara, i hi ha hagut ombres que s'han allargat des d'aleshores, ja fa trenta anys. Del Tribunal de Orden Público de Garzón a la cultura de cobrar per allò que no té decència. Des del linxament populista i desbocat, que feliços ens fan encara els 'contubernios'!, a la submissió respectuosa i resignada. Volíem ser aquella Europa, neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, però ens retrobem cíclicament amb un país i una societat que no ens agrada. És cansat i esgotador, però mentre no ens rendim, ens sabem part d'aquesta pobra, bruta, tan salvatge terra. Encara.No vam saber eixir del franquisme, o no vam poder, tant és ara, i hi ha hagut ombres que s'han allargat des d'aleshores, ja fa trenta anys. Del Tribunal de Orden Público de Garzón a la cultura de cobrar per allò que no té decència. Des del linxament populista i desbocat, que feliços ens fan encara els 'contubernios'!, a la submissió respectuosa i resignada. Volíem ser aquella Europa, neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, però ens retrobem cíclicament amb un país i una societat que no ens agrada. És cansat i esgotador, però mentre no ens rendim, ens sabem part d'aquesta pobra, bruta, tan salvatge terra. Encara.
Se'ns veu desorientats, a tots. Parlem en veu baixa i escrivim en veu baixa. Colpits per imatges que no esperàvem, preocupats per saber on ens porten. A València és més fàcil: la manifestació de dissabte carregava les piles, tot i el toc d'ordre dels socialistes, mals companys de viatge. A Barcelona el desconcert es palpa en l'ambient. El PSC, en particular, va mig mort de por. A CiU van lents de reflexos i el silenci de Pujol es fa eixordador. Els altres s'ho miren com des de la penombra.
I passem de la indignació a la pena. De la ràbia a la sospita. Garzón no fa mai res debades. Perquè ara i així, doncs? Però, alhora, feia tants anys que ho anunciàvem... I si? I què vindrà en acabat? La superioritat moral que exhibíem, tot allò de l'oasi, se n'ha anat en orris, però s'ajunten al parlament i callen com morts mirant-se els uns als altres i parlant de la Lear quan fa quatre dies no en volien saber res. És allò del tres per cent que deia Maragall? Hi ha qui diu que els capitans es van enfadar precisament per això i van acabar fent-lo fora... En aquella foto de Sala a la porta de Can Brians hi ha, al seu costat, el famós Luigi; el d'ara.
És el país el que s'escola per l'aigüera o és només aquesta cosa que hem viscut des de la mort del dictador, encara democràcia a mitges, limitada i retallada amb partits massa forts pensats per a poder negociar amb pocs i que hi haja ordre per damunt de tot? · Necessitem partits menys forts i polítics més lliures
Els efectes de la corrupció són molt greus. Aquesta mina la confiança en les institucions, però també, i això és encara pitjor, afecta els valors democràtics que cauen sota sospita per inoperants o per prescindibles. I així és el sistema sencer que es deslegitima als ulls d'uns ciutadans que comencen a no fiar-se de res ni de ningú, que s'acostumen a sospitar de tot. La corrupció és, per això, un terrible càncer social que rosega les societats on s'instal·la.Els efectes de la corrupció són molt greus. Aquesta mina la confiança en les institucions, però també, i això és encara pitjor, afecta els valors democràtics que cauen sota sospita per inoperants o per prescindibles. I així és el sistema sencer que es deslegitima als ulls d'uns ciutadans que comencen a no fiar-se de res ni de ningú, que s'acostumen a sospitar de tot. La corrupció és, per això, un terrible càncer social que rosega les societats on s'instal·la.
Després de la vergonyosa desfilada del cas Gürtel, després del Palma Arena, després del cas Millet, ahir vam tenir una altra sotragada, i de les fortes. Persones importants, en pes o en trajectòria, tant del PSC com de CiU, van ser detingudes i acusades de pertànyer a una trama corrupta. Desconfie per sistema de Garzón, de manera que preferesc esperar el final de tot això, no fóra cas que ens trobàrem davant l'enèsima operació sense substància i megalòmana d'aquest personatge singular. Però reconec, alhora, que fins i tot desconfiant crec que ningú de nosaltres, avui, no se sent a pler ni còmode al país on vivim (jo em sent habitant d'un país que avui s'ha alçat del llit tocat, dubitatiu i trist).
No és cap consol, emperò, que aquest afer siga difícil d'utilitzar políticament per cap dels grans partits, perquè tots dos hi són ficats. Ni ho és que ara ens expliquen que això de Santa Coloma es veia venir. Com tampoc no ho és que Prenafeta o Alavedra faça dinou o dotze anys que no intervenen en la política activa. Fins i tot amb la presumpció d'innocència al davant la sotragada és de les que fan època, de les que marquen un abans i un després. I és això que m'interessa: voldria saber quin és el després que ens espera.
I ho voldria saber perquè estic convençut que ens posaríem d'acord ràpidament en les receptes per a evitar que passen coses com les que hem vist aquests darrers mesos. Parle de llistes electorals obertes, que són imprescindibles per a evitar l'anquilosament de les direccions dels partits i de les institucions. Parle d'un sistema transparent de finançament dels partits, que ningú no puga discutir i en què les despeses siguen no solament auditables sinó públiques i de fàcil accés. Parle de controls públics realment independents, que no reproduesquen en petit el parlament i la seua dinàmica. Parle, també, de la dissolució de l'Audiència Nacional espanyola i de les seues arbitrarietats, de la necessària recuperació de la credibilitat d'un sistema judicial que és tocat de mort a còpia de tanta i tanta instrumentalització partidista. Parle, en definitiva, d'un model polític en què els partits siguen menys forts i els polítics, més lliures, més decidits, més responsables individualment. · Si en diuen Commonwealth...
Avui a Brussel·les hi ha un acte important en què la majoria dels empresaris del país defensaran l'arc mediterrani ferroviari, contra la temptació de fer un arc competidor que vaja d'Algesires a Europa passant Madrid. És una concreció més de la coherent aliança econòmica catalano-valenciana que Josep Vicent Boira diu que podria considerar-se una autèntica Commonwealth. El nom, la definició, em crida l'atenció perquè és agradable i positiva, perquè parla de riquesa i de benefici comú i plural. I encara que no siga la solució màgica de dècades de confrontació atiada i teledirigida, estic segur que és molt més que un remei temporal i d'urgència.Avui a Brussel·les hi ha un acte important en què la majoria dels empresaris del país defensaran l'arc mediterrani ferroviari, contra la temptació de fer un arc competidor que vaja d'Algesires a Europa passant Madrid. És una concreció més de la coherent aliança econòmica catalano-valenciana que Josep Vicent Boira diu que podria considerar-se una autèntica Commonwealth. El nom, la definició, em crida l'atenció perquè és agradable i positiva, perquè parla de riquesa i de benefici comú i plural. I encara que no siga la solució màgica de dècades de confrontació atiada i teledirigida, estic segur que és molt més que un remei temporal i d'urgència.
Els estudis de Josep Vicent Boira mateix, el treball fet des de l'Institut Villalonga, l'existència d'organitzacions com la Ferrmed, el concepte d'arc mediterrani, la col·laboració entre les cambres de comerç, l'augment constatat del comerç entre els nostres territoris..., tot això i més coses són, i així ho podem considerar, senyals interessants. Perquè indiquen, a través de l'economia, de les comunicacions i de la inserció dins Europa, que els interessos comuns de València i Barcelona, del Principat i del País Valencià, de Catalunya i de la Comunitat Valenciana, com se'n vulga dir, són d'una tenacitat i d'una tossuderia capaç de resistir fins i tot una de les manipulacions històriques més reeixides de la segona meitat del segle XX a Europa, això que n'hem dit el blaverisme.
Dit això, que quede clar que jo no crec que l'economia porte necessàriament a la política. No veig arribar els Països Catalans darrere l'arc mediterrani, ni que en siguen la conseqüència. Però és evident també que la constatació dels interessos comuns obliga i obligarà cada dia més a la reflexió. Obligarà a la reflexió d'alguns dels valencians anticatalanistes, dels que puguen entendre una cosa fàcil de constatar com és que l'anticatalanisme és un mal negoci, sobretot i especialment per a València. I obligarà a reflexionar també alguns dels catalans avalencianistes, dels que puguen entendre que el País Valencià no és simplement un apèndix folclòric ni un territori subdesenvolupat a ignorar de mandrosament i a aprofitar només quan convé.
I dit també això, estic segur, igualment, que enmig de tot plegat la cultura i la política hi tenen un paper, i més n'hi tindran en el futur, per molt que hi haja qui creu que, si fins ara s'ha fet malbé qualsevol projecte de Commonwealth, ha estat precisament perquè hem anteposat la cultura i la política a l'economia i al benestar material. Jo no ho veig així, per més que siga un argument que puc arribar a entendre. Però, respectant summament els qui això defensen, em sembla que és evident també que sense la cultura, la política i tot el que hi ha al darrere, no tindria sentit parlar d'aquest espai econòmic que tant d'interès desperta i que, si bé tècnicament s'estén a Andalusia i a Occitània, és indiscutible que ens interessa sobretot a nosaltres com a fil que cus les ferides. Unes poques, si més no. · L'ocasió de Puigcercós
Esquerra ha completat aquest cap de setmana un relleu generacional llargament treballat. Quan Puigcercós va arribar a la política l'independentisme era marginal i ell molt jove. Ara, després de molts anys, l'independentisme es troba en una gran cruïlla, just quan ell es fa càrrec, finalment, del partit que ha estat la referència d'aquest moviment. No hi arriba en un moment precisament fàcil, però encara té l'ocasió de posar en pràctica les polítiques que ell ha defensat, sovint des de la segona fila i sovint des de l'oposició, amable però oposició, a Josep Lluís Carod-Rovira.Esquerra ha completat aquest cap de setmana un relleu generacional llargament treballat. Quan Puigcercós va arribar a la política l'independentisme era marginal i ell molt jove. Ara, després de molts anys, l'independentisme es troba en una gran cruïlla, just quan ell es fa càrrec, finalment, del partit que ha estat la referència d'aquest moviment. No hi arriba en un moment precisament fàcil, però encara té l'ocasió de posar en pràctica les polítiques que ell ha defensat, sovint des de la segona fila i sovint des de l'oposició, amable però oposició, a Josep Lluís Carod-Rovira.
La paradoxa més notable d'aquests darrers anys ha estat que cada vegada hi havia més independentistes i, tanmateix, el vot a Esquerra baixava constantment. El desencant pel pacte que va fer Montilla president hi ha tingut molt a veure, però no tot s'explica amb això. Han aparegut referents clarament independentistes al marge d'Esquerra, l'únic partit que encara avui es professa tal. Hi ha hagut una evolució de CiU en aquest terreny, del tot insuficient però clara, hi ha hagut l'emergència de plataformes i grupets, hi ha hagut l'aparició contundent de Reagrupament que Joan Carretero capdavanteja.
Això fa pensar que a les pròximes eleccions, en què Esquerra es juga moltíssim, la professió d'independència ja no restarà solament en les mans de Puigcercós. Això obliga Esquerra a accentuar els seus trets ideològics i a ser més clara sobre els seus objectius. A Núria Puigcercós va posar un termini gens vaporós a l'exercici del dret d'autodeterminació: una legislatura. Això és marcar territori des del primer dia. Però l'inconvenient que té ell, el seu partit, és de credibilitat. Som al davant del Puigcercós que tantes vegades hem vist, directe i contundent, o som davant el Puigcercós que es plegava a Montilla i hissava la bandera espanyola a la seua conselleria?
Si no passa res, al nou candidat d'Esquerra, li resta un any per demostrar qui és i de què és capaç. Sembla molt, però és poquíssim. D'entrada, crec que cal donar-li aquest temps, perquè el país necessita que ERC recupere l'estabilitat i sume la seua aportació a l'independentisme. A un independentisme que avui ja és transversal i que necessita la unitat i la complicitat de tothom; a un independentisme que, si Esquerra ja no pot brandar-lo com si fos patrimoni exclusiu seu, sí que li deu molt.
Qualsevol gest, doncs, es mirarà des d'ara amb lupa; molta gent el mirarà amb lupa. Però imagine que, això, Puigcercós ja ho sap, si ha acceptat que ara siga la seua ocasió. · Laporta fa por (a alguns)
Ahir Joan Laporta es va sumar a la marxa de torxes d'ERC i hi va fer un discurs (vídeo), força comentat. Jo tenia engegada la TV i em va sorprendre la virulència amb què els tertulians del Josep Cuní van rebre les paraules del president del Barça. I durant el dia vaig comprovar en unes altres tertúlies que la tònica era la mateixa. No és que gairebé ningú no el defensara, és que gairebé ningú no el deixava ni alenar, i la irritació era ben palesa. Aquesta irritació comuna em resulta curiosa, però segurament que indica que, fins i tot sense haver entrat en la política, Laporta ja desferma un petit terratrèmol en la calma catalana.Ahir Joan Laporta es va sumar a la marxa de torxes d'ERC i hi va fer un discurs (vídeo), força comentat. Jo tenia engegada la TV i em va sorprendre la virulència amb què els tertulians del Josep Cuní van rebre les paraules del president del Barça. I durant el dia vaig comprovar en unes altres tertúlies que la tònica era la mateixa. No és que gairebé ningú no el defensara, és que gairebé ningú no el deixava ni alenar, i la irritació era ben palesa. Aquesta irritació comuna em resulta curiosa, però segurament que indica que, fins i tot sense haver entrat en la política, Laporta ja desferma un petit terratrèmol en la calma catalana.
No trobe gaires raons que expliquen per què Laporta concita tanta animadversió de gent que prové d'òrbites polítiques diferents. Tret d'una, que sembla lògica: que tots tenen por que no dinamite l'status quo, la situació actual.
El parlament principatí des de la democràcia ha estat pràcticament igual. Sempre, excepte molt al principi, CiU ha estat la primera força. Sempre, excepte al principi, el PSC ha estat la segona, i hi ha hagut tres partits menors, gairebé sempre. Tret de les anècdotes del Partit Andalusista i de Ciutadans i de la pujada a 23 diputats d'Esquerra, no es pot dir que la varietat haja estat una característica de l'hemicicle que presideix aquesta legislatura Ernest Benach.
Potser per això la irrupció d'aquest tercer espai nacionalista que ningú no sap gaire com s'articula, però que tots sabem que existeix, és una nosa per a tots plegats (especialment si no obté una xifra testimonial de vots i escons). I de fet és una nosa no tant perquè afecte directament els uns o els altres, sinó perquè puga afectar directament l'aritmètica parlamentària. Si aquest tercer espai emergeix, especialment si ho fa amb força, i Laporta té molt a dir-hi, el parlament ja no serà allò que ha estat des dels primers anys vuitanta. I això neguiteja els qui hi són des dels anys vuitanta. És natural.
No tinc ni idea de si Laporta vol fer política o no. Però els arguments que tant fan circular per barrar-li el pas abans que comence són molt prims. Especialment aquest que el president del Barça no hauria de fer política. Com que no? Com si no n'haguera fet Gamper o Sunyol, o com si el Barça de Montal no haguera tingut un paper clau en la consolidació de la democràcia i de l'autonomia. Ep!, o com si els socis que van votar Laporta el 2003, i que eren la majoria absoluta dels votants d'aleshores, no saberen que es presentava defensant també, i a cara ben descoberta!, un model nítidament catalanista. O és que caldrà recordar els crits de 'Laporta president, Catalunya independent!' que van ressonar a l'estadi la nit de la seua victòria, victòria que ja aleshores ho era també contra l'stablishment barceloní. · Caram, aquest dandi
Què va posar Costa sobre la taula de Camps per aconseguir que el president de la Generalitat es desdiguera de l'anunciat cessament del seu secretari general i portaveu parlamentari? Quina amenaça? Dir en plena reunió de premsa, com qui no diu res, que ell es paga la seua roba era una manera de marcar territori o una simple brometa a Camps? I per què Camps va comunicar a Madrid que ja era cessat, però després va desmentir el comunicat públic del carrer de Gènova i va causar un caos únic i monumental? Ai, caram, tot això és molt més gros que ahir mateix no semblava, i el dandi de Castelló vol morir matant i sembla que va armat. Prepareu les cadires, parau-les que l'espectacle promet...Què va posar Costa sobre la taula de Camps per aconseguir que el president de la Generalitat es desdiguera de l'anunciat cessament del seu secretari general i portaveu parlamentari? Quina amenaça? Dir en plena reunió de premsa, com qui no diu res, que ell es paga la seua roba era una manera de marcar territori o una simple brometa a Camps? I per què Camps va comunicar a Madrid que ja era cessat, però després va desmentir el comunicat públic del carrer de Gènova i va causar un caos únic i monumental? Ai, caram, tot això és molt més gros que ahir mateix no semblava, i el dandi de Castelló vol morir matant i sembla que va armat. Prepareu les cadires, parau-les que l'espectacle promet...
Insòlit i inaudit. Insòlit i inaudit que Camps tremole i no siga capaç d'imposar-se. Insòlit i inaudit que diga divendres que cessarà Costa i que dimarts no puga. Insòlit i inaudit que Rita o Pons es queden mocats després d'apuntar una rebel·lió pública. La festa no s'acabava a les quatre Esteban, ja ho veus...
Però encara més insòlit i inaudit és que el PP de València plante cara al de Madrid. No insòlit i inaudit, sinó miraculós! Insòlit i inaudit que el PP espanyol anuncie a bombo i plateret que ha tret la poma podrida i que tot seguit el PP valencià diga públicament que tururut, que la poma no es mou del cistell. Veges: allò que la política no pot fer, ho pot fer la butxaca i la fatxenderia del dandi de Castelló, que sembla que té presa la mida del molt honorable.
Em sent tan perplex que no sé ni si creure-m'ho. Com ho arreglaran això avui? Perquè Rajoy no crec que s'estiga tan tranquil, ara que Camps i, sobretot, Costa l'han humiliat en públic. I Rita? I Pons? I el president mateix? Quin paperot que acaba de fer, abandonant tota autoritat, incapaç, impotent, desbordat. Ep!, i per si calia, anit mateix el PP de Castelló, bufa!, es va apuntar a la festa fent els cors a Costa, amb el sinistre president de les ulleres fosques mirant des del fons de la sala. I...
Caram, tu, aquest dandi. Caram. · País tacat
Avui és un dia clau per al president Camps. A les sis de la vesprada començarà una reunió a València que s'ha de tancar amb el cessament de Ricardo Costa. Costa és el número dos del president de la Generalitat al partit i al parlament; per tant, serà molt difícil que per al president siga avui un dia normal. Mes aviat tot indica que serà un dia que recordarà anys, possiblement com el dia en què el futur brillant que volia es va començar a esfumar, fosa com el sucre la barrera que el protegia...Avui és un dia clau per al president Camps. A les sis de la vesprada començarà una reunió a València que s'ha de tancar amb el cessament de Ricardo Costa. Costa és el número dos del president de la Generalitat al partit i al parlament; per tant, serà molt difícil que per al president siga avui un dia normal. Mes aviat tot indica que serà un dia que recordarà anys, possiblement com el dia en què el futur brillant que volia es va començar a esfumar, fosa com el sucre la barrera que el protegia...
Camps ha defensat a capa i espasa el seu entorn. Potser ho ha fet, en part, per lleialtat. Però no tinc el menor dubte que ho ha fet, principalment, perquè estava convençut que si obria la porta de les dimissions i dels cessaments ja no podria tancar-la i potser fins i tot hauria de dimitir ell, algun dia. La dimissió, el cessament o com en vulguem dir, de Costa implica reconèixer directament que les coses no són clares, que dins el PP hi ha negocis bruts i que es fan a les altures, que potser fins i tot hi ha un finançament irregular i que tal vegada, tal vegada, tot això que s'ha anat dient és veritat (per exemple que El Bigotes va entrar a sac al partit valencià precisament de la mà de l'actual president de la Generalitat).
Després de mesos i mesos negant amb vehemència tota acusació, discutint de manera aspra tota informació, amagant-se dels periodistes i evitant les preguntes, ara resulta que el paradís ideal i immaculat que el president ens volia vendre, als valencians, apareix tacat. Tan tacat que ha de sacrificar el seu número dos, ni més ni menys, el dandi de Castelló, el xiquet de la bandereta espanyola sempre enganxada al canell, el gran organitzador de festes i mítings. La cosa es torna interessant... · Aquella cosa d'allà a darrere...
L'acumulació de greus irregularitats financeres, del cas Gürtel al cas Millet, deixa mal regust a tothom. De sobte és com si tota la societat semblara tacada per aquests actes delictius. Cal no exagerar, però no es pot ignorar que hi ha coses estranyes que mereixerien explicacions contundents que no tenim. Per què Hisenda ignorava advertències concretes? Com és que, en cada cas, l'entorn callava, tot i ser evident que alguna cosa estranya ocorria? Com és que tanta gent deia o opinava una cosa en privat i en feia o deia una altra en públic? Segur que hi ha moltes respostes, però crec que una certa cultura de l'adoració del ric hi té a veure. També.L'acumulació de greus irregularitats financeres, del cas Gürtel al cas Millet, deixa mal regust a tothom. De sobte és com si tota la societat semblara tacada per aquests actes delictius. Cal no exagerar, però no es pot ignorar que hi ha coses estranyes que mereixerien explicacions contundents que no tenim. Per què Hisenda ignorava advertències concretes? Com és que, en cada cas, l'entorn callava, tot i ser evident que alguna cosa estranya ocorria? Com és que tanta gent deia o opinava una cosa en privat i en feia o deia una altra en públic? Segur que hi ha moltes respostes, però crec que una certa cultura de l'adoració del ric hi té a veure. També.
En aquest país, si una persona es fa rica, molt rica, sovint és objecte d'enveja, però sempre d'admiració. Les preguntes sobre el com i el quan només apareixen si, per alguna raó, cau en desgràcia i comencen a esquerdar-se les imatges i les posicions socials aconseguides. El cas Millet és paradigmàtic. Ara hi ha qui, per exemple, veu en les noces de la seua filla una megalomania indicadora que tot plegat no era normal. No ho era, és evident. Cobrir la platea del Palau per fer-hi el casament de la filla és d'un nepotisme inaudit. Però, d'això, ja se'n devien adonar prou els convidats. Doncs, com és que molts d'aquests han callat tants anys i ara n'hi ha que s'exclamen? Els rumors i les diendes sobre els estranys comportaments de Millet eren públics i notoris; no eren demostrables però sí que dreçaven una barrera d'ombra davant el personatge. Però això no impedia pas que el país oficial continuara fent totes les alabances imaginables (com ho demostra patèticament la Gaseta Municipal de Barcelona recollint ara els elogis desmesurats d'alguns polítics a Millet, un dia abans de l'entrada de la policia al Palau).
En el cas Gürtel els signes eren encara més clars. No solament això: una bona part de la societat valenciana denuncia des de fa anys els robatoris i les operacions il·legals que alguns membres del PP han practicat sense aturador. Fins i tot hi ha enregistraments d'Eduardo Zaplana en què aquest diu que es va ficar en la política 'para forrarse'. I tanmateix s'ha hagut d'arribar a una situació crítica per tal que algú prenguera alguna mesura (i no se sap si tindrà cap efecte electoral).
Una part de la qüestió és la dels diners desviats, dels robatoris que amb el codi a la mà es poden perseguir. Però ací no s'acaba tot, perquè hi ha també un aspecte moral i de moralitat. D'un llistó massa baix a l'hora de criticar els rics. Si més no, alguns. · ...i responsabilitat
Quan l'altre dia demanava generositat per a gestionar l'etapa oberta amb el referèndum d'Arenys de Munt potser també hauria d'haver demanat responsabilitat. Crec que l'èxit dels referèndums proposats per als mesos vinents solament és possible des de la generositat de no retreure el passat a ningú, de pensar únicament en el futur. Però també cal la responsabilitat de saber que tota divisió o actitud destructiva fa mal a tothom, no solament a uns quants. Ara no és l'hora de ser purs o de saber quin rèdit se'n pot treure. Ara és l'hora de ser eficaçosQuan l'altre dia demanava generositat per a gestionar l'etapa oberta amb el referèndum d'Arenys de Munt potser també hauria d'haver demanat responsabilitat. Crec que l'èxit dels referèndums proposats per als mesos vinents solament és possible des de la generositat de no retreure el passat a ningú, de pensar únicament en el futur. Però també cal la responsabilitat de saber que tota divisió o actitud destructiva fa mal a tothom, no solament a uns quants. Ara no és l'hora de ser purs o de saber quin rèdit se'n pot treure. Ara és l'hora de ser eficaços.
Si l'objectiu és que vote, com a mínim, un quaranta per cent del cens de cada població, no pot haver-hi ni una sola excusa que puga justificar que cap possible votant deixe de votar perquè no li agraden els organitzadors, perquè no són els del seu bàndol, perquè es creu discriminat o perquè es pensa que hi ha alguna maniobra rara al darrere d'un acte d'afirmació sobre el nostre futur que hauria de ser nítid i transparent. I fomentar aquest perill amb qualsevol pretext o motiu (que si aquells són uns traïdors perquè no van votar açò o allò al parlament, que si aquells altres són una colla d'arreplegats i d'il·luminats incapaços de posar-se d'acord en res), a mi, em sembla una greu irresponsabilitat. Allò que jo vull és votar, votar el mateix dia que voten tants ciutadans com siga possible i demostrar a l'estat espanyol que una part important d'aquest país està disposada a emprendre un nou camí. I estic convençut que no sóc l'únic que creu això i que molta gent pensa igual i veu amb estupefacció com cinquanta persones es barallen dient que em representen a mi o aquell o aquell altre mentre s'arroguen el dret de decidir per tothom.
Espere que, malgrat tot, el procés no se'n vaja a l'aigua, però això que passa és un mal senyal, molt preocupant. No sé si ningú està satisfet d'haver aconseguit una petita victòria que l'avale uns quants dies; allò que sé és que, per aquest camí, es crema la il·lusió de tot el país i que així és impossible que guanyem tots. Que d'això es tractava. · Un horitzó mogut
Ningú no és capaç avui de saber què passarà d'ací a un any just, en les eleccions catalanes, i quin paper hi farà Reagrupament. El mapa polític català s'ha demostrat molt estable durant dècades i només la fugaç presència del Partit Andalusista i la irrupció de Ciutadans han alterat lleument el paisatge parlamentari. Ara, vist allò que es va veure el cap de setmana, en l'assemblea fundacional de Reagrupament, és raonable de pensar que assistim al naixement d'una força política que, si li van bé les coses, fins i tot podria provocar un petit terrabastall en el molt estable hemicicle del parc de la Ciutadella.Ningú no és capaç avui de saber què passarà d'ací a un any just, en les eleccions catalanes, i quin paper hi farà Reagrupament. El mapa polític català s'ha demostrat molt estable durant dècades i només la fugaç presència del Partit Andalusista i la irrupció de Ciutadans han alterat lleument el paisatge parlamentari. Ara, vist allò que es va veure el cap de setmana, en l'assemblea fundacional de Reagrupament, és raonable de pensar que assistim al naixement d'una força política que, si li van bé les coses, fins i tot podria provocar un petit terrabastall en el molt estable hemicicle del parc de la Ciutadella.
Crear un partit nou, de zero, és una tasca complicadíssima. Les lleis electorals que tenim, les estructures polítiques i mediàtiques i els formats electorals compliquen molt la vida dels partits naixents. Moltíssim. Per això pot passar que l'evident moment dolç que Joan Carretero ha sabut bastir amb una infrastructura minúscula acabe en no res. Ja ha passat alguna altra vegada. Però, fins i tot si fos així, allò que ningú no pot negar ara mateix és que els associats de Reagrupament han sabut suscitar una expectativa sòlida que s'explica en bona part per la decepció que ha alimentat Esquerra, però que va més enllà.
En el seu discurs final a l'assemblea Carretero va demanar generositat als afiliats per a acollir gent nova sense demanar-los què havien fet abans, pensant únicament en el futur. És una actitud sensata, en què pot consistir una bona part de l'èxit possible de l'operació, però no és fàcil. No és fàcil perquè el trauma del trencament és recent i les acusacions que Esquerra ha prodigat amb tanta insistència contra els reagrupats es repetiran i potser fins i tot creixeran, vist que la nova candidatura no és una anècdota fàcil de rebaixar i de ridiculitzar. I tampoc no serà fàcil perquè per a la resta de l'espectre polític, no solament per a Esquerra, Reagrupament ja és una nosa. Pels uns perquè posa en perill definitivament l'actual govern i el projecte del tripartit. Pels altres perquè la crítica radicalment democràtica que fa Reagrupament de la manera de procedir de la classe política toca el cor del desencant que ha fet desertar les urnes aquests darrers anys.
Ep! I qui sap dir avui quin impacte pot tenir un vot radicalment independentista, que reclama un estat per a l'any vinent i no per a dècades a venir, amb els referèndums cridant a la porta i amb la sentència del constitucional fent voltes sobre el cap de la Generalitat?
Amb tot plegat, l'horitzó polític català del 2010 es va movent, i molt de pressa. Molt. · Camps comença a suar
Ignore quin nivell de transpiració accepten els famosos vestits de Camps, però el fet és que, al Molt Honorable, la suor se li comença a fer visible. La vergonyosa estructura judicial espanyola li va permetre de salvar un primer 'round' de preguntes compromeses, però ahir, just el dia abans del debat de política general, va arribar el primer avís seriós de Rajoy. El cap del PP no vol que la corrupció valenciana l'arrossegue, a ell també, i comença a amollar llast, amb Ricardo Costa com a primer punt de mira, segons els rumors. Tot amb tot, el problema gros no és a les files del PP, sinó a l'oposició. Perquè, per molt escandalós que ens puga semblar, ningú no dubta que el PP tornaria a guanyar les eleccions... a Alarte.Ignore quin nivell de transpiració accepten els famosos vestits de Camps, però el fet és que, al Molt Honorable, la suor se li comença a fer visible. La vergonyosa estructura judicial espanyola li va permetre de salvar un primer 'round' de preguntes compromeses, però ahir, just el dia abans del debat de política general, va arribar el primer avís seriós de Rajoy. El cap del PP no vol que la corrupció valenciana l'arrossegue, a ell també, i comença a amollar llast, amb Ricardo Costa com a primer punt de mira, segons els rumors. Tot amb tot, el problema gros no és a les files del PP, sinó a l'oposició. Perquè, per molt escandalós que ens puga semblar, ningú no dubta que el PP tornaria a guanyar les eleccions... a Alarte.
El capdavanter del PSPV-PSOE demanarà avui la dissolució de les Corts i noves eleccions. Però, dissortadament, més aviat sembla que no li convindrien, perquè, en el viatge, encara perdria escons i diputats. La corrupció dels populars ja és un escàndol indeturable i tard o d'hora esquitxarà Camps, fins al punt d'obligar-lo a dimitir i tot. Però, una volta dimitit, el drama és que, si el PP presenta un perfecte desconegut (o una taula de billar, per dir alguna cosa), guanyarà les noves eleccions.
En primer lloc, perquè la trama de manipulacions, paranys institucionals, interessos econòmics i festes espectaculars ja farà tot allò que siga necessari perquè no s'ature el xou ni la taquilla. Però després, i no és aquesta la qüestió menor, perquè els socialistes valencians han perdut tota credibilitat com a oposició. Alarte podria militar perfectament al PP, sense cap maldecap de praxi, de consciència o ideològic, i la gent del carrer no és tan tanoca de no adonar-se'n. I així no es poden guanyar unes eleccions.
Unes eleccions únicament es guanyen quan els nous saben crear un consens nou, diferent del que funciona i sosté el partit del govern. Mai no guanyes, si allò que fas és mimetitzar tant l'adversari que l'electorat ja no distingeix entre tu i ell. I és això que passa a València.
Vol dir això que ens hem de conformar? De cap manera. Vol dir que el terrabastall popular que comença a intuir-se i la feblesa del PSOE deixen molt de camí obert a una alternativa nova que siga realment la plasmació d'allò que volem i d'allò en què creiem els valencians que no som del PP. Si això ho sabrà endegar ningú o no, és una cosa que caldrà veure i, de moment, la sorpresa és que sembla que no passaran anys abans de la cita amb la història, perquè l'aigua ja va foradant el castell de sorra amb què ha jugat a ser president Francisco Camps. · El zapaterisme que s'esgota
La ziga-zaga permanent sempre té els seus límits i Zapatero ja se'ls ha trobat al davant. Fa temps que ho havíem vist pel que fa al conflicte nacional on ja no li queden cops màgics ni parauletes sensacionals a les quals recórrer i s'ha d'alinear amb el PP, despullat ja d'enganys. Però ara és que tampoc no li queda ja marge de maniobra pel que fa a l'economia i per més xerrameca peronista que vulga exhibir la pujada d'impostos que va aprovar divendres és la prova pública de la seua incompetència. La ziga-zaga permanent sempre té límits i Zapatero ja hi ha topat. Fa temps que ho havíem vist, en relació amb el conflicte nacional, en què ja no li resten cops màgics ni parauletes sensacionals a proferir i s'ha d'alinear amb el PP, despullat ja d'enganys. Però és que ara tampoc no li resta marge de maniobra en economia, i per més xerrameca peronista que vulga exhibir, la pujada d'impostos que va aprovar divendres és la prova pública de la seua incompetència.
Ho vestiran com voldran, però les mesures anunciades divendres pel consell de ministres espanyol signifiquen un augment considerable de la pressió fiscal contra la majoria de la població, cosa que contradiu la fraseologia obrerista barata que exhibia el PSOE fa quatre dies, tots amb els punys enlaire. I encara més: la majoria de les mesures aprovades ensenyen l'estil de governar populista de Zapatero i els seus límits alhora, i deixen despullat qui pot ser el més frívol dels presidents del govern espanyol que mai hàgim conegut en democràcia.
De primer desapareix la famosa deducció de 400 euros de l'IRPF que, a bombo i plateret, es va aplicar l'any passat. Hi ha socialistes que es pensen que va ser gràcies a aquell anunci que van guanyar les eleccions. Jo no m'ho crec, però si va ser així, vés a saber si ara la mesura no se'ls girarà contra, perquè només haurà valgut per assegurar uns vots. Per a això i per fer un forat enorme a la caixa general de l'estat, sense que els 400 euros hagen arribat mai a qui de veritat els necessitava ni hagen resolt res a qui els ha rebuts.
Després, com a segona mesura, s'apuja de dos punts l'IVA general, i el reduït, que és el fonamental, perquè s'aplica a l'alimentació, a l'habitatge, al transport i als altres serveis bàsics, un punt. Però, en una altra exhibició de zapaterisme frívol, avui ens anuncien que aquesta pujada entrarà en funcionament el mes de juliol i no al gener. Per què? Si tan mal anem de caixa, una decisió dolorosa com aquesta s'hauria d'aplicar immediatament, però el president espanyol sembla que vulga ser fidel a una de les seues màximes que és de no donar mai la cara quan passa alguna cosa i enviar al futur la hipotètica resolució d'un problema. Què es pensa? Que al juliol les coses hauran canviat tant que podrà fer un nou cop d'efecte? O que al juliol la gent haurà oblidat que li apugen els impostos? O espera saber si superarà el debat de pressupostos? O potser es pensa que al juliol hi haurà un altre president a la Moncloa i que ja s'ho farà?
Finalment augmenten els impostos provinents de les rendes de capital, o siga dels interessos dels comptes corrents (de manera que es penalitza l'estalvi) i també els de les assegurances de vida, transmissions patrimonials, accions, etcètera. És un augment tan generalitzat que fa impossible, simplement, d'afirmar amb seriositat que afecta solament, o sobretot, els més rics.
El despropòsit és tal que fins i tot Jordi Sevilla, que va ser ministre de Zapatero, ja diu en el seu bloc que això és un 'Frankestein' desconcertant, i uns quants ministres, començant per Solbes, han decidit de plegar veles del tot i apartar-se ben lluny de la política. No m'estranya, sincerament. Viure al costat d'un personatge com el que habita a la Moncloa deu ser molt difícil. · És hora de ser generosos
Decisions d'uns partits i altres han contribuït aquestes darreres hores a enterbolir una mica l'ambient del referèndum d'Arenys de Munt. Després d'unes quantes hores de seny i d'unitat, les malalties que han acaçat el país aquest últims anys sembla que es desperten. Per això dic, és la meua opinió, que ara és l'hora de ser generosos. Generosos envers els altres, els enemics polítics circumstancials, els qui van fer fa temps allò que no volies. I ho dic perquè estic convençut que solament podrem avançar des de la generositat de no fer pagar a l'altre el pa i la sal que es va menjar ahir.Decisions d'uns partits i altres han contribuït aquestes darreres hores a enterbolir una mica l'ambient del referèndum d'Arenys de Munt. Després d'unes quantes hores de seny i d'unitat, les malalties que han acaçat el país aquest últims anys sembla que es desperten. Per això dic, és la meua opinió, que ara és l'hora de ser generosos. Generosos envers els altres, els enemics polítics circumstancials, els qui van fer fa temps allò que no volies. I ho dic perquè estic convençut que solament podrem avançar des de la generositat de no fer pagar a l'altre el pa i la sal que es va menjar ahir.
No dic que evitem les critiques i ens imaginem un esdevenidor pur i tou, ensucrat, sorgit com per obra de màgia, on es diluiran totes les diferències. Naturalment que no. Solament dic que ara hi ha prioritats i que no crec que ho siga, una prioritat, furgar en els elements que ens han separat mentre un objectiu tan concret com el dels referèndums necessita l'esforç de tothom. Tots, jo el primer, hauríem d'anar amb molta cura perquè en la pròxima contesa electoral podria haver-hi en joc una cosa més important que no la presidència de la Generalitat, i seria penós que una aspiració tan insòlita fos ofegada per baralles partidistes.
Seria penós, sobretot, perquè ara la ratlla ja no és, o no ho hauria de ser, allò que en tal va dir fa un any o allò que aquell i aquell altre van fer ara en fa sis. La ratlla simple i nítida que es va traçar a Arenys de Munt solament posa en un costat tots els qui volen votar i, en l'altre, els qui no volen que voten. I hem de ser conscients que per a consolidar aquest canvi històric pot caldre fins i tot una amnèsia momentània en favor de l'interès general del país. Per tant, no podem convertir un moment tan especial de la nostra història com el que ara vivim en un concurs per a veure qui treu més pit o qui presenta les credencials més nítides o pot acusar l'altre de més traïcions.
I ja donarem les gràcies cas per cas. A Arenys de Munt, les gràcies més immediates s'han de donar a la CUP i a l'Entesa de Progrés Municipal, és clar, perquè van posar-ho tot plegat en solfa i van fer-ho possible. Però la victòria d'Arenys de Munt va ser dels 2.569 ciutadans que van votar sí units i que, naturalment, en qualsevol altra contesa votaran CUP i Entesa i Esquerra i Unió i Convergència i Reagrupament i potser PSC o vés a saber si PP i tot.
No oblidem que, tal com van les coses, no som temptats a curt termini per un canvi de govern, sinó per un canvi de règim. · La fi del projecte de Maragall
Els capitans del PSC van haver d'anar a Roma a recuperar Maragall per fer possible el somni de guanyar la Generalitat. Des de l'Ajuntament de Barcelona el nét del poeta havia traçat un camí que es va demostrar encertat: com que el PSC sol no podia guanyar al Principat calia canviar el debat i mirar d'acostar ERC a un projecte d'esquerres comú. L'invent, xim-xim, ha funcionat des d'aleshores, però em fa l'efecte que, com tantes coses, es va acabar de cop el cap de setmana passat. Els capitans del PSC van haver d'anar a Roma a recuperar Maragall per fer possible el somni de guanyar la Generalitat. Des de l'Ajuntament de Barcelona el nét del poeta havia traçat un camí que es va demostrar encertat: com que el PSC sol no podia guanyar al Principat calia canviar el debat i mirar d'acostar ERC a un projecte d'esquerres comú. L'invent, xim-xim, ha funcionat des d'aleshores, però em fa l'efecte que, com tantes coses, es va acabar de cop el cap de setmana passat.
La genialitat de Maragall va consistir a veure que era possible d'esquerdar el bloc nacionalista quan ningú no s'ho imaginava i situar el PSC, amb aquest hàbil cop de timó, al centre del debat polític. Això requeria unes condicions especials que concorrien fa set anys: cansament de Convergència, intent de relleu generacional d'Esquerra, front comú en els passos previs a la independència o les famoses estacions del tren de Carod, demonització del PP d'Aznar... Però, set anys després, totes les condicions favorables sembla que s'hagen esvaït. El recurs als anys de govern de CiU ja no s'aguanta, CiU ha resistit i Esquerra no ha aconseguit de desbancar-la; el país ja es troba a l'estació dels referèndums, inassumible pel PSC; demonitzar el PP és fer el ridícul quan és el teu soci de govern a Euskadi o quan vota com tu a l'Ajuntament de Barcelona sempre que s'ha de defensar l'espanyolitat.
Per si no fos prou, encara hi ha Maragall. Davant l'opinió pública el catalanisme del president de les esquerres s'ha anat reforçant a mesura que s'ha allunyat del PSC, la credibilitat catalanista del qual ha caigut per terra. I hi ha caigut a còpia de subordinació permanent i acrítica a un Zapatero en hores baixes (i alerta que el PSC no es faci un altre problema amb el conseller Castells). Hi ha caigut després dels pactes d'Hereu amb el PP sobre Montjuïc o contra el domini .cat. Hi ha caigut per culpa de la crispació antireferèndum que, amb El Periódico de bandera, des del carrer de Nicaragua no saben tapar, o potser ni volen.
I Esquerra, a més, es troba al límit. Avui cap observador de la política catalana no ignora que seria una sorpresa monumental que el partit de Puigcercós conservàs una quantitat substancial dels diputats i els vots que té en el parlament actual. I si bé semblava que havia contingut l'amenaça del Reagrupament de Carretero, un nou Reagrupament, ara amb Laporta de cap de fila i secundat per les activíssimes plataformes sobiranistes (tot plegat, el bloc central de la manifestació de la Diada), és tota una altra cançó, molt més amenaçadora.
Si ja semblava que Puigcercós veia clar que mantenir-se sense més en el govern portava el partit republicà al suïcidi electoral, la perspectiva oberta aquest cap de setmana sembla haver-lo reforçat en aquesta opinió i per això ha reaccionat ràpidament apujant el to de l'escalada verbal amb els socialistes, provant d'encapçalar el front dels referèndums i fins i tot posant pegues al parlament de Madrid, on fins ara tot eren alegries i abraçades.
El drama del PSC és que cap de les hipòtesis que s'obren al davant del país després d'aquest cap de setmana històric no l'afavoreixen.
N'és una que Esquerra vulga, o necessite, accentuar el perfil independentista i encapçale el moviment de referèndums. Malament per al PSC, perquè la pressió de Madrid serà insuportable i perquè es pot tesar tant la corda entre els dos socis de govern que acabe trencant-se i tot. De moment callen i fan veure que no plou, però això no durarà sempre.
N'és una altra que, no sé com, Esquerra reeixís a mantenir-se en el govern amb una certa tranquil·litat. No crec que siga difícil d'imaginar que aquest gest alimentaria la tercera força nacionalista que s'insinua aquests dies al voltant de Carretero, Laporta i les plataformes. I si bé és especular molt, quan encara falta força temps, supose que molts lectors estaran d'acord amb mi que, si aquest entorn quallava, fóra molt difícil que no entràs al parlament. I si es dava el cas, és fora de tot dubte que amb qui no pactarien, passe què passe, seria amb el PSC. Malament també per als socialistes, doncs.
És veritat que el PSC pot confiar que el bloc de Carretero fes sobretot mal a Convergència, més que no pas a Esquerra. És una hipòtesi plausible, però a l'hora de formar govern no serveix de res. Si cada diputat que perdés Convergència, el guanyàs la tercera força nacionalista, la impossibilitat de repetir el tripartit fóra la mateixa o pitjor, perquè segurament que Esquerra hauria de marcar perfil per competir amb els nous i res no marca més nítidament el perfil que atacar els socialistes.
El panorama, per tant, s'enfosqueix sobtadament per a Montilla i els seus. Tant que segurament haurien de començar a pensar seriosament en les dues alternatives que, a la desesperada, els resten. La primera, provar la 'sociovergència'; però això té un preu, el de fer president Artur Mas. I la segona, intentar un pacte a la basca amb el PP, especialment si l'efervescència sobiranista creix tan ràpidament que l'any vinent ja puga ser un desafiament total a l'estat espanyol. Però la veritat és que cap enquesta no indica, ni remotament, que aquesta opció tinga possibilitats matemàtiques, i això sense comptar que Iniciativa no s'hi avindria mai. · Unes eleccions que poden ser més que unes eleccions
No s'han fet esperar les reaccions al reeixit referèndum d'Arenys de Munt. La insinuació de Laporta d'acostar-se al Reagrupament de Carretero, la poc dissimulada incomoditat socialista, amb El Periódico qualificant-nos de 'secessionistes', amb la ministra Chacón dient bajanades en públic o amb el generalment tranquil Miquel Iceta encarant-se amb Joan Puigcercós, la velocitat de Puigcercós mateix a mirar de marcar diferències, la tranquil·litat de les CUP per la feina tan ben feta, els alcaldes federats a ICV preparant un allau de nous referèndums... En la mirada de tots hi ha, és clar, les eleccions de l'any vinent. Unes eleccions que potser resultarà que tenen poc a veure amb allò que se n'esperava.No s'han fet esperar les reaccions al reeixit referèndum d'Arenys de Munt. La insinuació de Laporta d'acostar-se al Reagrupament de Carretero, la poc dissimulada incomoditat socialista, amb El Periódico qualificant-nos de 'secessionistes', amb la ministra Chacón dient bajanades en públic o amb el generalment tranquil Miquel Iceta encarant-se amb Joan Puigcercós, la velocitat de Puigcercós mateix a mirar de marcar diferències, la tranquil·litat de les CUP per la feina tan ben feta, els alcaldes federats a ICV preparant un allau de nous referèndums... En la mirada de tots hi ha, és clar, les eleccions de l'any vinent. Unes eleccions que potser resultarà que tenen poc a veure amb allò que se n'esperava.
El referèndum ha somogut moltes peces de la política catalana. Ha fet visible que la independència no és una mera opció romàntica, sinó una possibilitat concreta que es pot fotografiar. Ha demostrat que l'eix nacional no és necessàriament presoner de la dinàmica de si tripartit sí o tripartit no. I ha fet un toc d'atenció als partits, tan preocupats per no abandonar la centralitat que potser no s'adonen que aquesta també es mou.
I aquesta superació de la dinàmica dels partits que s'ha vist a Arenys de Munt pot contenir allò que seria la sorpresa més gran d'unes eleccions que arriben amb un 'timing' perfecte. Suposem que el sistema de partits català no es mou i que, a tot estirar, s'obre a una complexitat una mica més gran. Però, i si el moviment dels referèndums comença a quallar de tal manera que el país reclama un canvi real i immediat per a després de les eleccions?
De fet, no cal ni recórrer a partits nous. No és pas aquesta la qüestió. Potser en caldran, però en tot cas la jugada és de manual. Un moviment, dos, tres, partits diversos, candidatures separades o una de sola es presenten a les eleccions de l'any vinent amb un programa que inclou l'objectiu de convertir el Principat en un nou estat independent. En cas de guanyar i de sumar prou per fer govern, aquest nou executiu podria entaular una negociació a dues bandes amb Espanya i Europa per fer-ho possible i sancionar-ho després en un referèndum popular. Això, que fa una setmana era pura ciència-ficció, ara és una possibilitat, encara molt remota, però que ha ensenyat la poteta a Arenys de Munt amb una força que ha trasbalsat el país.
Podria ser que a les pròximes eleccions hi haguera en joc alguna cosa més important que no el relleu presidencial de la Generalitat o que trobar la coalició necessària per a formar govern. Un any és un temps perfecte per a fer fer un tomb al país. Si el país vol, és clar. · El poder del gest més senzill
No havia vist mai el poder de tan a prop com el vaig veure el 27 d'abril de 1994. Aquell dia milions de sud-africans, que mai abans no havien pogut votar, es van alçar de matí, es van posar roba de diumenge i van fer unes cues llarguíssimes per poder votar. Ells solament van votar, però l'apartheid, aquella fortalesa que el dia abans encara era tan poderosa, va caure sota l'impacte d'aquells milions de gestos senzills. Salvant les distàncies, és això que va passar ahir a Arenys de Munt: que molts van veure el poder més a prop que no l'havien vist mai. Van veure que poderosos que eren ells mateixos caminant cap a l'urna, dipositant un vot i decidint. Així de senzill i així de solemne, així de poderós i així d'imparable.No havia vist mai el poder de tan a prop com el vaig veure el 27 d'abril de 1994. Aquell dia milions de sud-africans, que mai abans no havien pogut votar, es van alçar de matí, es van posar roba de diumenge i van fer unes cues llarguíssimes per poder votar. Ells solament van votar, però l'apartheid, aquella fortalesa que el dia abans encara era tan poderosa, va caure sota l'impacte d'aquells milions de gestos senzills. Salvant les distàncies, és això que va passar ahir a Arenys de Munt: que molts van veure el poder més a prop que no l'havien vist mai. Van veure que poderosos que eren ells mateixos caminant cap a l'urna, dipositant un vot i decidint. Així de senzill i així de solemne, així de poderós i així d'imparable.
Ahir va començar un capítol nou de la història d'aquest país. A Arenys de Munt un 41% dels electors va anar a votar, malgrat les pressions i les amenaces, i d'aquests, un 96% va deixar clar que volia la independència, sense més dilació. No els van deixar votar a la casa de la vila, però ells van votar igualment. No van poder anar als col·legis electorals normals, però van votar igualment. Van amenaçar-los amb els cadells del feixisme més tronat, però ells van votar igualment. Van amenaçar-los, un poble de deu mil habitants!, des de la trona més alta del Palau de la Moncloa, però ells van anar a votar. Els van dir que aquell referèndum no valia res, però ells van anar a votar. Els van augurar un fracàs espantós, però ells van anar a votar.
Vaig veure àvies que anaven de bracet amb una papereta tremolosa a la mà i xiquets que es volien fotografiar amb el pare ensenyant a tothom que votava sí. Gent que plorava pensant en els qui no havien pogut arribar a veure aquell dia i gent que s'abraçava i ballava pel carrer amb els ulls brillants i desperts, com aquell dia a Sud-àfrica.
I també igual que va passar a Sud-àfrica, les xifres que es van proclamar a la nit amb ecos de Macià són molt importants, però són poca cosa al costat del canvi que un dia així desvetlla en l'esperit col·lectiu. La setmana passada i l'anterior i l'anterior i la de més enllà tot eren dubtes i nerviosisme, amb el catalanisme pendent del constitucional, pendent de les picabaralles estèrils dels partits, pendent del finançament, pendent de si havíem de fer una manifestació preventiva o una de posterior. En canvi, ahir a Arenys de Munt allò que no hi havia eren dubtes, ni por, ni desànim. Perquè de sobte molta gent, d'Arenys de Munt i de fora, havia entès quin era el camí a seguir i va comprovar no solament que era possible de seguir-lo, sinó que som molts els qui estem disposats a seguir-lo, tants que podem conformar majories socials noves i centralitats impensables tot just fa uns quants mesos.
I ara a treballar. Que ja sabem que guanyar és possible. · És que són així!
Plaguegem entre amics si en poden ser, de rucs, els espanyols, que envien un advocat de la Falange i un fanàtic de Peones Negros a oposar-se al referèndum d'Arenys. Rucs, talossos, incompetents, caricaturescos... Tant com vulguem, però més enllà dels adjectius emergeix la crua realitat: no hi ha res de tot això. No ens envien la cosa més rara que troben, no, sinó allò que són.Plaguegem entre amics si en poden ser, de rucs, els espanyols, queenvien un advocat de la Falange i un fanàtic de Peones Negros a oposar-se al referèndum d'Arenys. Rucs, talossos, incompetents, caricaturescos... Tant com vulguem, però més enllà dels adjectius emergeix la crua realitat: no hi ha res de tot això. No ens envien la cosa més rara que troben, no, sinó allò que són.
Ens envien la realitat sense disfresses, per això ni pensen a disfressar-la. Per això Espanya es distingeix, dins Europa, per la seua tolerància legislativa envers el feixisme. I en aquest sentit, el tal Buxadé sí que és un regal per a ensenyar: la prova concreta i nítida que el niu de la serp continua intacte allà dins, trenta anys després de la mort del dictador.
Que la democràcia espanyola és de qualitat baixa, ho saben fins i tot a l'Aràbia Saudita, on és molt més baixa encara. I és així de baixa i de malaltissa per dues raons. La primera, que la dictadura no es va derrotar i el presumpte pacte que ens portava la transició ens retorna de tant en tant com un menjar agre, impossible de pair i més molest com més anys passen. Però la segona pren més importància a mesura que transcorren les dècades: el nacionalisme espanyol és un aiguacuit capaç d'enganxar peces que enlloc d'Europa ni tan sols s'acostarien. Un candidat electoral nazi, el deixarien ser advocat de l'estat alemany? Ni per riure. Com no resten generals estalinistes dins l'exèrcit de Lituània. La diferència amb Espanya és que l'estat alemany, els estats alemanys, es justifica com un trencament amb el nazisme, i Lituània, com un país supervivent del Gulag. En canvi, a Espanya fins i tot el cap de l'estat és el que va disposar en Franco i entre l'alt funcionariat és incomptable la fauna que es pensa que la constitució és un codi penal, no pas una carta de drets.
Els polítics, els caps de govern, els ministres, els càrrecs electes són més o menys equiparables als homòlegs europeus..., encara que sempre hi ha uns quants Bonos i el noranta per cent del PP per a desmentir-ho. Però, quan grates dins l'estat funcionarial, apareix allò que apareix. Quants 'advocats de l'estat' serien favorables al referèndum d'Arenys, entès com un exercici de llibertat d'expressió? I quants generals de l'exèrcit que ha de defensar, incomprensiblement per a un europeu normal, la 'unitat' de l'estat que serveix? I quants jutges de pes? I quants dels funcionaris que romanen mentre van passant els governs?
No es va fer la neteja oportunament i gosaria dir que continuen essent majoria, dins la cuina, els qui pensen que el nacionalisme (espanyol) passa per damunt de la democràcia i dels drets civils; fins i tot els qui creuen que la democràcia és un inconvenient, un mal menor que cal suportar. No és cap loteria, aquest personatge que ens han enviat, no. En cap país europeu no fóra acceptat que un 'advocat de l'estat' fera mítings per l'extrema dreta i que preconitzara teories surrealistes. Si passa ací, és per alguna cosa. Ho deia ahir el primer ministre de Gal·les, sorprès i desconcertat: 'A la Gran Bretanya no hi ha cap tribunal constitucional que puga tombar una decisió d'un parlament democràtic.' Eixa és la diferència. Eixa. · L'esperit d'Arenys i l'aïllament del PSOE
Dissabte a Arenys (de Munt), s'hi va viure un acte important. Per donar suport a la consulta sobre la independència van saber seure en una mateixa taula i adreçar-se al mateix públic amb un missatge igual CiU, ERC, els socis municipals d'ICV, forces independents i la CUP. I s'hi podria sumar més gent, és clar. Perquè no tinc el menor dubte que Reagrupament i els sobiranistes que es manifestaran l'11 de setembre també hi eren. Tots superant les picabaralles passades i entenent que allò que ara ens ha d'unir és el futur. L'esperit d'Arenys, dissabte, obria, doncs, una gran esperança.Dissabte a Arenys (de Munt), s'hi va viure un acte important. Per donar suport a la consulta sobre la independència van saber seure en una mateixa taula i adreçar-se al mateix públic amb un missatge igual CiU, ERC, els socis municipals d'ICV, forces independents i la CUP. I s'hi podria sumar més gent, és clar. Perquè no tinc el menor dubte que Reagrupament i els sobiranistes que es manifestaran l'11 de setembre també hi eren. Tots superant les picabaralles passades i entenent que allò que ara ens ha d'unir és el futur. L'esperit d'Arenys, dissabte, obria, doncs, una gran esperança.
La tornada de les vacances d'estiu resulta especialment prometedora. L'estat espanyol, amb la seua miopia habitual, ha elevat la consulta d'Arenys a un nivell que la convertirà en històrica. I això és bo, de tan aclaridor. Són notícies excel·lents també la unitat dels partits nacionals en defensa de la consulta i la claredat amb què partits que no es defineixen formalment com a independentistes ja no dubten gens a dir que votarien que sí en un referèndum. És bo també i transcendent que noms importants de la societat civil, el de Joan Laporta posem per cas, donen la cara obertament per la independència i encapçalen una manifestació com la de l'Onze de Setembre. I que fins i tot cada vegada més gent de l'òrbita intel·lectual del PSC vagen afirmant que 'entenen' l'independentisme, el mateix independentisme que el govern espanyol diu que no cap en la constitució.
Tot això és molt important i insinua que pot haver-hi un camí net i clar en l'horitzó, però no ens enganyem: també és decisiu que els socialistes de carnet i càrrec no sàpiguen ni on són. Des de la fi de la democràcia el PSOE ha estat l'instrument privilegiat que Espanya ha fet servir per mantenir la seua unitat i el seu afebliment; per això és decisiu per a avançar. I mentre creix aquest esperit d'Arenys vegem com el PSOE s'afebleix a Espanya, amb un Zapatero que ja no enganya ningú i voreja el ridícul, com s'afebleix a Catalunya i al País Valencià, on les sucursals respectives van perdent centralitat, per camins diversos però coincidents, i fins i tot com s'afebleix a Barcelona, la capital on Hereu i els seus ja no saben ni què fer ni com eixir del pou en què han ficat la ciutat després de tres dècades interminables de poder absolut.
A Arenys el paper del PSOE també s'ha vist clar, com no podia ser altrament. L'hem trobat sol a les institucions, defensant a l'ajuntament i des de la Moncloa una Espanya que els uneix amb la Falange i els allunya de la totalitat de les altres forces polítiques presents al consistori. Una defensa que literalment l'expulsa de la centralitat social.
Intuesc, per tot plegat, que aquesta serà una setmana important. Més que intuir-ho, ho sé. · Escòcia i Arenys (o democràcia i...)
Si
llegiu aquesta pàgina de la BBC (la televisió i la web públiques del govern britànic), hi trobareu un qüestionari amb preguntes sobre la proposta d'un referèndum d'independència d'Escòcia, que ahir va presentar el primer ministre d'aquell país. La resposta de la pregunta 'Demanaran als electors si volen la independència?' fa: la cosa no és tan senzilla, perquè Escòcia no pot proclamar unilateralment la independència, ans caldrà una negociació; però, i això és molt important!, si els votants demanen la independència, al govern britànic, li serà impossible de dir que no hi tenen dret.Si llegiu aquesta pàgina de la BBC (la televisió i la web públiques del govern britànic), hi trobareu un qüestionari amb preguntes sobre la proposta d'un referèndum d'independència d'Escòcia, que ahir va presentar el primer ministre d'aquell país. La resposta de la pregunta 'Demanaran als electors si volen la independència?' fa: la cosa no és tan senzilla, perquè Escòcia no pot proclamar unilateralment la independència, ans caldrà una negociació; però, i això és molt important!, si els votants demanen la independència, al govern britànic, li serà impossible de dir que no hi tenen dret.
Quina diferència aquesta actitud respectuosa de la voluntat popular amb la xarlotada que organitza el govern espanyol contra un simple intent de consulta no oficial preparat a Arenys de Munt. Quina diferència de viure a Espanya o de viure a la Gran Bretanya i quin nivell tan diferent de qualitat democràtica que demostren uns i altres.
La resposta britànica és civilitzada i dialogant. Nega a Escòcia el dret de declarar-se independent tota sola, però assegura que, en cas de guanyar els independentistes, el govern britànic no pot oposar-se a la voluntat del poble escocès. I de cap manera, i aquest és un detall ben significatiu, no se li acut de qüestionar que els escocesos, democràticament, puguen decidir. Ni se li acut d'amenaçar de prohibir el referèndum o res semblant. Fóra inversemblant. Perquè no hi ha res, en una democràcia, superior al vot dels ciutadans.
Hi ha qui dirà que durant dècades la tan democràtica Gran Bretanya ha sotmès Irlanda i ha menat una guerra bruta terrible contra els republicans. És cert. Però no podem ignorar que hi havia una guerra. I en tot cas i continuant les comparacions, també ací la diferència és notable entre la Gran Bretanya i Espanya. Mentre la guerra va durar, la batalla fou implacable. Però quan va obrir-se una escletxa de pau, a Irlanda s'ha aconseguit, i a Euskadi no. La pau és cosa de dos i és cert que al País Basc ETA no l'ha afavorida gens. Però a Irlanda els britànics van acceptar condicions que ací no es poden ni proposar. Per exemple, encara és hora que l'IRA s'hagi de desarmar i la Gran Bretanya no n'ha fet una condició innegociable. Per exemple, el govern de la República d'Irlanda té competències consentides per la Gran Bretanya també al nord de l'illa. Per exemple, els britànics han reconegut que seran els irlandesos del nord, i solament ells, que decidiran quina relació volen tenir amb la Gran Bretanya, si és que n'hi volen tenir cap.
La casualitat ha volgut que, el mateix dia i en dues zones de la Unió Europea, es posassin sobre la taula qüestions semblants, i els governs implicats hi han donat respostes ben diferents. En l'un cas, a la Gran Bretanya, una de radicalment democràtica. A Espanya, una de totalment contrària. Expliquem-ho. Expliquem-ho pertot i ben arreu. · La consigna és 'vull votar'
És així de senzill: no demane sinó votar. Tota la reivindicació política que faig és aquesta: vull votar. Vull que em demanen si desitge continuar dins l'estat espanyol o si preferesc ser independent. Únicament això. I ja dic d'antuvi que acceptaré el resultat, siga quin siga. Si guanya Espanya, continuaré treballant per la independència, però acataré el resultat. I si guanyem nosaltres, treballaré perquè els qui vulguen ser espanyols tinguen en tot moment el dret democràtic de votar. Vull votar. En aquests moments, quan tot sembla tan complicat i confús, aquesta és una consigna senzilla i poderosa contra la qual cap argument polític no pot presentar-se com a decent. Però, per si en dubtàvem, ací tenim el govern espanyol dient que a Arenys de Munt una consulta ciutadana sobre aquesta matèria és il·legal. És il·legal votar? En una democràcia? M'ho hauran d'explicar i, sobretot, ho hauran d'explicar als altres europeus, vejam si hi ha ningú que aconseguesca d'entendre-ho.És així de senzill: no demane sinó votar. Tota la reivindicació política que faig és aquesta: vull votar. Vull que em demanen si desitge continuar dins l'estat espanyol o si preferesc ser independent. Únicament això. I ja dic d'antuvi que acceptaré el resultat, siga quin siga. Si guanya Espanya, continuaré treballant per la independència, però acataré el resultat. I si guanyem nosaltres, treballaré perquè els qui vulguen ser espanyols tinguen en tot moment el dret democràtic de votar. Vull votar. En aquests moments, quan tot sembla tan complicat i confús, aquesta és una consigna senzilla i poderosa contra la qual cap argument polític no pot presentar-se com a decent. Però, per si en dubtàvem, ací tenim el govern espanyol dient que a Arenys de Munt una consulta ciutadana sobre aquesta matèria és il·legal. És il·legal votar? En una democràcia? M'ho hauran d'explicar i, sobretot, ho hauran d'explicar als altres europeus, vejam si hi ha ningú que aconseguesca d'entendre-ho.
Legalment, la intervenció de l'estat és ridícula. La consulta, com sap tothom, no la convoca l'ajuntament i, per tant, invocar la Llei de Bases de Règim Local no té gens de sentit. Políticament, és molt més greu. Ara fa tres anys a Arenys de Munt es va fer un referèndum (consulta, vaja...), igual que el que es proposa ara, sobre la urbanització de la riera. Van votar 1.160 dels 6.201 electors censats i no va passar res. Ningú no va invocar aleshores cap llei. I si s'invoca ara, després de les amenaces de la Falange per cert, és per la pregunta. És la pregunta concreta que fa saltar de polleguera el govern espanyol.
Un gest senzill i comprensible en qualsevol democràcia com és el de fer una pregunta als ciutadans esdevé un infern per al govern espanyol, si aquesta pregunta és 'Accepteu que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?' Ep, però amb això ens regalen un argument fabulós. Fabulós davant la Unió Europea, davant els Estats Units i davant el món democràtic, incloent-hi els possibles demòcrates espanyols. Perquè la qüestió és, senzillament, que no ens volen deixar votar per por del resultat. I no hi ha cap país democràtic que puga acceptar la idea d'escamotejar el dret de vot dels ciutadans per evitar que voten allò que el govern no vol que voten. · Paraula d'esclau
El president Montilla diu que que ara cal dedicar-se a la crisi econòmica i prou. Que no ens encaparrem amb tot això del constitucional, ni del finançament. El president Montilla sembla que és un seguidor fervent d'aquella famosa tesi segons la qual els humans (o era els homes?) no poden fer dues coses alhora. Una de sola i prou: l'economia. No podem lluitar contra la crisi i, alhora, pensar què en fem, del país, quan ens amenacen amb el trencament del pacte de la transició? Doncs no. Dues coses alhora no. Una de sola i prou.El president Montilla diu que que ara cal dedicar-se a la crisi econòmica i prou. Que no ens encaparrem amb tot això del constitucional, ni del finançament. El president Montilla sembla que és un seguidor fervent d'aquella famosa tesi segons la qual els humans (o era els homes?) no poden fer dues coses alhora. Una de sola i prou: l'economia. No podem lluitar contra la crisi i, alhora, pensar què en fem, del país, quan ens amenacen amb el trencament del pacte de la transició? Doncs no. Dues coses alhora no. Una de sola i prou.
La posició del molt honorable, és clar, té trampa. Una trampa que llisca com una cortina suau quan ens diuen, com si res, que cal evitar el 'debat identitari'. I fan que 'debat identitari' soni com una cosa lletja i bruta. El contraposen a la salut general del país, a la solució dels problemes econòmics de les pobres famílies, a salvar llocs de feina. Com si la crisi no l'hagueren oberta ells mateixos amb polítiques econòmiques insondables i frivolitats de tota mena. Tant és. Qualsevol frase genial és bona per a justificar que aquest govern no faça res per plantar-se amb una miqueta de dignitat contra la que ens caurà a sobre. Si no en la crisi, s'empararien en la grip A...
El cas és que tot plegat m'ha picat la curiositat i he volgut saber qui dimonis es va inventar això que no es podien fer dues coses alhora. Agafes llibres i llibrots, googles i viquipèdies; fas, fins i tot, alguna telefonada al savi de guàrdia. I estirant el fil acabes, com gairebé sempre, als clàssics llatins. A Publili Sir, en concret. Un senyor que va deixar escrit: 'Voler fer dues coses alhora és no fer-ne cap.' Però Publili Sir era un esclau, bufó de Cèsar. · Anem apanyats
Que som en un atzucac és indiscutible. Que no sabem com eixir-ne també. Que la previsible decisió del constitucional trenca el joc dels acords de la transició em sembla que resta fora de dubte. Tampoc no tinc el menor dubte que cal repensar, i alguna cosa més, què som, què fem ací i on volem anar. Dit tot això, el desconcert de la classe política em destarota. Molt.Que som en un atzucac és indiscutible. Que no sabem com eixir-ne també. Que la previsible decisió del constitucional trenca el joc dels acords de la transició em sembla que resta fora de dubte. Tampoc no tinc el menor dubte que cal repensar, i alguna cosa més, què som, què fem ací i on volem anar. Dit tot això, el desconcert de la classe política em destarota. Molt.
Vam entrar en aquesta espiral boja quan es va tancar el pujolisme. Començava a ser clar que aquell camí ja no donava més de si. El president Maragall es va creure que podria transformar Espanya i aquesta Espanya que ningú no podrà canviar mai va acabar expulsant-lo, a ell, de la presidència i del seu partit. El Parlament de Catalunya va somiar alt, però de seguit vingueren totes les rebaixes. L'actual president Montilla, quan no feia ni hores que havien aprovat l'estatut, ja presentava esmenes a Madrid. La de Mas, poques setmanes després a la Moncloa. I tota la resta. Fins a aquest acord de finançament tan lluny d'allò que havien dit que passaria. Pobre.
Ara, aquest estiu, aquest agost, el desconcert de la política catalana ha arribat a cotes insuperables. De primer que si hi ha manifestació; després que si ha de ser preventiva o post mortem. Ve en Carod i treu pit i diu que cal pressionar. Arriba en Montilla i el fa callar amb una sola frase. I el vice-president calla, que és la cosa que impressiona. Calla com un mort. I els del seu partit, encara no he aclarit si opten per la prevenció o per la cura. I apareixen tot de sobiranistes, de tot arreu. N'hi ha que diuen que no ens hem de manifestar en favor de l'estatut, sinó per la independència, si no volem ser uns traïdors. I n'hi ha, amb Òmnium al capdavant, que diuen que l'una cosa no priva l'altra i que no podem acceptar la burla que ens proposen.
Que no la podem acceptar? No l'hauríem d'acceptar! Però, xiquets, ja ho ha dit el president Montilla: callaran i intentaran la via de... Jordi Pujol! Perquè això que ens proposen com una gran solució, aquest presumpte Pla B, no és sinó mirar de fer allò que ja feia en Pujol quan manava... ja fa uns quants anyets. La retòrica que acompanya tan minsa rebel·lió diu que caldrà revisar la relació amb Espanya, però, de propostes cap ni una. Peix al cove i a aplaudir.
I nosaltres mirant-nos-ho amb cara de desconcert. Què voleu que diga? Sóc dels qui creuen que són els partits catalans que haurien de fer una proposta tan unitària com fóra possible a la població. Però, si la proposta, després d e batalles tan dures, és que un senyor que es diu Montilla prove de fer de Pujol, anem apanyats. Francament. · Un atemptat amb molts missatges
ETA parla amb bombes. L'escalada d'aquests darrers dies, especialment l'insòlit atemptat d'ahir a Calvià, contenen missatges molt diversos, adreçats també a gent diversa. No solament a l'estat i a les autoritats corresponents. Segurament també a la part política del moviment abertzale que pensa en un canvi de rumb i, sens dubte, al nou govern basc i a Europa.ETA parla amb bombes. L'escalada d'aquests darrers dies, especialment l'insòlit atemptat d'ahir a Calvià, contenen missatges molt diversos, adreçats també a gent diversa. No solament a l'estat i a les autoritats corresponents. Segurament també a la part política del moviment abertzale que pensa en un canvi de rumb i, sens dubte, al nou govern basc i a Europa.
Els atemptat de Burgos i de Calvià no són precisament atemptats simbòlics. El de Calvià, especialment per la bomba trampa que havien instal·lat, es proposava de matar molta gent i, per tant, demostrava una duresa molt gran d'ETA. Una duresa que solament es pot llegir com la voluntat d'obrir, o de consolidar, una nova llarga etapa de confrontació descarada amb l'estat, renunciant a la possibilitat d'un procés de pau a terme curt o mitjà. Aquest és el primer missatge.
Missatge que té un destinatari clar: l'esquerra abertzale. A dins, fa mesos que una bona part prepara un nou projecte, basat precisament en la renúncia a la violència. Una renúncia no vergonyant, que no es vol presentar com una traïció, sinó com una evolució. La part política de l'esquerra abertzale, la part no militar en terminologia seua, sembla haver entès que avui la violència d'ETA obstaculitza més que no pas afavoreix el procés independentista basc. Però, si més no una part d'ETA, amb capacitat demostrada d'atacar, no sembla que accepti aquesta posició. I el cas és que no se sap com es pot evolucionar a formes diferents de lluita amb ETA amb atemptats com aquest.
Però un segon missatge va adreçat als governs basc i espanyol. Han dit massa vegades que ETA era acabada i desmantellada. Precisament avui fa cinquanta anys que se'n féu pública l'existència i en aquests cinquanta anys, en dictadura o en democràcia, el recurs a anunciar-ne la fi ha estat una temptació tan permanent com poc eficaç. La formació del govern nacionalista espanyol a Euskadi obre una nova etapa política i ETA ha volgut deixar clar que això no significa la seua fi. La retòrica antiterrorista no val gaire res davant els fets. Han robat tres furgonetes o quatre a França, les han reblides d'explosius, les han portades a casernes de la guàrdia civil i les han fetes esclatar. Més encara: han fet dos atemptats en dos dies seguits, que sembla impossible que els haja pogut fer un sol grup. I han portat explosius a una illa, que no és gens fàcil, i han posat una bomba sota un cotxe de la guàrdia civil, que encara ho és menys. Què volen dir? Segurament volen deixar clar que hi ha gent preparada dins ETA, que no són una colla de jovenets inexperts com repeteix el Ministeri d'Interior espanyol. La capacitat operativa demostrada i l'amenaça que segurament hi ha més furgonetes per a fer esclatar posen en evidència els governs espanyol i basc i la seua tendència a menystenir la capacitat d'ETA. (Per cert: al lehendakari Ibarretxe, li haurien dit de tot, si hagués continuat fent vacances després de l'atemptat de Burgos, com el lehendakari López.)
I encara hi ha un missatge per a Europa. Atacant Calvià i Mallorca s'asseguraven un gran ressò a Anglaterra, sobretot, i a Alemanya. La toixesa del govern espanyol de tancar els aeroports i ports va fer la resta.
Amb l'atemptat de Mallorca ETA ha tornat a demostrar el seu menyspreu pel nostre país, molt especialment pels nacionalistes del nostre país. No és cap novetat això, ni és de cap manera l'aspecte més important, però resulta francament irritant. · També sense Saura
La històrica foto del Pacte del Tinell ha perdut el darrer dels figurants. El desembre del 2003 Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura oficialitzaven el govern de les esquerres al Principat i feien possible el relleu de vint-i-tres anys d'hegemonia convergent. No han passat sinó sis anys, però, curiosament, el pacte ja se'ls ha emportats tots tres, ensems amb una manera d'entendre el país i la societat que els seus hereus ara han de refer o de canviar definitivament.La històrica foto del Pacte del Tinell ha perdut el darrer dels figurants. El desembre del 2003 Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura oficialitzaven el govern de les esquerres al Principat i feien possible el relleu de vint-i-tres anys d'hegemonia convergent. No han passat sinó sis anys, però, curiosament, el pacte ja se'ls ha emportats tots tres, ensems amb una manera d'entendre el país i la societat que els seus hereus ara han de refer o de canviar definitivament.
Que Joan Saura no repetiria com a candidat a la presidència de la Generalitat era cosa esperada. Si a Iniciativa havia crescut molt la pressió d'una direcció jove, molt diferent en termes culturals, la gestió de Saura com a conseller d'Interior també feia dubtar massa. El desgast evident de la marca dins l'electorat propi més militant reclamava un canvi d'aires que sembla que mirarà d'aconduir i de capitalitzar Joan Herrera, amb la intenció de mantenir tot l'any vinent el govern nascut del Tinell. Però les incògnites són grans.
En primer lloc perquè caldrà veure si el desgast electoral dels tres partits del govern es resol amb un canvi de cartell o si va més enllà. Herrera, en aquest sentit, té una feina dura i intensa a fer. La seua és una proposta amable i simpàtica que encarna clarament el tomb cultural dels ecosocialistes. Si Saura era el darrer home del PSUC, Herrera serà el primer home dels Verds, sens dubte un model de candidatura més europeu, més contemporani, però també menys previsible. Caldrà veure, tanmateix, com ho entomen els votants. És molt probable que aconseguesca d'atreure precisament sectors més joves, però podria ser-li difícil d'entrar en els àmbits més tradicionals, en bona part incòmodes amb la gestió de la crisi ecònomica que fa el tripartit. En tot cas, sembla evident que el relleu serà molt interessant en termes polítics i que pot obrir perspectives noves, d'ordre ideològic i nacional.
La feina d'Herrera serà més difícil, per simple notorietat, que no la de Puigcercós, però el capitost republicà també té força maldecaps a la vista. En el debat de divendres es va esforçar a no atacar Convergència i Unió. Esquerra sap que el pacte de finançament ha acabat d'abocar el partit a la reiteració del pacte de govern amb els socialistes, alhora que és ben conscient del previsible desgast electoral que li representa. La famosa equidistància li és indispensable, si vol arribar a un nombre d'escons comparable al de les dues darreres legislatures i, per tant, haurà de multiplicar gestos díscols o poc agradables als socis de govern, destinats a accentuar la seua independència. Ho va fer divendres desmarcant-se dels atacs a CiU i ho va fer diumenge insinuant la necessitat d'una remodelació del govern.
Ara, la incògnita més gran continua essent el president Montilla. De moment, no suscita pas l'entusiasme previsible en un president. L'acord de finançament és dolent, però l'entusiasme mediàtic i d'una part de l'anomenada societat civil sembla haver-lo enlairat. Gaire? No ho sap ningú, com ningú no sap la segona part de l'equació socialista: saber si Zapatero sumarà més que no restarà o a l'inrevés.
A un any just, si hi arriba, de la convocatòria electoral, és evident que el panorama de l'esquerra catalana es mou a una velocitat de vertigen. Els recanvis de capdavanters són una demostració del fracàs del projecte que es va signar amb solemnitat al Tinell. Però, ep!, que fracasse el Tinell no vol dir, necessàriament, que fracasse el tripartit. En aquest sentit, tants de canvis es podrien llegir també en positiu, vist que, en constatant el fracàs, l'esquerra ha reaccionat renovant-se amb una sorprenent agilitat quan encara hi era a temps. · Chacón
Un moment semblà, més que semblà: ho insinuaren molt directament, que Carme Chacón era l'estrella ascendent del PSOE; fins i tot la dona cridada a ser la primera primera ministra espanyola, la substituta de Zapatero. Aquest li va confiar que manàs l'exèrcit, un moviment curiós, però que insinuava moltes coses i afavoria encara més l'especulació. Però, curiosament, la ministra Chacón ha anat apilant error sobre error, trencacoll sobre trencacoll. El darrer, ara com ara, ahir a Horta de Sant Joan.Un moment semblà, més que semblà: ho insinuaren molt directament, que Carme Chacón era l'estrella ascendent del PSOE; fins i tot la dona cridada a ser la primera primera ministra espanyola, la substituta de Zapatero. Aquest li va confiar que manàs l'exèrcit, un moviment curiós, però que insinuava moltes coses i afavoria encara més l'especulació. Però, curiosament, la ministra Chacón ha anat apilant error sobre error, trencacoll sobre trencacoll. El darrer, ara com ara, ahir a Horta de Sant Joan.
L'escena, poc habitual, va passar a mig matí. La ministra espanyola del PSC es va envoltar de periodistes per fer una declaració important. Va dir que el perímetre del foc era controlat, cosa que provocà la reacció immediata del conseller d'Interior, Joan Saura, que la va desmentir. Uns quants minuts després el Ministeri de Defensa espanyola va aclarir que la ministra no havia volgut dir allò que s'havia entès, sinó que la nit abans s'havia aconseguit que l'incendi no s'escampàs més encara. Ara, si volia dir això, ningú no ho va entendre.
Cert que aquest fet, de no saber-se comunicar bé, comparat amb els entrebancs amb què ensopega, és poca cosa. Més important és el sidral en relació amb el CNI, la poca traça amb què va dirigir la polèmica sobre els possibles infectats de grip a les casernes militars, l'estúpida polèmica sobre la 'col·laboració' amb els israelians de les tropes espanyoles al Líban o el rebombori amb els jutges per les detencions en aigües de Somàlia.
Però, dit això, o precisament per això, les declaracions d'ahir marquen una tendència clara a la baixa. La ministra que va arribar amb l'aurèola de ser la possible substituta de Zapatero ja no figura a cap travessa. Ni tan sols gràcies als seus coneixements de la realitat canadenca, de què tant ha provat de servir-se per promoure's com l'experta encarregada de resoldre el cas català. I no pas en favor nostre, precisament. · Aquell dia
Tots els qui estimem algun paisatge recordem amb espant aquell dia: sempre hi ha un 'aquell dia'. La meua memòria em porta als grans incendis de la Calderona. Aquella nit terrible que de casa estant es veia el foc com mossegava amb fúria Serra i Nàquera, amb la carena vermella retratant-se en la fosca mentre jo m'enfilava impotent i rabiós sobre el punt més alt de la casa. Ahir, ho sé, va ser 'aquell dia' per a la gent d'Horta de Sant Joan, per a la gent dels Ports.Tots els qui estimem algun paisatge recordem amb espant aquell dia: sempre hi ha un 'aquell dia'. La meua memòria em porta als grans incendis de la Calderona. Aquella nit terrible que de casa estant es veia el foc com mossegava amb fúria Serra i Nàquera, amb la carena vermella retratant-se en la fosca mentre jo m'enfilava impotent i rabiós sobre el punt més alt de la casa. Ahir, ho sé, va ser 'aquell dia' per a la gent d'Horta de Sant Joan, per a la gent dels Ports.
Amb tot quant això vol dir. Amb totes les destruccions que acumula. La més dolorosa i la primera, la de la gent que haurem de soterrar. Que és molta, massa.
La mort sempre fa de més, però quatre morts són moltes. Moltes morts a sumar a la mort d'un paisatge, d'una manera concreta d'entendre la relació amb la terra, d'una memòria remota o pròxima, però sempre impagable i irrepetible. Avui és un dia que els qui hem viscut 'aquell dia' hem de recordar, de bell nou, que l'amenaça continua massa viva. Per a tothom. · Regals
L'alcaldessa de València, Rita Barberà, ha reaccionat d'una manera curiosa a les acusacions que els de la trama del cas Gürtel li van fer regals: 'Tots els polítics en reben', ha dit. I punt. No ho nega, sinó que ho generalitza, com si rebre regals d'aquests fóra la cosa més normal i natural del món.L'alcaldessa de València, Rita Barberà, ha reaccionat d'una manera curiosa a les acusacions que els de la trama del cas Gürtel li van fer regals: 'Tots els polítics en reben', ha dit. I punt. No ho nega, sinó que ho generalitza, com si rebre regals d'aquests fóra la cosa més normal i natural del món.
Jo no sé, si tots els polítics reben regals. Puc imaginar-me que tots reben regalets de poca importància, i que no hi donen més valor, i tinc també per cert que n'hi ha que en reben de grossos. A mi, una bossa de Louis Vuitton em sembla un regal gros de sobres, com em pareix obvi que un portagots regalat per una comissió fallera no té gaire importància.
Crec que qualsevol regal que arribe a un polític ha de ser observat pensant en tres preguntes: què és, qui te'l fa i si et demana res en canvi o et predisposa en favor seu. I en tots els casos i com a fórmula general, no cal ser gaire llest per a saber que, dels molts regals que pot rebre un polític, els que arriben de les empreses, amb interessos comercials, són els més perillosos de tots. Els més enverinats.
Si una comissió fallera per comptes d'uns estalvis haguera regalat a l'alcaldessa una bossa de Louis Vuitton (cosa molt improbable) la sospita que mouria no es podria comparar en cap cas amb l'ombra que cau sobre Rita Barberà, ara que s'ha sabut que li l'ha regalada una empresa. I quina empresa! Però això és tan elemental que tinc per segur que la senyora Barberà ja ho sap. I que és justament perquè ho sap que diu açò que diu. · A quant eixim?
El conseller Castells va intentar ahir un enèsim exercici de pedagogia a compte del finançament. Una roda de premsa altament professional, com totes les seues, però on se li va escapar una recança cap als incrèduls -respecte al pacte. Per desgràcia el problema no és el conseller Castells sinó la consellera Salgado. La incredulitat s'esvairia amb més transparència per part del govern espanyol però ja sabem que no la veurem. I em sap greu però no és correcte limitar-te a respondre que tu fas les sumes bé quan et pregunten com és que no quadren les dades que dona la senyora Salgado amb la suma del que diuen que ha dit a cada autonomia. Perquè jo com ho puc saber, conseller Castells, que nosaltres sumem bé?El conseller Castells va intentar ahir un enèsim exercici de pedagogia per compte del finançament. Una conferència de premsa altament professional, com totes les seues, però en què se li va escapar una certa recança pels incrèduls... del pacte. Per desgràcia, el problema no és el conseller Castells, sinó la consellera Salgado. La incredulitat s'esvairia amb més transparència del govern espanyol, però ja sabem que no n'hi haurà. I em sap greu, però no és correcte de limitar-se a respondre que fas les sumes bé quan et demanen com és que no quadren les dades que dóna la senyora Salgado sumant allò que diuen que ha dit a cada autonomia. Perquè jo, com ho puc saber, conseller Castells, que nosaltres sumem bé?
M'he de fiar de la seua paraula, supose. Ja ho he dit algunes altres vegades i no em dol gens repetir-ho: a mi, em sembla que el senyor Castells deu ser el ministre més brillant del nostre govern. Però, hi insistesc, el problema no és pas per ell. És a l'altra banda de la taula.
Per què el govern espanyol no vol donar cap dada? Hi ha raons tècniques, diuen; però aquestes, dic jo, haurien d'afectar tothom i tots els governs. Hi ha raons polítiques, diuen. No faltaria sinó que no n'hi haguera. Però cap d'aquests arguments no em sembla ni convincent ni recomanable per a justificar tanta opacitat en un sistema democràtic. El document que ha lliurat el govern espanyol és molt lluny de ser clar. Molt. I el fet que callen i no aclaresquen res, encara suscita més interrogants. Hi insistesc: tan senzill com fóra que la consellera Salgado isquera i diguera que el conseller Castells diu la xifra adequada; no caldria res més. Però tots sabem que això no passarà, i és d'ací, i de l'enorme multitud de paranys i de condicionals que ens posen al davant, que neix la desconfiança.
Especialment perquè no es pot dir que ploga sobre mullat. Zapatero ha enganyat tothom en aquest país. O no? El president Maragall i Artur Mas, el govern de la Generalitat i els seus votants, Esquerra Republicana i Joan Saura en persona. Ha promès falsedats: repetidament i sistemàtica ha deixat de complir allò que prometia. I jo sóc dels qui creuen que la gent no canvia tan ràpidament. Ara, de sobte, me n'hauria de fiar? No, gràcies. Els clàssics ja deien que la primera vegada que t'enganyen és culpa de l'altre, però que, si et deixes enganyar de bell nou, la culpa és tota teua. Insistesc en la pregunta: a quant eixim mestressa? · L'exigència dels votants
Totes les democràcies són imperfectes. Però, no ens enganyem, que al final som la gent que les fem millors o pitjors, amb la nostra exigència o amb la nostra indolència. Ahir, per exemple, el grup de la senyora Maria Badia, votava amb el PP els càrrecs del parlament europeu del qual el senyor Vidal Quadras en serà de nou vice-president, aquesta vegada quart. Ho vaig observar perplex perquè, en aquesta nota de la web del PSC, la diputada hi diu literalment: 'Em fa vergonya que Vidal-Quadras sigui vice-president del Parlament Europeu.' Però ja es veu que ací els fets tenen un valor negligible i no passarà res. I, si no, ací tenim aquest sarau surrealista del finançament, per si en calia cap més exemple...Totes les democràcies són imperfectes. Però, no ens enganyem, que al final som la gent que les fem millors o pitjors, amb la nostra exigència o amb la nostra indolència. Ahir, per exemple, el grup de la senyora Maria Badia, votava amb el PP els càrrecs del parlament europeu del qual el senyor Vidal Quadras en serà de nou vice-president, aquesta vegada quart. Ho vaig observar perplex perquè, en aquesta nota de la web del PSC, la diputada hi diu literalment: 'Em fa vergonya que Vidal-Quadras sigui vice-president del Parlament Europeu.' Però ja es veu que ací els fets tenen un valor negligible i no passarà res. I, si no, ací tenim aquest sarau surrealista del finançament, per si en calia cap més exemple...
Hi ha països on els votants de la senyora Badia no es conformarien amb una explicació com ara 'una cosa és això que dius en campanya i una altra quan has de fer política institucional'. Però ací es conformaran, ho sap tothom. De fet, dubte que la senyora Badia ni tan sols senta la necessitat d'explicar el seu vot, malgrat que va centrar tota la campanya a fer por amb el PP, i amb Vidal-Quadras en concret. No ens enganyem, emperò: és solament la desídia del votant que li fa les coses fàcils.
La mateixa desídia que els fa fàcil que proven de fer-nos passar bou per bèstia grossa en el cas de l'acord del finançament. Com més llig el document de la ministra Salgado, més dubtes tinc. De fet, com més el llig, més estupefacte em sent a la vista de la naturalitat amb què la cort mediàtica en general dóna per bones dades i referències que no apareixen enlloc més que en les notes de premsa de la Generalitat i en les explicacions, ben raonades, però evidentment parcials, com la que va fer ahir el conseller Castells. I els fets? I les signatures i els segells? Ep!, i l'aquiescència del govern espanyol a les dades que proclama el govern català?
És veritat que la senyora Badia s'ho fa massa fàcil i que, en canvi, el cas del finançament és, ben a l'inrevés, tècnicament complicat. Hi ha obvietats manifestes, com ara la manca de bilateralitat (perquè avui el conseller Castells no és part bilateral a Madrid) o la important violació del límit temporal màxim que marca la llei (és a dir, l'estatut). I això no són bones notícies. En canvi, el govern ens diu que tot és una meravella, essent així que, tot i haver-hi coses que es poden llegir com a progressos concrets, la manca de concreció general és esgarrifosa. A banda que, mentre no hi haja transparència i claredat del govern espanyol, que no n'hi ha gens, no serà possible de saber, de veres, què hem negociat. I per tant, per molt que ens inunden de propaganda, resulta impossible de discutir amb arguments concrets si podem considerar bo l'acord o no. Ho torne a dir: en molts països els votants no acceptarien tantes respostes vagues i tan poc paper degudament segellat a l'hora de parlar d'una qüestió tan transcendental.
Arribats en aquest punt, potser hi haurà qui es pensarà que m'hauria d'establir en algun d'aquests països exigents, de democràcies robustes, on fóra més feliç. És possible, però resulta que jo vull que ho siga el meu. · L'acord que Zapatero i Montilla necessitaven
De tot això que ha passat aquest cap de setmana, una sola cosa resta fora de discussió: és el triomfalisme que s'ha difós tant pel PSC com pel PSOE. Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. La legislatura s'acabarà al Principat, més o menys, amb normalitat i Zapatero segurament que ara recuperarà els vots d'Esquerra i d'Iniciativa. Ja és fet. Això a banda, hi ha ben poques coses clares i moltes ombres que taparà, si pot, la propaganda.De tot això que ha passat aquest cap de setmana, una sola cosa resta fora de discussió: és el triomfalisme que s'ha difós tant pel PSC com pel PSOE. Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. La legislatura s'acabarà al Principat, més o menys, amb normalitat i Zapatero segurament que ara recuperarà els vots d'Esquerra i d'Iniciativa. Ja és fet. Això a banda, hi ha ben poques coses clares i moltes ombres que taparà, si pot, la propaganda.
Un acord es fa entre dos. Si més no, perquè en aquest cas són més. I assistim, aquestes darreres hores, a una cerimònia francament confusa. El PSC, de primer, i el govern de la Generalitat, després, afirmen en públic que hi ha un acord i que aquest acord implica unes quantitats determinades de diners. Esquerra encara diu una quantitat més alta. Però el govern català no ha dit encara oficialment que la xifra d'Esquerra siga la bona i, cosa més sospitosa, el govern espanyol no diu ni tan sols que haja acordat la xifra que el PSC diu que s'ha acordat. Emparant-se en el fet que la negociació és a moltes bandes, la ministra Salgado s'ha negat repetidament a confirmar les xifres que dóna el president Montilla. Sorprenent? A mi, em sorprèn i em preocupa, vista la poca lleialtat institucional demostrada pel president Zapatero.
Caldrà esperar veure com es concreta tot plegat, però hi ha un segon detall, més inquietant. Tots ens parlen dels diners de l'any 2012. Però i els del 2009 i del 2010 i del 2011, què? Tothom especula amb una xifra que tardarà quatre anys a arribar i que ja veurem si arriba. Perquè la ministra ha dit ben clar que 'dependria de la recaptació', perquè tres mil milions d'euros d'avui no són pas els mateixos tres mil milions d'euros d'ací a quatre anys. La xifra és la mateixa, però no pas el valor, que minvarà d'acord amb la inflació.
I malgrat tot, l'ambigüitat de les xifres no és sinó una part de la preocupació. Perquè hi ha més. El document del pacte no recull ni una sola de les variables que la Generalitat exigia per a poder canviar d'una manera favorable el deficient finançament actual. No parla enlloc ni d'esforç fiscal, ni de costos diferencials, ni d'emigració. I això significa, per tant, que el model teòric no deixarà treballar amb xifres favorables quan aquestes s'hauran de concretar.
Finalment, hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l?acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. Pitjor: hi ha articles de l'estatut, la majoria, que poden ser subjectes d'interpretacions vàries, però n'hi ha que són literals, articles sense confusió possible. I el títol del finançament, i sobretot les disposicions finals que hi fan referència, són literals. No diuen que el model s'aprovarà o fixarà un dia qualsevol. Diuen que, a tot tardar, funcionarà el 9 d'agost de 2010. Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu.
I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?
Dit tot això, Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. |
|
Vilaweb - Mail Obert (Vicent Partal)
